Societat

ANXO LUGILDE

PERIODISTA I POLITÒLEG

“La depressió m’ha fet més sensible i empàtic. Més humà”

El mercat dels ansiolítics i els antidepressius és un caramel milionari. S’ha avançat en el coneixement de la malaltia, però no prou
Et fa mal l’ànima, perquè és una malaltia assassina i destructiva que fa que t’obsessionis amb una única sortida: la mort

Anxo Lugilde (Lugo, 1970) fa més de 30 anys que pateix depressió. A La vella companya (Columna), relata la davallada als inferns d’una malaltia que no dona respir, però també la lluita tossuda per recuperar el control de la seva vida. Quan es va fer aquesta entrevista es recuperava d’una crisi a les mans de l’equip de salut mental de l’hospital del Mar. Conversem en un bar, a tocar del centre sanitari. “No sé si has llegit el llibre”, em diu.

Sí, me l’he llegit. M’ha sorprès i m’ha colpit i de vegades m’ha fet mal. Obrir-se en canal i fer-ho sense embuts pot ser perillós.
Soc un gallec estrany, perquè soc transparent. Suposo que és per la barreja amb el fet de sentir-me català. Si crec que ha estat necessari escriure el llibre? Estic convençut que com més informació rellevant es pugui donar sobre un tema com la depressió, molt millor. I més quan estàs parlant en primera persona. Calia fer-ho i malgrat que he intentat que fos tan suau com fos possible, no sé si me n’he sortit. M’he emmirallat en el relat de Primo Levy, tot i que no em vull comparar pas amb ell.
Però el patiment i el dolor que transmet són molt semblants.
Has patit quan has llegit el llibre? Doncs em sap molt de greu. És un relat fet des de la pell d’algú que pateix depressió i entenc que a estones pugui resultar incòmode, però era l’única manera que tenia de fer-lo.
Va adreçat a algú?
Una part me l’adreço a mi mateix, com a usuari de la malaltia, i una altra, a la gent que ha passat, passa o passarà un calvari com aquest i que es pot sentir reconfortada en veure que no està sola, que el seu patiment és compartit. També ha estat fet com un toc d’atenció a la societat en general, perquè és esgarrifós el desconeixement que hi ha sobre la depressió. Aquest llibre, en el fons és una vergonya, en el sentit que jo hagi estat 30 anys arrossegant una malaltia. I això que els professionals em consideren en conjunt un pacient disciplinat, fins i tot un model en algunes parts del procés. Però, malgrat tot, el problema se m’ha anat agreujant amb el temps, perquè tinc un tipus de depressió resistent al tractament conegut i resulta escandalós que això encara passi amb una malaltia que pateixen milions de persones al món. Estic convençut que hi ha interessos que sigui així, perquè per a la indústria farmacèutica és meravellós que sigui així. El mercat dels ansiolítics i els antidepressius és un caramel milionari. S’ha avançat en el coneixement de la malaltia, però no suficient.
A què atribueix aquest desconeixement?
Té molt a veure amb l’estigma. De fet, crec que és la situació general que viuen les malalties mentals. El malalt mental fa por encara i la societat valora molt la bona salut dels seus membres. És un camí que ja han recorregut altres malalties, perquè tampoc fa tants anys que les dones que patien càncer van decidir sortir al carrer sense mocador. Potser en el cas de la depressió ens trobem en la darrera frontera, a punt de sortir de l’armari. Tampoc hi ajuden els prejudicis i els preconceptes sobre la depressió que assenyalen el malalt com a responsable del seu patiment, que no fa tot el que pot per sortir-se’n. Crec que calia fer el llibre finalment, perquè volia donar sortida als dietaris que he anat fent durant el tractament a l’hospital del Mar, en què feia un seguiment del dia a dia i hi plasmava allò que considerava important.
Creu que la gent el tractarà diferent ara que s’ha despullat davant del públic?
Això ja em va passar quan vaig explicar la meva malaltia a la gent que coneixia i tinc companys que ja em van advertir que admetent que patia depressió posava en perill poder dedicar-me al periodisme. Però com que no he aconseguit l’alta des que ho vaig fer públic, no sé si em tractaran diferent. En tot cas, m’agradaria pensar que no serà així i lluitaré per aconseguir-ho. Soc responsable d’evitar que m’encasellin com a periodista depressiu.
Té por de la condescendència dels companys de professió?
Tant me fa. Mentre no em fastiguegin, estic tranquil. És cert que ara a qui cerca “Anxo Lugilde” a Google li surt el vincle amb la malaltia, però he arribat a la conclusió que qui vol que estigui enfonsat ja sap quina és la meva condició. En aquest sentit, recordo una anècdota del 2018 a Santiago de Compostel·la, quan el PP va convocar la premsa. Hi vaig arribar dels primers i mentre estava escrivint la crònica vaig sentir com gent del partit feia mofa comentant si m’havia pres la pastilla. Em vaig enfonsar, però em va servir per reflexionar sobre la necessitat d’explicar-ho, de sumar aliats a la causa. Vaig fer pública la meva situació enregistrant un àudio el 25 d’octubre del 2020 per a l’audiència del programa Via Lliure de RAC1, en el qual col·laboro des del 2015. Va ser una mena de catarsi, però per a mi era necessari explicar com és que havia hagut d’abandonar de manera abrupta la tertúlia poques setmanes abans. Vaig patir un sotrac en directe, vaig quedar amb la ment en blanc, vaig perdre el fil de la conversa… Era el principi de la tercera crisi en tres anys. Massa fins i tot per als mateixos metges que em tractaven. La “vella companya” m’havia tornat a posseir.
Sense l’episodi del programa, s’hauria plantejat explicar que patia depressió?
