Societat

ENRIC CANET

ESCOLAPI. PUBLICA ‘EL CEL TÉ PIGUES’ (POL·LEN EDICIONS)

“El Casal d’Infants del Raval neix el 1978, no el 1983”

L’inici de tot va ser en Pitu Cunillera, que era sabater. Activista de tot el que fos pel barri, volia fer coses pels nanos i pels avis
El 1983 el casal s’escindeix i durant un temps hi ha dos casals; al final el que subsisteix és el d’en Joan Duch i en Xavier Tamarit
El 1997 va esclatar el cas de pederàstia amb Xavier Tamarit i Jaume Lli, que ja no eren al casal. Ha estat el pitjor que ens ha passat

Explica l’Enric Canet que un dels primers nens del Raval que van anar de colònies, cap allà als anys setanta, quan van arribar a la muntanya i va mirar el cel va dir: “mireu: el cel te pigues!” No havia vist mai les estrelles. Aquella frase tan espontània d’un infant que mai havia vist bé el cel perquè sempre havia estat enmig de carrers estrets amb poques possibilitats de mirar el cel i pràcticament no havia sortit del seu barri va marcar molt els monitors que en aquell moment passaven uns dies amb ell i la frase se la van anar dient i passant de monitors a monitors i de campaments a campaments fins que, tants anys després, avui s’ha convertit en un lema del casal, un crit de guerra que els identifica i els motiva. Per això aquest capellà, que fa un munt d’anys va decidir de deixar de donar classes als Escolapis i treballar en aquesta entitat del Raval, que és laica, ha agafat la frase d’aquell nen per titular el seu llibre en el que explica els orígens del Casal d’Infants del Raval. Ha prologat el volum el ministre d’Universitats, Joan Subirats.

