Societat

societat

Camí de llibertat

Un grup de presos del centre de Quatre Camins, amb funcionaris i voluntaris, va fer el Camí de Sant Jaume la primera setmana d’octubre

Un dels quals narra en un text el sentit profund de la caminada

Poder viure i conviure fora dels murs de la presó és fonamental en el lent i difícil procés de reinserció i per deixar enrere la condemna

Entre el 2 i el 8 d’octubre passat un grup de reclusos, professionals i voluntaris del centre penitenciari de Quatre Camins van participar en una experiència inèdita, fer el Camí de Sant Jaume. En arribar a Santiago, es van trobar amb altres grups d’altres presons de l’Estat.

A petició d’El Punt Avui, un intern ha escrit en primera persona com ha estat l’experiència de viure la llibertat a ple pulmó i després haver de tornar a la duresa del règim de reclusió. El text, redactat des de dins de la presó, a la tornada, és fruit de les notes que el reclús va anar prenent durant els dies de llibertat, notes que li han permès posar en ordre idees, experiències i sentiments viscuts.

En el relat, l’autor hi evoca les emocions sentides i desgrana la manera com dos col·lectius diferents, el dels interns, condemnats a presó per delictes, i el dels professionals de tractament, a còpia de caminar junts, patir la duresa del camí, conversar, ajudar-se els uns als altres i, al cap i a la fi, conviure en llibertat, s’acaben convertint en un sol grup, units els uns amb els altres, posant en relleu per sobre de cap altra cosa la condició de persona.

A vegades no hi ha millor manera de poder explicar les coses que recórrer a les paraules que altres han fet servir abans. “Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més ganes per viure”, va escriure un dia Raimon en la lletra d’una cançó que es referia a un altre tipus de llibertat anhelada, la dels joves ofegats en temps del franquisme, però la mateixa idea d’aquest impuls renovat per tirar endavant que dona el fet d’experimentar un sentiment efímer de llibertat serveix per al que va viure l’Alberto, autor del relat, i els seus companys interns que van participar en la caminada fins a Santiago de Compostel·la.

Hi ha un fet que crida l’atenció en el text i és la manera com comença i la manera com acaba. Presos i personal de tractament estan acostumats a conviure, es coneixen, es tracten cada dia o amb la periodicitat que toca d’acord amb l’activitat que uns i altres desenvolupen junts, però sempre dins l’àmbit penitenciari o, a tot estirar, en el marc d’una sortida programada que dura tan sols unes hores, que sempre es fan molt curtes. Conviuen, però sempre en la lògica que hi ha una autoritat i una jerarquia. I, durant el viatge, això es va trencar. Els primers compassos del relat són de recel sobre l’encaix entre grups. I no només els interns amb els funcionaris, sinó els interns amb els altres interns, alguns dels quals no es coneixien o molt poc.

La presó és un món d’individualismes. Pura supervivència per travessar un túnel molt llarg i molt fosc. En canvi, l’experiència de Santiago va ser tot el contrari, i dels recels dels primers compassos del viatge, un dilluns al matí, quan encara era fosc, amb el grup atapeït dins d’una furgoneta, es passa a les abraçades i els plors de l’últim moment, quan tocava acomiadar-se els uns dels altres davant la porta d’accés a la presó. I l’emoció no era per haver de tornar a les reixes, com diu l’Alberto, perquè els presos són conscients de la seva situació i de l’abast i la realitat del fet de la condemna, sinó per haver-se d’allunyar d’algú que havia passat de ser funcionari a ser un amic o amiga.

Objectiu acomplert. El sistema penitenciari no treu els presos a passejar pel simple fet que s’esbargeixin. No van d’això, les activitats programades a l’exterior, que comporten molta paperassa i enrenou preparatiu. Se surt fora dels murs per recuperar i tornar a aprendre hàbits oblidats des de fa molts anys i que la duresa del captiveri acaben de rovellar. En aquest cas, el camí fins a Santiago ha permès retrobar el valor de l’amistat i la companyonia. La lectura del text traspua aquesta evolució, el retorn de l’home que ha delinquit a la condició de persona que reviu uns valors que, pel fet d’haver-los perdut, és on és; l’esforç, la capacitat de patiment personal, sentir empatia envers els altres, la solidaritat, fer equip i no anar sol pel teu compte.

El relat de l’Alberto és el del camí cap a la llibertat no física, sinó interior, i l’assoliment d’un estadi personal en què l’individualisme del reclús queda enrere com una ombra presa en el camí. “A vegades camines en soledat, amb tu mateix; a vegades, en companyia, dins del teu grup, però sempre et sents part d’alguna cosa més gran que tu i això et fa sentir bé”, escriu l’Alberto.

El text s’ha de llegir entre línies, com els presos miren el món exterior a través dels barrots. És així que ningú s’ha de sorprendre que l’autor del relat dediqui molts passatges a detallar els àpats duts a terme durant els dies que van ser fora de la presó. S’hi delecta tant, que a vegades fa venir salivera, i tan sols parla d’un plat de pop a la gallega, o uns xurros matinals o un sopar en un restaurant italià, amb pasta acaba de sortir de l’olla i pizzes fumejants del forn a la taula.

És una evidència que la qualitat de l’alimentació és un repte pendent dins de les presons, i des d’aquest punt de vista el viatge a peu a Santiago sembla, en alguns moments, més el diari d’algú que fa setmanes que no ha menjat de manera decent que no pas el d’un pres a la recerca de la rehabilitació. Hi ha un fet incontestable, però: l’Alberto i qualsevol altre pres haurien fet la mateixa experiència del camí amb menjar a la taula o sense. El que sigui per deixar les reixes i abraçar els camins de la llibertat.

El text íntegre es pot llegir en aquest enllaç al web del diari.

El relat
de l’Alberto sobre l’experiència al Camí de Sant Jaume va ser escrit a mà, amb l’ajuda d’un bolígraf i uns folis quadriculats, a l’interior de la presó de Quatre Camins, a la Roca del Vallès, on compleix condemna


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

DELIMITACIÓ TERRITORIAL

La disputa pel santuari del Coll fa un tomb

OSOR/SUSQUEDA

Certificats a Font de la Pólvora

Girona

El bisbe Carrera, encara

Barcelona
societat

Més d’un miler de persones a Mataró en defensa de la sanitat

Mataró
rELIGIÓ

Dos catalans assassinats en la Guerra Civil seran beatificats

Barcelona
roses

ERC lamenta el poc interès del govern per l’habitatge públic

roses
Vilablareix

L’Espai Mas Marroch, aparador de proveïdors nupcials

girona
romanyà de la s

Carme Ribés, premi de poesia Mercè Rodoreda

romanyà de la selva
torroella de m

Les obres de Can Castell van a bon ritme

torroella de montgrí