GABI VILLARRUBIA
IMPULSOR DEL WATERPOLO ABILITY
“No, no hi ha cap llum al final del túnel. Cregui’m”
Gabi Villarrubia, també conegut com a Vilapela, ha estat subcampió d’Europa de waterpolo. Té 65 anys. És la cara visible i, també, el cor que impulsa el projecte del waterpolo ability, una modalitat per a les persones amb discapacitat. Aquest treball el fa amb el suport d’un grup d’entusiastes i la col·laboració del Club Natació Barcelona. Però per arribar fins aquí no ho ha tingut fàcil. Villarrubia ha hagut de fer un viatge personal, ple de superació. El 1992 va iniciar un calvari. Infinitat d’operacions, amputacions o haver estat clínicament mort en són una part. Aquesta és la seva història.
Parli’m de la natació. Què ha estat per a vostè?
Una part meravellosa de la meva vida i, a la vegada, el que m’ha salvat!
Què em pot dir del seu cos?
Porto 48 operacions a sobre; estic trasplantat de ronyó i pàncrees. Les dues cames amputades, arran d’una diabetis adquirida, i tinc una insuficiència cardíaca que fa que només el 40% del cor em funcioni.
I ara fa poc ha tornat a sortir de l’hospital.
M’han hagut d’amputar 3 centímetres més de la cama dreta. Hi he estat tres mesos. Fa unes quatre setmanes que m’han donat l’alta. Ara, tot i anar en cadira de rodes, ja començo novament a caminar a poc a poc amb les cames ortopèdiques.
Amb ganes de remullar-se de nou?
Ja estic remullat! Vaig sortir un dilluns i, abans de començar a caminar, el dimarts ja estava a l’aigua nedant.
Això és anar per feina.
Ja ho veu, pit i collons. Cal tornar a posar-se en marxa! Al sociosanitari he fet rehabilitació i he tornat a aprendre a caminar. Em van donar una cadira de rodes. Sap què passa amb les cadires elèctriques?
No li ho sé dir. Però ho provaré. Comoditat en el desplaçament?
Que creen addicció! Aquestes cadires creen una addicció brutal. Són com una droga.
No ens podem quedar parats, doncs.
Exactament! Si no n’ets conscient, ja no aixeques mai més el cul d’aquest cotxet elèctric. Com li dic, ja estic tornant a caminar. Encara es nota molt que porto cames ortopèdiques perquè em fa mal. Caminar i nedar!
Recordo que l’any passat, quan ens van presentar a Palamós, el veia caminar per la sorra com si res.
El secret és no quedar-se quiet i no rendir-se. La Federació Catalana de Natació ens va donar un guardó ara fa uns dies pel projecte de waterpolo ability. Sap què? Vaig entrar caminant amb la crossa per no anar amb la cadira de rodes.
La seva és una història de superació personal. Però abans d’arribar al detonant que li va canviar la vida, aquell punt crític, anem, si em permet, una mica enrere en el temps. Expliqui quan va començar a nedar?
Amb el meu pare quan tenia vuit anys. Ell era molt aficionat a la natació. Vivíem al Poble-sec de Barcelona i em va portar a la piscina del barri. Vaig anant fent cursos de natació. Però sap què?
Digui.
Això de nedar ho vaig trobar una mica avorrit i vaig fer el salt al waterpolo.
I li va canviar la vida?
Ha estat la meva vida! Vaig començar amb quinze anys amb els infantils. A la selecció espanyola hi vaig estar poc. La meva família, sap, era molt humil, havia de treballar i no podia fer els entrenaments que ens demanaven.
Però no va parar.
Amb 21 anys vaig deixar la selecció. Però amb el meu club, el Montjuïc, vam anar pujant i vam aconseguir cinc lligues consecutives, del 1974 al 1980, i dos subcampionats d’Europa. També vaig estar una temporada de molt èxit al Sant Andreu i vaig acabar nedant amb el Granollers, on vaig formar la família.
El 1992 va representar una fita història amb la Barcelona de les olimpíades. Aquell any, però, a vostè li va canviar la vida.
Em va deixar de funcionar el pàncrees en plenes olimpíades. Em van ingressar a l’hospital Vall d’Hebron. Vaig estar 45 dies en coma, clínicament mort i amb els papers a punt per a l’enterrament.
La llum al final del túnel?
No, no hi ha cap llum al final del túnel. Cregui’m. Però sap què? Vaig tornar a la vida. La sort que vaig tenir és que el pàncrees es va aturar. Miri, si només hagués funcionat una mica, ja no m’haurien pogut fer el trasplantament. El resultat va ser que vaig quedar diabètic. La diabetis no la vaig arribar a assumir. Penses: “Això a tu no et pot passar.” Però passa. Van venir cinc anys de diàlisi. Tinc amistats d’aquest període de martiri que ja són per a la vida! Després se’m va parar el ronyó i em va castigar les cames i me les van haver d’amputar.
I la natació?
La vaig deixar. Vaig quedar molt tip de l’esport i d’aquells entrenaments tan i tan durs, amb sis o set hores cada dia dins l’aigua. Nosaltres ens consideràvem professionals perquè teníem aquesta mentalitat i, a més, cobràvem! No donava per viure, però ajudava si tenies una altra feina.
I després?
Vint anys al sofà! L’olor de clor em despertava la part del patiment que té dedicar-se a l’esport competitiu. Pensi que ens entrenàvem fins i tot amb la grip! Vaig seguir treballant a la banca, perquè els diners havien d’entrar a casa.
Però finalment va tornar a l’aigua. Què va passar?
Després d’un munt d’operacions més i una segona vegada clínicament mort, la doctora em va agafar per banda i em va dir: “O nedes o te’n vas a fer punyetes. Tu no tens cames per córrer, el que et cal per continuar viu és nedar.” Vaig reaccionar bé. Vaig anar al Club Natació Atlètic de la Barceloneta. Tot i haver estat rivals a la meva època, em van obrir els braços. Em sento molt orgullós de ser-hi i ja són per a mi com la meva segona família. Per cert, sap què?
Em té encuriosit. Digui.
M’agrada més nedar a les piscines descobertes, perquè el clor encara em recorda aquells anys d’entrenaments. No es pensi, em passa a mi i a molts altres companys.
I el seu projecte?
Fomentar el waterpolo ability per a les persones amb discapacitat amb els amics del Club Natació Barcelona. Un projecte meravellós i engrescador que estem introduint. El meu somni és que sigui olímpic!
Un repte assolit?
Haver nedat els 6 quilòmetres entre el Fòrum i l’Hotel Vela.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
