“Cal acompanyar i no jutjar la dona que viu violència masclista”

És un servei pioner a Catalunya. L’any 1985 l’equip d’atenció a la dona veu que és necessari un servei per atendre les víctimes de violència masclista centrat en la parella. L’any 2005 s’amplia i s’anomena Servei de Suport a la Violència de Gènere en l’Àmbit Familiar, on per una banda hi ha un servei per atendre nenes i nens, i un altre per atendre homes maltractadors, el qual el 2011 se separa i s’amplia per atendre no només homes que maltracten, sinó també homes que volen promoure relacions no violentes. I el 2014 es crea l’actual SARA, on s’ajunten els serveis d’atenció a dones i els de nens, i s’engloben com a atenció a la unitat familiar. El 2010, la llei de protecció a la infància ja qualifica com a víctimes de maltractaments els menors que viuen en un ambient de violència masclista.

Fem una atenció integral amb perfils professionals diferents. Per una banda, tenim l’atenció a les urgències de dones que venen per primer cop o han de sortir del domicili. Atenem la dona, els seus fills i també els familiars dependents al seu càrrec, com ara la mare.

Sí. El requisit és viure a Barcelona. De places, en tenim tantes com facin falta. Si la persona ho vol i està en risc, sempre té una casa d’acollida. Hi ha persones que poden quedar-se al seu domicili, o tenen recursos i el tractament és ambulatori. I llavors comencem el circuit per tractar la identificació de la violència, que no és responsabilitat seva, sinó d’altres persones, davant una incomoditat que expressa que està vivint en la parella o a la feina. A urgències tenim treballadores socials i juristes. De la urgència, passem el cas a tractament, on hi ha l’equip d’atenció a persones adultes, amb psicòlogues i treballadores socials. En l’equip d’infància, hi ha psicòlogues i educadores socials per treballar la reparació i l’enfortiment del vincle maternofilial. En una casa on hi ha crits i agressions, els nens poden tenir conductes disruptives o retretes. La mare, per una qüestió de supervivència, pot no tenir una atenció als fills i quan ho pot fer té sentiment de culpa, i el tractament serveix per refer lligams sans. La persona que és víctima de violència masclista viu una vulneració de tots els seus drets, i tota relació és insana, fins i tot amb els animals de companyia.

Tenim un conveni amb una associació perquè es faci càrrec dels animals de companyia quan la persona ha de marxar del domicili, perquè a les cases d’acollida no n’hi pot haver. Molts cops no surten del domicili per no deixar l’animal amb l’agressor, perquè no seria la primera vegada que es fa mal a l’animal, ja que aquesta violència destrueix tot el que estimes.

Quan s’acaba el procés de recuperació, hi ha persones que s’han d’inserir laboralment. La violència masclista provoca l’aïllament social i també laboral. Treballem una recuperació integral i ara som 45 professionals. Quan acabes el teu procés al SARA, ets una persona que sap identificar la violència masclista i que és autònoma en totes les àrees de la vida, com a mare, com a dona, com a treballadora... El circuit d’acolliment és compartit amb víctimes de tràfic de persones.

Una mitjana de dos o tres anys per assolir l’autonomia i poder identificar situacions de violència. És quan la persona té una nova relació i, si és de control, li salten les alarmes i pot identificar els inicis de la relació de violència. Treballem amb un model de fases fet per la Universitat de Barcelona en què es defineixen les parts de les relacions de violència i que va més enllà de l’esquema “lluna de mel-explosió-lluna de mel”. És un model de set fases, molt pedagògic. Caure en la violència masclista és tot un procés. També tenim l’RVD, que avalua el risc de patir una agressió greu en un termini de tres mesos, i estructurem l’atenció en funció d’aquests resultats. Atenem tota violència masclista: en l’àmbit comunitari, familiar, de parella i amb persones de l’anomenat col·lectiu LGTBI en risc greu. Hi ha altres serveis municipals per atendre víctimes en risc menys greu. Per exemple, tractem una persona que ha patit violència masclista durant cinc anys i ha passat un any sense l’agressor, però l’impacte continua sent alt.

