Olotins fidels al cinema

La primera pel·lícula projectada en una sessió de cine-club a Olot va ser Stradivarius, de Géza von Bolváry, el 29 de gener del 1955 al cinema Núria. Començava d’aquesta manera una muntanya russa d’èxits i crisis, de naixements i desaparicions de col·lectius que, des d’aleshores i fins a l’actualitat, portaran a la ciutat garrotxina prop d’un miler de títols alternatius als oferts a les sales comercials. De tot això tracta, de manera molt detallada, Història i propòsits dels cine club Olot. El cineclubisme a Olot, de Nèlida D. Ruiz de los Paños (Barcelona, 1971), llicenciada en belles arts i directora de curts i migmetratges, que amb el projecte d’aquest treball va guanyar la beca Ernest Lluch en Ciències Socials de les beques Ciutat d’Olot del 2019. De retruc, el llibre, editat per l’Ajuntament, submergeix el lector en les èpoques glorioses de l’exhibició col·lectiva del cinema (a la ciutat, s’havien omplert fins a cinc sales comercials, de què dues, l’Ideal i el Colón, enormes, sense comptar les sessions familiars del Casal Marià, l’Orfeó i el Catòlics) i els posteriors anys de declivi, frenat amb l’obertura del multicinema, on l’actual Cine Club Olot (fundat el 1980) fa les projeccions. Entre les fonts d’informació utilitzades per l’autora figura gent que ha estat a la primera fila d’aquesta història.

En ser desconeguts per a la majoria, resulten especialment atractius per al lector els capítols dedicats als orígens. Com no podia ser d’altra manera, el naixement va estar emparat per gent que no incomodava el franquisme. De fet, aquell cineclub pioner, fundat el desembre del 1954, va ser una iniciativa del setmanari ¡Arriba España! i d’Educació i Descans (una secció del sindicat vertical). Aquell projecte, però, duraria pocs anys i no seria fins entrada la dècada del 1960 que en sortirien de nous, combinats amb cinefòrum a càrrec del Clan Puigsacalm, vinculat a l’escoltisme catòlic.

Un cop descrits els inicis, l’obra de Ruiz de los Paños ressegueix l’evolució dels cineclubs, aportant-hi tota mena de detalls de les diverses etapes d’aquesta activitat, amb força documentació gràfica: els canvis de sala de projecció, els actes del centenari del cinema a Catalunya (1995), les relacions amb les distribuïdores (les negociacions no eren fàcils) i amb l’Ajuntament (en les dècades del 1980 i el 1990, hi havia queixes pel poc pes de la cultura en els pressupostos municipals), els nous hàbits de consum de cinema arran de la irrupció de les plataformes i internet...

En el pròleg, el professor de narrativa contemporània de la UdG Ramon Girona, antic membre de la junta del Cine Club Olot, es pregunta sobre el futur que tenen aquestes associacions i l’exhibició de pel·lícules en sales. Deixa la resposta oberta, però dona una bona raó als espectadors perquè resisteixin, tot apel·lant a les emocions: “El gran plaer que s’experimenta quan veus una pel·lícula projectada en un cinema.” L’autora, per la seva banda, admet el futur incert que el cineclubisme té al davant i, en la línia de Girona, apunta arguments per acudir a les sales: “gaudir del silenci compartit, en pantalla gran” i assistir a “un acte social” que permeti “acollir aquell espectador que vol veure clàssics, films difícils de trobar i fils contemporanis, en la foscor”.