Està a punt de presentar ’El cel té pigues!. L’inici menystingut del Casal d’Infants del Raval 1978-1983’. Què vol dir, que no es va obrir el 1983 com es diu?
Exacte. Sempre s’ha dit que va néixer el 1983 i això és el que es pensava i el que es diu de forma oficial, però no és així. Jo estava a punt de fer una tesi sobre temes al voltant de l’acció comunitària quan per casualitat em va arribar material sobre el començament del casal el 1978, però aleshores es va dir Casal dels Infants del Districte Cinquè, perquè el Raval encara no es deia Raval, sinó que se’l coneixia com a “barri xino”. L’inici de tot va ser un veí del barri, en Pitu Cunillera, que era sabater. Encara viu ! Activista de tot el que fos del barri, que va constituir la primera associació de veïns l’any 1974, volia fer coses pels nanos i pels avis.
Els infants devien passar hores al carrer.
Feien molta vida al carrer, sí, i això era una de les coses que preocupaven més el Pitu, que creia que havien d’aprendre algun ofici per al dia de demà tenir una feina i un futur. Com ell mateix, que era del barri i havia estudiat per fer de sabater. Per casualitat va trobar un edifici al carrer Sant Martí número 10bis, que ara ja no hi és, que era una antiga sabateria. Resulta que l’havia expropiat l’Ajuntament. Aleshores en Pitu i un grup de monitors de l’Esplai del barri, que funcionava des del 1975 i entre els quals hi havia Xavier Tamarit, un dels pocs que tenia el títol de monitor, es van reunir amb en Joan Antoni Solans, delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona i mà dreta de l’alcalde Socías i Humbert.
I?
I sembla que els va agradar la idea del casal; els van dir que en aquell edifici no podia ser, però que si es feia alguna cosa que estava bé pels infants els podrien donar una antiga fusteria. Aleshores per pressionar l’alcalde el mes de gener del 78 es va organitzar una mobilització al barri. Va ser una trobada davant de la fusteria, amb una festa infantil animada pels Comediants, organitzada per la Roda d’Espectacles i que va tenir subvenció del mateix Ajuntament. Es demanava : “Queremos el centro infantil.”
I els van donar l’edifici.
Sí. Tenien l’edifici, la idea...però calia trobar gent que ho tirés endavant. Hi havia un centre d’esplai, però hi havia poca gent. Per casualitat en Pitu va saber d’un grup de joves dels jesuïtes de Sant Ignasi i del Sagrat Cor de Sarrià, estudiants universitaris que ara tenen la meva edat, entre els seixanta-tres i els seixanta-cinc anys...que tenien ganes de fer coses. L’Ignasi Carreras, que està a Esade, era un dels líders de tot això. Aquest grup de joves primer volien anar a un esplai de Sabadell que gestionaven els franciscans del carrer Santaló, però finalment a alguns no els van voler perquè els franciscans només volien creients i practicants per al seu esplai. Aleshores el grup descartat pels franciscans va entrar en el projecte del casal.
I l’edifici?
I l’edifici era una casa, per això li van posar casal. Li posen Casal dels Infants del Districte Cinquè perquè aleshores encara no es deia Raval. El 21 d’octubre del 1978 es fa la inauguració. I comencen les activitats a les tardes, els dissabtes al matí, les colònies...
Com és, aleshores, l’equívoc que hi ha amb el 1983?
Perquè hi va haver un xoc dintre de l’equip. El 1981 havia entrat al casal en Joan Duch i un any més tard en Duch –i el seu equip –i els joves que portaven el casal des del primer moment no es van entendre. I hi va haver una escissió. El que van fer en Joan Duch i el monitor Xavier Tamarit, la seva mà dreta, el mateix que anys més tard seria l’acusat del cas de pederàstia, és que van anar a Justícia i van crear una entitat jurídica amb el nom de Casal d’Infants del Raval (els vuitanta el barri ja es deia Raval). Durant un temps van coexistir dos casals dels infants del raval: els que portaven el primer grup de joves, que depenien de l’associació de veïns, i el d’en Joan Duch i en Xavier Tamarit, que havien creat una entitat jurídica sense dir-ho als altres.
I quin casal subsisteix?
El segon; el d’en Duch i en Tamarit. Els altres van passar de dependre de l’associació de veïns a dependre de l’Ajuntament, van tenir problemes, l’Ajuntament els va passar al que es deia la Casa de la Font, al carrer Nou de la Rambla ...i al final van acabar desapareixent.
En Joan Duch va ser durant molts anys el director del Casal d’Infants del Raval?
Fins Al 1995. Quan es va destapar el cas de la pederàstia, l’any 1997, ja no hi era.
El cas de pederàstia va omplir pàgines dels diaris, però va acabar sent més petit del que en un principi va semblar.
Es va sobredimensionar molt el cas, també perquè hi va haver gent que va posar-hi llenya. Al final no hi havia gran xarxa, hi va haver dos condemnats: en Xavier Tamarit i en Jaume Lli , acusats d’abusar de dos o tres nens, tot i que unes noies que havien estat al casal anteriorment van acusar i declarar contra en Tamarit, que es va estar 15 anys a la presó.
Vostè hi ha parlat amb ell per poder fer el llibre?.
Sí, l’he entrevistat, malgrat que he rebut crítiques per això, però ja ha complert la seva pena. En Tamarit va fer tàndem amb en Duch, que va enfrontar-se amb els primers impulsors del casal, fet que va acabar amb l’escissió. En Duch va entrar el 1981 i un any després ja se les tenia amb els monitors que hi havia. És veritat que el casal va néixer una mica “anarquista” ; eren tots joves, tot ho decidien entre tots....en Duch volia una línia més dura i organitzada. En Tamarit, també; volien transformar el casal en un centre similar al Centre Obert Joan Salvador Gavina, que cobrís les necessitats assistencials de la infància en risc social.
I aquesta opció és la que va tirar endavant?
Sí. Duch i Tamarit també es van enfrontar amb el qui aleshores era el president de l’associació de veïns, en Pep García, i com que l’edifici del casal era de l’associació de veïns al final els van fer fora i es van buscar un altre local al carrer Sant Rafael. Això va ser el 1983. A partir del 1984 van començar a rebre subvencions, entre les quals de l’Ajuntament i la Generalitat, perquè van veure que realment els infants del barri necessitaven ajuda i allà els la donaven. El casal va anar creixent i es comença a contractar gent...tot i que hi havia molts voluntaris. És molt important dir que van tenir moltes assistents socials voluntàries durant molt de temps. Jo crec que són les que van fer la feina més seriosa, eren unes professionals d’un gran prestigi, i gràcies a elles l’administració va veure que allò era una cosa que anava de veritat.
I vostè quan hi entra, al casal?
Jo hi entro el 1992. Ja era capellà i escolapi i en aquell moment estava fent de professor als escolapis de Caldes i de Granollers. Ja havia passat per diverses escoles dels escolapis, entre les quals la de Sant Antoni, on vaig fer de director de secundària. I abans i durant un temps també havia estat al Senegal. I per pur atzar, precisament perquè coneixia en Joan Duch d’abans, perquè tots dos vam coincidir en el consell permanent del servei de colònies de vacances, el que ara és el moviment de Centres d’Esplai Cristians. Jo estava fent moltes hores de classe en aquell temps, anava molt ofegat fent física i química i religió a nanos des de tercer de primària a tercer de BUP...i un dia a l’escola de Granollers va recollir menjar i em van demanar que la portés al Casal d’Infants del Raval...es van deixar uns documents al cotxe i en tornar-los em trobo en Joan Duch i li dic que m’agradaria entrar en una experiència com aquella, per canviar una mica. I justament em va dir que necessitaven un educador. I així començo i fins ara.
Aleshores el 1997 va viure plenament el cas de pederàstia.
Va ser un cop molt fort perquè ens estàvem recuperant d’un problema econòmic molt seriós que hi va haver a partir del 1995, un problema econòmic que va fer que en Duch plegués. I el 1997 ens cau aquella bomba, però cal recordar que en Xavier Tamarit ja feia nou anys que no estava al casal...
Quan havia marxat?
El 1988. Sens dubte que es relacionés el casal amb el tema de la pederàstia ha estat el pitjor que ens ha passat en tota la nostra història. En aquell moment es va voler fer creure que en Tamarit encara hi era i estava abusant de nanos, i no hi era. I en Lli , l’altre condemnat, ja tampoc hi era. De fet jo no els vaig arribar a conèixer. A cap dels dos. En Tamarit ara viu a Madrid i l’he conegut per fer aquest llibre; no vam parlar de res del seu cas, vam parlar dels orígens del casal i de la gent que ho va fer possible, perquè ell va ser dels primers a ser-hi, el 1976, amb en Pitu Cunillera. De fet, en Pitu i ell eren molt amics i per això quan al 1983 hi ha l’escissió en Pitu fa costat a en Tamarit i a en Duch .
Quan el cas de pederàstia va quedar jutjat i tancat, el casal es va reactivar?
Des del 1997 ha canviat molt. Elcasal és una entitat molt estimada i valorada. A partir del 2007-2008 obrim sucursals a Tànger, al Marroc, a la Mina, a Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Salt. A Tànger es treballa amb entitats petites i amb projectes, però ara estem en un projecte que tracta els menors que estan al port i que volen venir aquí. Estudiem què està passant amb aquests joves i des d’allà intentem que no iniciïn el procés migratori ; però si estan decidits a venir, doncs els ajudem.
Quanta gent sou?
1.038 persones, la majoria voluntaris. Al Raval tenim més de mil nanos.
Deveu estar a punt de fer colònies, campaments i camps de treball. A Tavascan fa molts estius que hi va vostè, oi?
Des del 1994, sí. Vam començar a anar-hi perquè jo teia un amic que hi tenia una casa i ens hi va deixar acampar i ens va donar de menjar durant uns dies. Uns anys més tard va ser l’Ajuntament de Tavascan qui ens va deixar l’espai per plantar les tendes i ens donava de menjar a canvi de fer tasques de neteja del bosc, de restauració del castell....un autèntic camp de treball. Ara en fem a més i a més llocs, una experiència única, un gran invent pel desenvolupament del jovent.

