la crònica
Vista Alegre, orgull de barri
Uns hi van voler fer negoci, uns altres van ser precursors a defensar la natura
El record de les tardes de futbol a Girona durant gairebé cinc dècades del segle XX i del vell camp de Vista Alegre perviurà per sempre amb el documental 100 anys del camp de Vista Alegre, presentat ahir al vespre al parc del mateix nom i al barri del mateix nom. L’orgull de Vista Alegre es va concretar ahir amb nombrosos aplaudiments en l’acte de presentació, que va ser alhora l’acte de la descoberta d’una placa commemorativa. Justament ahir, diada de Sant Pere, feia 100 anys de la inauguració del camp de futbol, amb un partit amistós sota la pluja entre la Unió Deportiva Girona (UDG), antecedent del Girona Futbol Club, i el Barça de Samitier (2-5).
Amb el vicealcalde de Girona, Quim Ayats; el president del Girona FC i antic davanter del club gironí, Delfí Geli, i el president de l’Associació de Veïns de Vista Alegre-Carme, Pep Fortià, com a màximes autoritats damunt l’escenari, el documental, que ha dirigit Quim Paredes, és una mostra de memòria ciutadana, un tractat sociològic d’una època i una forma de “recuperació dels signes d’identitat del barri”, va explicar Fortià en la presentació.
El camp tenia una grada, vestidor i una glorieta quiosc quan va ser inaugurat el 1922, però també una pista de tennis. A partir de 1941, s’hi va incorporar una pista d’hoquei sobre patins, un esport que ja es practicava a la Devesa. Del 1930 al 1970 Vista Alegre va ser la casa del Girona FC, que havia nascut al cafè Can Norat de la Rambla. El llargmetratge inclou gairebé una trentena de testimonis, que repassen com la construcció es va fer en un temps rècord sobre antics camps de pastura i com els promotors del trasllat del Girona FC comptaven amb la urbanització del terreny de Vista Alegre per obtenir diners per a l’operació.
Al camp hi va haver patinatge artístic, hi va haver voleibol i, fins i tot, combats de boxa els dissabtes a la nit, recorda un veí. Les anècdotes són nombroses, tant dins del terreny de joc, que va ser de gespa a partir del 1933, com fora del camp. És molt interessant rememorar com se sabien els resultats d’altres partits a través del marcador simultani del camp, com alguns àrbitres havien de ser escortats pels cossos policials després d’haver xiulat a Vista Alegre, i com arribaven a Girona els aficionats blanc-i-vermells des de pobles com ara Sant Feliu de Guíxols, Cassà o Llagostera: hi arribaven en tren.
La consciència ecologista també s’exposa quan un grup de joves van protestar quan el 1976 es van tallar els arbres del camp, plantats el 1925. El documental repassa quan, amb el pla general del 1971, va planar sobre Vista Alegre l’amenaça de construir pisos en aquell solar, que havia estat un magatzem de cotxes abandonat després del final de la Guerra Civil. L’orgull gironí, molt estès amb els últims èxits de futbol i bàsquet, va ser ahir l’orgull d’un barri.