No ho sé. Tenia pendent també decidir què faria amb el dietari; jo en deia Cogumelos. Els escrits que feia com a part del meu tractament, els enviava a la psicòloga, als amics i als familiars, i la resposta era molt bona per part de tothom. Fins i tot n’hi havia que s’hi havien enganxat i em reclamaven més material! Era gent amb bastant criteri, en qui confiava, i em van fer decidir a publicar. La qüestió, però, per a mi és una altra. Si la situació de crisi amb la covid no m’hagués fet recaure, després de mesos de tenir la malaltia controlada i en procés de curació, hauria escrit el llibre? No ho sé.
Parlant de la covid, creu que ajudarà a visibilitzar els problemes de salut mental?
Tant de bo, perquè ens fa molta falta. Casos com els de l’atleta Simon Bayle i la tennista Naomi Osaka, que van parlar obertament de la seva fragilitat mental, són de gran ajuda per visibilitzar malalties que la societat acostuma a amagar per una visió equivocada. El seu testimoni és important, però no és l’únic, perquè, dels milers d’esportistes que van anar als darrers Jocs, només patien trastorns elles dues? No m’ho crec. Estem molt i molt lluny d’una normalització que ens ajudi a veure les malalties mentals amb el mateix prisma que les malalties físiques. I amb la mateixa comprensió. Amb el coronavirus, a més, ha passat una cosa curiosa i és que ha focalitzat les malalties i semblava que només existia el virus. Quan intentaves explicar que tenies depressió en determinats cercles i que el teu problema era al cap, la gent et replicava que amb aquest panorama tothom estava malament del cap. De tota manera, crec que s’ha obert una escletxa que permet visibilitzar la importància que les malalties mentals tenen i, sobretot, tindran, en la nostra societat. I això em dona esperances.
Ha conviscut 30 anys amb la depressió. D’on ha sortit la força per continuar?
Del 2006 al 2016, vaig viure amb la falsa il·lusió que me n’havia sortit, que ho havia superat. La meva “vella companya” convivia amb mi, però de manera residual. Però ella continuava allà. Vaig aconseguir deixar la medicació, però vaig tenir una crisi el 2010, que vaig superar sense teràpia, encara que amb altres ajudes. Crec que fins llavors vaig tenir molta sort, perquè no vaig desenvolupar problemes de somatització al cap, quan el més normal és que sorgeixi durant les crisis. En el meu cas, segons els psicòlegs i psiquiatres que m’han tractat, sembla que me n’havia sortit i que les conseqüències de la malaltia a mi m’afectaven només les cames i l’esquena. Per a mi, que les vivia, eren greus, però no tenen punt de comparació amb aquelles que t’afecten el cap i que provoquen que de cop i volta no sàpigues on ets o no puguis seguir una conversa.
La fina ironia gallega és present en tot el llibre.
Ha estat fet amb tota la intenció, perquè n’he vist de tots colors i la vida està feta de pros i contres. Al principi intentava alternar episodis durs amb d’altres de més suaus, però no sempre era possible.
El que sí que ha mantingut en el fil argumental ha estat la comparació de la depressió amb moments històrics de la II Guerra Mundial.
T’ha cridat l’atenció la comparació amb el front rus? En realitat he de confessar que el llibre vol desmuntar la II Guerra Mundial que ens ha venut Hollywood [riu]. Busco enemics grans per enfrontar-m’hi! Soc molt aficionat a les batalles i tinc al cap una idea per a una novel·la en què un avi explica la seva vida al net a partir dels episodis bèl·lics, i vaig creure que podia facilitar la lectura. No ha estat fàcil, però el resultat em convenç i m’ha servit per treure pes dramàtic al meu relat.
Viu pendent de la propera crisi o ha après a viure el moment?
Ara estic pendent de superar la crisi actual, i t’agraeixo la pregunta, perquè em planteja un futur en què finalment he aconseguit superar-la. M’estic medicant amb un grapat de pastilles i de moment no faig previsions ni a curt ni a llarg termini. Estic portant bastant bé la presentació del llibre, que d’alguna manera m’ha compensat els maldecaps abans de la publicació, que em van portar a fer alguna visita a urgències. M’he hagut de distribuir les entrevistes amb un límit de dues al dia i sembla que ho estic portant bé, amb naturalitat, sense pressions. Quan em pregunten com em trobo sempre responc el mateix: en transició. La darrera crisi ha estat molt vigilada, amb control terapèutic i amb medicació, i no, no penso en la següent, sinó a superar l’actual. Pas a pas, amb calma.
Parla sense embuts dels intents de suïcidi.
Són allà. Els he viscut i no els puc amagar ni suavitzar. Em va ajudar escriure’ls un temps després, lluny de la pressió del 2019 i amb la força mental que tenia el 2020. És la frase recurrent que ha anat sortint en les entrevistes: que mirava els horaris dels trens per tenir controlat quan em podia llançar a la via, i que vaig fer la temptativa de llançar-me des d’un pont a Lugo. No ho vaig fer mai, però hi vaig pensar molt. Ningú que no hagi tingut depressió pot imaginar-se fins a quin punt el patiment de viure es fa insuportable. Et fa mal l’ànima, perquè és una malaltia assassina i destructiva que fa que t’obsessionis amb una única sortida: la mort. Tinc clar que el suïcidi mai pot ser la solució, però no parlar-ne tampoc resol res, tenint en compte que es tracta d’una de les principals causes de mort al món.
Trobar algun aspecte positiu en la depressió en el seu cas és banalitzar la malaltia?
A mi m’ha servit per publicar un llibre en les tres llengües que considero meves: gallec, castellà i català. Sortir de l’armari m’ha fet creure més en la fraternitat i m’ha fet veure que al meu voltant hi havia gent disposada a ajudar. Això, per a un gallec individualista com jo, ha estat tota una lliçó. I també crec que m’ha fet més sensible, més empàtic. En definitiva, més humà.
Per què parleu de la “vella companya”?
He manllevat el títol del nacionalista gallec Xosé Manuel Beiras, que també va patir depressió i que la definia com qui feia els encàrrecs a la mort. Vella, perquè sempre és allà, esperant, i companya, perquè ha estat al meu costat durant la major part de la meva vida.

