Crònica de l’agonia d’un barri olotí

Era un barri amb una forta personalitat i un lloc tranquil perquè, crescut a l’altre costat del Fluvià, a l’entorn de l’antic camí que puja a Batet, quedava allunyat del centre. Ni tan sols els calia baixar sovint a Olot, ja que disposaven de botiga i fins i tot hi havia un sabater i un barber. La seva festa era lluïda i van arribar a tenir equip de futbol. Dues fàbriques de la vora donaven feina a bona part del barri.

A principi de la dècada del 1980, a Olot es parlava de fer una variant que passaria muntanya amunt, un projecte que no havia d’afectar Sant Cristòfol. Però en aquella zona escollida inicialment van construir una urbanització (Benavent) i, de cop i volta, es va decidir que no es faria aquella variant. Per contra, els carrers de Sant Cristòfol, connectats amb uns altres de nous oberts al sud i al nord del barri, es van convertir, de facto, en la ronda de circumval·lació que Olot encara no té (un cas excepcional per a una ciutat de 35.000 habitants). Va ser una decisió dels governants olotins d’efectes molt greus, atès que va suposar el principi de la fi del barri, que avui pateix les conseqüències de suportar als carrers un intens trànsit de pas (els camions de la ruta del porc en són usuaris permanents), encara més intens des que van obrir els túnels de Bracons, ara fa més d’una dècada.

D’aquesta degradació i la lluita veïnal dels darrers anys tracta El vial d’Olot, una‘ fake news’ amb 50 anys d’història un audiovisual que la plataforma No és vial, és un carrer! acaba de fer públic. Hi aporten el testimoni gent de diferents edats que hi viu o hi ha viscut, a qui veiem parlar mentre rere seu no paren de passar camions i cotxes, de què la fressa sovint fa complicada l’audició, un efecte que al profà l’ajuda a comprendre l’abast de l’entorn inhòspit que rodeja els veïns. Abans, es feia vida al carrer (la mainada jugant, els adults fent tertúlia els vespres...), però: “ara estem sempre tancats; no es pot viure”, es lamenta un home. Uns altres testimonis assenyalen un punt de la vorera on hi havia casa seva, enderrocada quan van obrir el que anomenarien avinguda Sant Jordi. O es refereixen a les esquerdes que han anat apareixent a les cases. La impressió que té l’espectador és que Sant Cristòfol, com a barri, és mort.

Dirigit per Duaita Prats, l’audiovisual –de factura senzilla perquè s’ha fet amb pocs mitjans, està ben resolt i és ben efectiu– inclou dedicatòries a, entre d’altres, les administracions locals: “que mai ens heu compensat per la injustícia de carregar amb el trànsit pesat de les indústries de tota la comarca i més enllà”, un text que apareix il·lustrat amb el conjunt de regidors del consistori. Acabada la participació dels testimonis, la lletra d’una corranda cantada pels veïns ressegueix l’evolució del barri amb estrofes punyents dirigides a l’Ajuntament i la Generalitat i que culminen amb “senyors de la Casa Gran, on és la puta variant?”, en referència a la ronda de circumval·lació que la Generalitat té pendent de construir i que aportaria una millor qualitat de vida a Sant Cristòfol.