Societat

JORDI SERRALLONGA

Arqueòleg i autor de “DEUS AMB PEUS DE FANG”

“La Covid ha estat un avís d’altres catàstrofes que poden venir”

No podem dir que gràcies a la ciència ens salvarem si no dotem de recursos la ciència
S’ha de deixar clar que això és atzarós, que pot succeir en qualsevol moment, que la natura és allà fora i continua evolucionant

No té la fórmula màgica, però l’arqueòleg i explorador Jordi Serrallonga està convençut que només ens en sortirem, d’aquesta i d’altres futures pandèmies, si deixem de creure que la nostra espècie és la culminació de l’escala evolutiva i recordem que som una peça més de la natura. Ho explica en el llibre Dioses con pies de barro, en què valora el coneixement científic i la seva divulgació.

Hauria escrit aquest llibre sense el coronavirus?
Feia temps que volia parlar sobre com en general vivim d’esquena a l’evolució, a la selecció natural. Sembla com una assignatura ja apresa, que tothom sap qui és Darwin, però això no vol dir que coneguem com funciona l’evolució. Això que ha passat són coses que la gent pensava que no passarien, o que podríem trobar el mecanisme per solucionar-les. Ens creiem l’espècie perfecta, però la natura ens dona lliçons i ens mostra que només som una peça més.
És cert que tenim la idea d’una evolució lineal, de mecanismes més simples a més complexos. I ens continua costant acceptar que no som el centre del món.
La idea clau que ens van donar els evolucionistes a partir del Darwin és el fet que no sobreviu l’espècie més forta, sinó la més ben adaptada. Estem sotmesos a l’atzar i depenem de les circumstàncies del medi, no som aquella creació divina o perfecta. El que hem de tenir molt clar és que l’evolució continua. La piràmide en què posem les plantes a sota de tot, després hi posem els insectes, els amfibis, les aus, els mamífers..., i a la cúspide de la piràmide els humans, com si fóssim el resum, és falsa. No som la culminació de l’evolució. L’evolució té forma d’arbre. Té un tronc comú i són branques que es van bifurcant. Però cada fulla, cada peça d’aquesta biodiversitat, depèn de l’altra. I hem de tenir molt clar que la fulla de l’ésser humà està a la mateixa altura que la d’una molsa, d’una falguera, d’un cargol, d’una mosca o d’una rata... I això costa d’acceptar.
Hem pensat que amb la tecnologia i la ciència podríem conquerir completament la natura. N’aprendrem, d’aquesta pandèmia?
Jo sempre intento no alliçonar, no intento fer un llibre d’autoajuda. Però sí que he intentat recordar que som molts en el planeta, consumim molt, depredem... Fins ara deies en una conferència que l’ésser humà està sotmès a les lleis de la natura i que havíem de vigilar amb el canvi climàtic, amb la sobreexplotació de recursos i la desaparició d’espècies vives, i moltes vegades la resposta des dels mateixos governs era plantejar la solució a anys de vista. Una de les lliçons d’aquesta pandèmia és que això pot passar en hores, en setmanes, en minuts. I per tant, hem d’estar preparats en tot moment.
Estem pagant el desafiament a la natura?
La natura no té consciència, no castiga. El que passa és que, quan l’ésser humà que ja no està adaptat a viure en la natura s’hi ha apropat massa perquè ha ocupat el seu espai, hem entrat en contacte amb animals que feia milers d’anys que no consumíem, o no hi estàvem en relació. Això ens pot portar malalties. Ara és el coronavirus, però demà poden ser altres virus i també altres malalties, fruit d’aquests moviments migratoris que fem nosaltres cap a altres continents.
En el llibre parla de la globalització i fins i tot de la revolució industrial com a responsables. No deu pas defensar tornar a l’època de les cavernes?
No, en cap cas. En primer lloc perquè això és totalment impossible. És un missatge infantil i irreal. Entre altres coses, perquè tornar tots al camp a viure com a caçadors recol·lectors seria inviable. Ells eren petits grups i nosaltres som tants ja al planeta... Jo poso l’exemple de pobles de caçadors recol·lectors amb els quals he conviscut a l’Àfrica... Sense idealitzar el món dels caçadors recol·lectors, moltes vegades hi ha una percepció que la gent vivia molt malament i passava mesos de gana. Però hem de tenir clar que cap espècie animal té una vida perfecta sempre. Hi ha ximpanzés que passen gana en un moment determinat de sequera. Hi ha peixos que han d’emigrar cap a una altra illa perquè no troben aliments, però també en el món humà que vivia més en contacte amb el medi hi havia molts moments de felicitat, d’alegria, de joc...
Amb el neolític vam començar a modificar el medi... I no hem parat. Creu que som a temps de canviar o estem abocats a l’extinció?
No vull caure en un missatge catastrofista de dir que no tenim remei. Nosaltres érem caçadors recol·lectors, depeníem molt del medi, i quan ens vam fer productors, amb la industrialització, amb la tecnologia, amb la cultura, vam pensar que si venia un problema greu amb el medi natural el solucionaríem per la via tecnològica o cultural. Però una de les coses que els pot passar a les espècies és l’extinció i la nostra no és cap excepció. Hem d’explotar el medi d’una altra manera. Hem de viatjar d’una altra manera. La Covid ha estat un avís de moltes altres catàstrofes que es poden repetir.
I què proposa?
Jo no tinc la solució. Ara fa poc vaig veure el darrer documental que ha estrenat el David Attenborough, Una vida al nostre planeta. Ell, que té 93 anys, alerta que cal prendre consciència. És evident que hem de continuar fent agricultura, hem de continuar pescant, però d’una manera més sostenible.
Una idea que apareix al llibre és que la vida continua sempre. Ho dic perquè a vegades pensem que som nosaltres els que hem de salvar el planeta. I no pensem que la vida continuarà i que potser els que no continuarem som nosaltres...