L’any passat vam atendre 1.500 persones, inclosos 400 infants i adolescents. Fins a 563 persones van ser acollides: 295 dones, 257 infants i adolescents i 11 persones a càrrec de la víctima. El 41% tenen entre 25 i 39 anys. I el perfil socioeconòmic és classe mitjana. El perfil de persones ateses no ha canviat. L’any passat vam atendre menys persones per l’efecte Covid-19; en un moment d’incertesa de tot, es retenen i ara tornen a venir. El 70% dels testimonis de la violència masclista viscuda són els fills i filles.

Va ser molt dur. Som un servei essencial i no vam tancar cap dia. Vam prioritzar l’atenció a les persones que sabíem que conviuen amb l’agressor, i sense posar-les en perill ens hi posàvem en contacte, i també les urgències. En confinament vam tenir cada dia urgències i eren gravíssimes.

Sí, tot estava tancat, i l’atenció es va fer gràcies a les professionals. Per exemple, vam portar roba de casa nostra perquè els comerços estaven tots tancats, i la dona, a vegades, surt de casa amb el que porta posat. Com a societat no vam pensar com donar sortida a aquestes emergències. En el servei de taxis, primer deien que sols podien portar una persona. I els fills? Era tota una gimcana. Als que treballem en serveis essencials, ens va caure l’estructura de l’atenció. Les professionals del SARA ho van donar tot, i s’oferien voluntàries quan els Mossos portaven alguna urgència en ple confinament. Tinc un equipàs! I, de la pandèmia, n’hem sortit reforçades com a equip.

Van venir moltes urgències amb infants. Com a societat, no vam tenir en compte que la persona adulta podia sortir per anar comprar, però no es podia endur els nens. La primera setmana de desconfinament vam tenir cada dia quatre o cinc urgències amb nens. Els nens van estar dos mesos seguits amb l’agressor.

No vam fer cap servei nou, sinó que ens vam adaptar a la Covid-19. Ara el SARA està com tota la societat; hem parat i estem repensant l’atenció tècnica per millorar-la. La centraleta sí que ha estat reforçada i amb un telèfon gratuït des de febrer per atendre tothom.

És un servei creat el 2014, però no vinculat directament al SARA. És per a joves de 12 a 18 anys que viuen a Barcelona. Se’ls ofereix atenció a les violències masclistes, que tant poden ser en la parella, en l’àmbit familiar o assetjament. Tenim molta violència sexual entre familiars. No cal permís dels pares i mares per ser atès. Tot és confidencial, sempre que no estiguin en perill. És un servei amb telèfon propi i gratuït, el 900 922 357; et retornen la trucada si cal. A vegades, alguna noia ens ha explicat un cas a casa i hem pogut atendre la mare o una amiga que patia violència masclista.

Les campanyes que s’han fet des de l’Ajuntament de Barcelona de prevenció i d’identificació de la violència masclista han posat en alerta la societat. L’alarma salta abans en algunes persones, però encara ens falta molt. La violència masclista és intrínseca a l’estructura de la societat que tenim, que és patriarcal. Com a societat, hem d’abordar-ho bé, des de la veïna, no en clau professional.

És molt difícil, però hem d’intentar acompanyar la persona. Preguntar-li com està, si necessita alguna cosa, però no jutjar-la ni donar-li consells com ara “jo el deixaria”. La persona està en una situació vulnerable, té molta vergonya, por... Hi operen molts sentiments. La clau és no jutjar-la i respectar la seva decisió i acompanyar-la, i que a poc a poc pugui fer-se càrrec del que viu i fer el pas.

És un mal anomenat “social”, que pot servir per a l’alcoholisme i per a tot. Tothom reprodueix allò que no identifica. No és un indicador ser una persona violentada per ser un violentador. És la mateixa societat que és violenta, com eduquem els nens amb estereotips de gènere... Hem d’aconseguir que la societat faci un reset. Les entitats socials i el feminisme han fet molta feina en això.