Vida social
La grandesa d’un diminutiu
Una seixantena de Rosós comparteixen la història i la devoció pel seu nom en un acte a Girona
La cançó, sorgida d’una obra de teatre líric, es va estrenar el 21 de desembre del 1922
-
Una foto per al record: les Rosós aplegades ahir i la impulsora, l’Anna Girbal (a primera fila, la quarta començant per l’esquerra, amb la seva filla), ahir a la seu de la Generalitat a Girona. QUIM PUIG. -
La Rosó Clavaguera Coch, de 92 anys, de Barcelona, va coincidir ahir amb la Rosó Cornellà Vidal, de set mesos. Cornellà és de Sant Gregori i va pujar a l’escenari amb el pare. QUIM PUIG.
Una seixantena d’històries sobre el nom de Rosó (o Rosor) es van explicar ahir a Girona. La primera trobada catalana, una iniciativa de la gironina Anna Girbal, va servir per escoltar Rosó més d’un cop i per compartir vides i la devoció pel nom de naixement.
Al principi, es va escoltar la veu de l’Arseni Girbal, del grup d’havaneres Terra Endins, mort d’un atac de cor el 2016. La seva filla, l’esmentada Anna, va decidir posar Rosó a la seva filla. Va explicar que, gràcies a un missatge d’una amiga, la Sílvia, va decidir fer una trobada. “Al cap de quatre dies, n’havia trobat 17.”
La Rosó Bernal és de Castellar del Vallès (Vallès Occidental). Una amiga li havia parlat de la trobada. De la cançó sap que hi ha una versió rockera de l’Arnau Tordera, d’Obeses: “El meu avi era aficionat a la sarsuela i cantava. Als meus pares, els agradava la cançó i em van posar Rosó. Vaig néixer el dia que la meva mare feia 23 anys. Va ser un regal d’aniversari”, va detallar amb orgull.
Temps era temps, les Rosós no podien ser Rosós en els documents. Al DNI de Bernal hi diu Rosa i havia trobat entrebancs al jutjat per canviar-lo. Ella és i serà Rosó, igual que les altres que hi havia ahir –fins i tot mare i filla.
La comunicadora Rosó Feliu, de Sant Feliu de Guíxols, explica que fins fa pocs anys no havia conegut cap altra Rosó. Al seu pare li agradava el nom de Rosó des que un dia, quan va anar a passejar amb la seva mare –en aquella època tot just festejaven (sortien junts)–, va sentir-lo en una sortida. Però a la mare no el convencia, el nom. Més tard, però, l’àvia materna de Feliu va dir a la filla que havia sentit un nom molt bonic: Rosó. La parella es va casar i, quan van tenir una criatura, la nena es va dir –i es diu– Rosó.
La cançó va formar part de la peça de teatre líric Pel teu amor. Es va estrenar el 21 de desembre del 1922 al Teatre Tívoli de Barcelona, fa un segle. El director teatral Antoni Font-Mir va detallar ahir com Rosó és una dissortada protagonista i la cançó, fruit del treball del músic Josep Ribas i del lletrista Miquel Poal Aragall, entre d’altres, és “la cançó més interpretada del teatre líric català”.
En la presentació institucional, Anna Girbal havia dit que Rosó era “un diminutiu [de Roser] amb grandesa, un nom amb històries”. A la tarda, després d’una jornada d’emocions, explicava que li havia sorprès com pares i mares de Rosós s’havien sentit importants per haver triat aquest nom amb l’acte d’ahir.