Hi ha una frase que a mi m’encanta i és que la vida sempre s’obre camí. Ho he vist a les illes Galápagos i et posaré un exemple. L’illa d’Isabela encara s’està formant i per culpa dels volcans va desaparèixer tota la vegetació per raons naturals. Després d’uns anys, un dia vaig veure que brotava un primer brot de falguera i l’any següent aquell brot va estar acompanyat d’un ocell. On sembla que hi ha destrucció, que tot ha quedat erm, la vida s’acaba obrint camí. És el que comentes i el que he volgut reflectir en aquest llibre, que la vida en el planeta continuarà amb nosaltres o sense nosaltres.
Què els diu als negacionistes, tant del canvi climàtic com del mateix coronavirus, que també existeixen?
Són missatges perillosos, igual que és perillós que la gent acabi pensant, com abans pensava, que érem fruit de la creació, que som tan intel·ligents i tenim una tecnologia tan evolucionada que tard o d’hora trobarem la solució per a tot. Hem de mirar de tenir un missatge optimista però no per beneficis d’uns quants.
Vostè, més que per missatges simplistes i d’un fals optimisme, aposta per la divulgació de la ciència. Per què no es fa si és tan evident que és el millor camí?
La clau és divulgar el coneixement. Que els científics i científiques i també els nostres dirigents i la població tinguin la informació correcta. No podem negar a la població la ciència i el coneixement. Si li transmetem només el que ens interessa, la gent viurà pensant en això. És cert que tenim una medicina molt potent, però no estem parlant només d’aquest coronavirus. Estem parlant de moltes altres pandèmies que poden sorgir i evidentment s’ha d’explicar com funciona l’evolució. S’ha de deixar clar que això és atzarós, que pot succeir en qualsevol moment, que la natura és allà fora i continua evolucionant. I que nosaltres com a espècie continuem evolucionant. I no precisament cap a individus amb un cap enorme com veiem en les portades d’algunes publicacions. Segurament nosaltres som la darrera espècie humana sobre el planeta, però sí que anem evolucionant en el nostre cos.
Hem d’entendre la pandèmia com a part d’aquesta evolució?
Cada vegada que apareix una nova epidèmia que ens pot afectar, això forma part de la nostra evolució. Igual que va afectar altres homínids de la prehistòria. Si hi ha una extinció, forma part de l’evolució i altres espècies continuaran.
Durant el confinament vam veure imatges d’animals que ocupaven l’espai dels humans, com si reconquerissin un territori perdut. Ho veu com una metàfora?
Jo poso diversos exemples al llibre. Parlo del puma de Xile. Al principi va haver-hi una allau d’imatges, els dofins a la costa catalana, els porcs senglars a l’Eixample, cérvols per molts pobles. Cal dir que algunes vegades eren fakes. Però hi havia una part molt real. S’ha de dir que ja fa molt de temps que ens visiten. De fet, ja ho feien abans. I per què? Doncs perquè els humans estem ocupant el nínxol ecològic d’aquests éssers vius. A Barcelona, per exemple, hem anat edificant barris més propers a Collserola... I fa temps que els porcs senglars ens visiten. Però durant el confinament hi va haver una proliferació motivada pel fet que nosaltres vam desaparèixer. Vam deixar de ser soroll. Nosaltres estem creant una contaminació sonora que també foragita els animals. I a mesura que hi ha anat havent menys presència humana els animals han anat ocupant aquests nínxols. Això és una metàfora perquè en el moment que hem tornat els animals han tornat a desaparèixer.
Diu que possiblement hi haurà més pandèmies. Quines amenaces veu?
Si el coronavirus ha arribat és perquè ha trobat un camí per arribar a nosaltres i l’ha aprofitat. Això forma part de l’evolució. Fins ara molts d’aquests coronavirus i altres com el dengue, o paràsits com el de la malària, estaven centrats en uns llocs. Però ens hem acostat i aquí tenim les conseqüències. La gent pensava que la malària, el dengue o el Zika eren coses de països tropicals i ara veiem que són un problema global precisament pels grans moviments de població. Moltes malalties erradicades a Europa, com la malària, si hi ha un canvi climàtic i augmenten les temperatures i tenim l’agent transmissor que és el mosquit anòfel, podrien retornar a Europa. I la malària és una malaltia que és un problema perquè no hi ha una vacuna efectiva ara per ara. Són exemples clars de com el canvi climàtic pot afectar el nostre futur de manera molt ràpida.
Per a alguns polítics sembla més fàcil parlar de “batalla contra el virus” o de “maleït virus”. S’enfada quan escolta alguns discursos?
Sempre els governs han de tenir un enemic del qual defensar-nos. Jo soc del 1969 i llavors l’enemic era una guerra nuclear. Després han aparegut altres perills i sempre ens diuen que ens defensaran. I el que s’ha anat deixant de banda és la divulgació científica. Quan des de la política es parla de la pandèmia i es diu que es trobarà la solució, ho veig com una obligació professional de mitigar el problema, però també s’hauria de fer autocrítica i explicar que en molts països, començant pel nostre, s’han dedicat molt pocs recursos a la investigació. Tenim els millors científics del món però tots marxen fora. Com podem lluitar contra la pandèmia quan els metges també han marxat i si es queden han de fer grans sacrificis?
Sembla obvi que es requereixen més recursos que discursos per superar aquesta crisi... Què demana?
Em poso molt nerviós quan diuen que ens en sortirem. El dèficit en inversió tant en la sanitat com en la recerca ve de molt lluny i n’estem patint les conseqüències. No poden dir que gràcies a la ciència ens salvarem si no doten de recursos la ciència. És lamentable que ara facin veure que se n’adonen quan això hauria d’haver vingut molt abans. Els governs han de dedicar una part molt més important a la recerca. Invertir en ciència ens farà estar més ben preparats per a noves pandèmies.