Parlant del sínode

Més poder per a les dones, celibat opcional, que hi pugui haver capellans casats, més acollida als homosexuals i més poder per als laics són algunes de les propostes que els fidels catalans, de les parròquies i els moviments, han fet de cara al sínode de bisbes del 2023. “Això és el que s’està demanant des de la base. És absurd que en ple segle XXI les dones, per exemple, no tinguin un paper d’igualtat respecte dels homes. Que la dona no pugui ser ordenada ni jo ni molta gent no ho entenem i no hi ha cap argumentació teològica ni bíblica per sostenir-ho”, diu el capellà Enric Canet, que recorda que és el papa qui ha volgut que tot aquest pensament de les bases es posi sobre la taula.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Regió Sanitària de Girona engega la vacunació de la segona dosi de record de la Covid-19

girona

La Diputació de Girona destinarà 80.000 euros per ajudar deu municipis a ser més sostenibles

girona

El sector turístic gironí alerta que el 60% dels negocis es plantegen tancar

masarac
societat

Renfe modifica el servei de l’R4 a Vilafranca els caps de setmana i festius per obres

BARCELONA
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Sol i algun ruixat

Barcelona
SOCIETAT

Troben 93,4 kg de marihuana amagada a la càrrega d’un camió a la Jonquera

Societat

Mn. Carles Sánchez serà ordenat prevere aquest diumenge 2 d’octubre a la Catedral de Girona

Girona
societat

73.826 infants i joves participen a les activitats de lleure educatiu durant aquest estiu

Girona

Batlle diu que les mesures estan en “revisió continuada”

Barcelona