“L’ideal de tot pessebrista és fer-se les figures”

Aquest any hem reprès l’activitat després d’aquests dos anys d’aturada per la pandèmia, amb la col·laboració de l’Ajuntament des de fa anys. Les brigades municipals, la part de fusters, electricistes i, fins i tot, la brigada de transports, col·laboren amb nosaltres en el muntatge de l’exposició perquè aquestes instal·lacions [l’entrevista es fa a la sala La Cisterna] són municipals. De vegades, hem d’anar a buscar pessebres de fora de Girona i la brigada de transports col·labora.

En tenim 31, aquest any.

Sí, de les comarques de Girona i en tenim algun del Maresme. En tenim de Mataró, de Sant Hilari, de Sant Feliu de Guíxols... de diverses localitats.

Per al concurs de pessebres, fins ara, el que teníem era una butlleta i la gent s’hi inscrivia i podia participar com a pessebre popular o com a pessebre artístic o diorama. Aleshores el jurat passava per les cases a veure els pessebres. Amb la pandèmia vam haver d’aturar les visites i aquest any hem reprès el concurs, però d’una modalitat diferent. El que fem és que, gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament, els interessats a participar en el concurs envien un màxim de cinc fotos per correu electrònic a un enllaç de l’Ajuntament i llavors el jurat es reunirà un dia, mirarà tots els pessebres que hi ha participat i després, si veiem que tenim dubtes o considerem que hem d’anar-ne a visitar-ne algun puntualment, hi anirem, però només els que calgui visitar. I hem modificat el fet de participar en pessebre popular o pessebre artístic (diorama). Ho hem englobat perquè ja decidirà el jurat si és pessebre popular o pessebre artístic. Ens trobàvem que molts de participants s’inscrivien en la categoria de pessebre popular i el que vèiem era un pessebre artístic perquè hi havia un treball...

Sí, era molt laboriós i hi havia feina i allò era realment un pessebre artístic. I fins i tot algun pessebre amb diferents escenes i cada escena era un diorama diferent.

Entenem un pessebre popular el que tothom fa a casa seva, amb molsa, suro... la molsa sabem que és un tema delicat actualment. Hi ha molts mercats de Nadal que ja venen les caixetes de molsa. Molsa, suro, un branquilló de bruc i alguna edificació que es pugui fer, petita, o puguin comprar. Això és el pessebre popular, el que s’ha fet tota la vida a casa. I el que ja forma part del pessebre artístic seria aquell pessebre que està fet com a diorama o aquells pessebres en què els pessebristes han fet unes construccions molt acurades, conservant les perspectives, mirant la profunditat, la composició artística, la composició del pessebre; aquelles característiques especials que són les que fan que els considerem uns pessebres artístics.

Un pessebrista és la persona que fa pessebres, però el que passa és que l’ideal de tot pessebrista és fer-se les figures ell. Tots hem fet, més o menys, o hem procurat de fer-nos les figures. Hi ha pessebristes que han començat fent figures i han acabat essent grans escultors.

A la ciutat de Girona, que s’hi dediqui com a professió, no n’hi ha pas.

Tenim la Dolors Turró, que tenia un estudi al carrer Ballesteries. Ella comprava les figures en blanc i les pintava.

L’associació es va constituir com a tal el gener de l’any 1947, però el Nadal del 1946 una sèrie de pessebristes de Girona van creure oportú fer un concurs de pessebres. Aquell Nadal es va fer el concurs i la diada de Reis [del 1947] va ser quan, en l’entreacte dels Pastorets de Girona, es va fer saber que s’estava gestant l’associació de pessebristes, que dies més tard es va constituir.

Durant l’any la nostra associació té molt poca activitat. Comencem passat l’estiu a preparar la programació, però el nostre objectiu és tenir una escola de pessebrisme per ensenyar a les noves generacions l’art del pessebre. El pessebre és art, tradició i cultura. Ens agradaria difondre aquests coneixements perquè ja som grans, hem anat vivint durant el decurs d’aquest temps i voldríem poder-ho ensenyar a les noves generacions, més que res perquè no es perdi. Hi ha associacions que sí que tenen escola i que durant l’any van fent activitats.

A Olot, en el seu dia, com que hi havia les fàbriques de sants i l’Art Cristià, hi havia molta tradició de figures i de fer pessebres. Un altre lloc de la província on hi ha afició és Banyoles.