Primat domesticat

Professor de prehistòria, antropologia i evolució humana a la UOC i col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, l’arqueòleg, naturalista i explorador Jordi Serrallonga (Barcelona,1969) ha obtingut el premi d’investigació de la Societat Geogràfica Espanyola. Alterna l’ensenyament universitari amb el treball de camp entre fòssils i animals en selves, sabanes, deserts i muntanyes arreu del món. Ha escrit, entre altres llibres de divulgació, ‘Los guardianes del lago’, ‘Regreso a Galápagos’ o ‘África en 10 palabras’. També ha participat en el guió de diferents documentals televisius. Es defineix a si mateix com “un primat nòmada domesticat per la cultura”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

FIGUERES

Es duplica en 6 anys el nombre de diagnòstics d’AOS severa a l’Alt Empordà

FIGUERES
sanitat

Els hospitals també gestionaran baixes i altes per cirurgia ambulatòria i parts

barcelona
Infraestructures i Serveis

Aposten per desdoblar una línia de mercaderies Saragossa-Tarragona amb estació a Lleida

Lleida
GIRONA

Detecten 555 casos de càncer de còlon en 10 anys amb el cribratge

GIRONA
Societat

Entitats i plataformes es manifesten contra la planta de Lotte

Mont-roig del camp
Societat

Els pastissers preveuen vendre unes 800.000 mones de Pasqua

Barcelona
canvi climàtic

El desglaç polar per la crisi climàtica alenteix la rotació terrestre

barcelona
societat

Rebaixen la condemna a l’exalcalde de Torredembarra pel cas de les guinguetes

Torredembarra
SALT

Un estudi de l'IDIBGI i l'ICO identifica un inhibidor d’una proteïna clau en el procés de la metàstasi

SALT