La veu crítica amb el PP

Anxo Lugilde és llicenciat en ciències de la comunicació, ciències polítiques i doctor en història contemporània. És corresponsal de La Vanguardia a Galícia i Portugal des del 2005 i col·laborador habitual del programa Via Lliure, de RAC1, que condueix Xavi Bundó. Com a periodista, va començar a treballar a La Voz de Galicia de Lugo l’any 1990, i posteriorment va continuar a la delegació de Ferrol. Alterna la seva feina amb col·laboracions puntuals a El Progreso de Lugo, Diario de Pontevedra i, des del maig del 2018, a Sunday. El seu paper com a analista polític i com una de les veus més crítiques amb el PP el va portar a ser assenyalat com la bèstia negra dels populars gallecs. És autor de De Beiras a Podemos. A política galega nos tempos da troika, O voto emigrante i Argentina. El drama de la Quinta Provincia gallega.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona
Societat

El servei d’atenció a víctimes de violència masclista de l’Eixample obrirà el 2026

Barcelona
societat

Retencions intermitents a l’AP7 per l’operació sortida

barcelona
societat

Optimisme a la recta final de la temporada a les estacions d’esquí

Rialp
FIGUERES

Es duplica en 6 anys el nombre de diagnòstics d’AOS severa a l’Alt Empordà

FIGUERES