Sí, fan exposició i tenen escola de pessebrisme. Sant Hilari Sacalm havia tingut escola de pessebristes. A Sant Hilari, fins i tot, fan exposició de calvaris per Setmana Santa. La mateixa modalitat de pessebre, però enfocat a Setmana Santa.

Lògicament, un pessebre són representacions de quadres bíblics, no necessàriament ha d’haver-hi el portal, sinó que hi pot haver diferents escenes de la vida de Jesús. Pessebres en què hi ha l’anunciació, la fugida a Egipte, el “cercant posada”.

Segons diu la Bíblia, els evangelis, quan Josep i la Verge Maria van anar a Betlem a inscriure’s, van buscar un lloc per anar a dormir. Com que no van trobar lloc, es van haver de posar en un establia.

Sí, en Josep Perpiñà és el vicepresident de l’associació des de fa 22 anys, també. Ha col·laborat sempre fent el cartell de l’exposició. De fet, en Perpiñà està a l’associació des de fa molts anys, abans d’entrar a la junta.

Veuràs que el concurs arriba a la trenta-tresena edició. L’arcàngel de la catedral, el que tenim ara, es va substituir als anys seixanta o setanta, ara no ho recordo exactament, perquè el que hi havia va ser bombardejat durant la Guerra Civil. Hi havia un pintor, escultor, en Ramon Maria Carrera, que també era pessebrista, que va ser l’encarregat de fer l’escultura per fer l’arcàngel nou. Aquest arcàngel el va fer en Ramon Maria Carrera en una escultura i després l’anterior president [dels pessebristes], que era en Francesc Xavier Alberch, tenia una foneria i va ser on es va fer la fosa de l’arcàngel actual. Com que tots dos eren pessebristes, van decidir un bon dia fer una rèplica de l’arcàngel en petit i donar el premi de l’Arcàngel de la Catedral.

La gent que participa a l’exposició ja ho saben... són uns diorames amb unes mides. No tenim cap limitació d’espai, mirem que tinguin unes qualitats artístiques i pessebrístiques, de profunditat, de proporcions, d’il·luminació; tots aquests detalls són necessaris per fer un diorama. De diorames, n’hi ha de molts tipus. Ara, perquè estem parlant de pessebres, però hi ha els diorames de calvaris, però també els diorames de batalletes amb soldats de plom, que fan recreacions de batalletes, o de modelisme ferroviari. El concepte de les proporcions, la profunditat i les perspectives, a tot arreu és igual.

Aquell pessebre hi és des que va entrar el president Puigdemont a fer d’alcalde [el 2011]. Des que va entrar ell que fem el pessebre monumental.

Abans, anys enrere, ja se n’havia fet. Quan hi va haver el primer ajuntament democràtic, ja hi va haver un pessebre popular per part de l’Associació de Pessebristes, que no tenia res a veure amb el que es fa ara. Aquest, l’estem fent en l’entrada de l’Ajuntament, des d’en Puigdemont. I el fem en Perpiñà, jo i algú que ve a ajudar-nos a passar-nos el material. Les cases aquelles són fetes d’en Perpiñà des de fa 22 anys. Les va començar a fer en Perpiñà i cada any n’ha anat fent. La gent diu. ‘El pessebre de l’Ajuntament és com sempre’. No com sempre. Sempre és diferent. La construcció sempre és diferent, les cases estan col·locades de diferent manera, en diferents llocs i el concepte d’aquest pessebre és com si fos un retaule. L’altre dia ho comentàvem amb en Perpiñà que Can Trincheria d’Olot, la casa pairal de Can Trincheria, tenen un pessebre vertical, que és un retaule. És un pessebre noucentista.

És diferent, perquè és com una prestatgeria. La idea d’en Perpiñà en aquest cas va ser fer un pessebre com si fos un retaule. Llavors les dimensions d’aquest pessebre de l’Ajuntament són 6 metres d’amplada, per 4 metres d’alçada i 3 metres de fondària. I la brigada municipal ens dona una estructura de fusta i anem resituant els mòduls que guardem d’un any per l’altre per al pessebre que volem fer.

Tothom diu la seva. Uns diuen Castellfollit, els altres que és un poble de la Toscana, els altres diuen que no sé què. És simplement anar col·locant les cases i, a partir d’aquí, anem fent el pessebre. No és amb cap idea concreta.