Parlar de la mort, una gran lliçó de vida

Per què ens hem de morir? És la pre­gunta més difícil, feta pel meu fill gran als set anys, que mai no he hagut de res­pon­dre. Curiós de mena, des de molt petit obria grans debats al vol­tant de quants anys podem arri­bar a viure, què passa quan el cor s’apaga, què ens fa emma­lal­tir o si ens pot atro­pe­llar un cotxe i sor­tir-ne vius. No em resul­tava fàcil abor­dar-ho, però me n’havia anat sor­tint perquè eren dub­tes que, jo ho veia, no li tras­pas­sa­ven l’ànima. Fins que va arri­bar el dia que va cop­sar la immen­si­tat del que parlàvem: va enten­dre que un dia jo dei­xa­ria d’estar al seu cos­tat i va ser lla­vors quan amb els ulls vidri­o­sos em va pre­gun­tar no quan morim ni com sinó quin sen­tit tenia aque­lla amarga cer­tesa. I aquell dolor i aque­lla trans­cendència em va sobre­pas­sar. Costa molt trac­tar amb sere­nor temes que ens tras­bal­sen. Reco­nec ara i aquí que amb 46 anys encara no entenc perquè ens morim.

Quan vaig veure la balsàmica pel·lícula de Pixar Coco, el pri­mer que vaig pen­sar és que si fos mexi­cana pot­ser tot ple­gat no em cos­ta­ria tant. És evi­dent que a casa nos­tra se’ns fa molta mun­ta­nya par­lar de la mort no només perquè és un tema dolorós, sinó perquè vivim en una cul­tura que fins que no la té davant per davant intenta igno­rar-la. L’hem defu­git per no patir i el resul­tat ha estat que quan ens hi hem d’enfron­tar fa encara més mal perquè no l’hem paït, abans hi hem pas­sat massa de pun­te­tes. Fa temps que com a soci­e­tat en som cons­ci­ents i hi ha can­vis –els nous espais per al dol peri­na­tal en són un clar exem­ple– però van massa lents, també a les esco­les. La gestió de les emo­ci­ons és una assig­na­tura que en molts cen­tres, per sort, ja té tanta importància com les matemàtiques o la llen­gua, però la mort con­ti­nua sent encara un gran tabú. Massa tràgica per abor­dar-se de forma sis­temàtica, es fa quan a l’aula, malau­ra­da­ment, hi ha algun cas molt pròxim, d’aquells que fan impos­si­ble ama­gar el cap sota l’ala. Per aju­dar a refle­xi­o­nar sobre la importància de trac­tar aquest tema també a escola i donar eines per fer-ho de forma natu­ral, des­dra­ma­tit­zada i ins­pi­ra­dora, Cemen­ti­ris de Bar­ce­lona acaba de pre­sen­tar un pro­jecte des­ti­nat als alum­nes de 14 a 18 anys. La Maleta Pedagògica del Dol està ja dis­po­ni­ble en for­mat pilot i s’ofe­rirà als cen­tres el curs que ve. Desen­vo­lu­pada per l’Asso­ci­ació Unesco per al Diàleg Inter­re­ligiós (Audir), conté diver­ses expli­ca­ci­ons i pro­pos­tes per tre­ba­llar el dol. Enviar una carta de suport a un com­pany que ha patit una pèrdua, veure com ha estat pen­sada i inter­pre­tada la mort al llarg del temps, conèixer com s’hi rela­ci­o­nen les dife­rents reli­gi­ons o orga­nit­zar un acte per com­me­mo­rar un esde­ve­ni­ment de dol col·lec­tiu són algu­nes de les acti­vi­tats pro­po­sa­des. “Poden ser­vir o no a aque­lla per­sona en con­cret, però par­lant de tots els ritu­als que hi ha al vol­tant de la mort poses sobre la taula que hi ha molts recur­sos dis­po­ni­bles”, exem­pli­fica el codi­rec­tor d’Audir a Bar­ce­lona, Ser­gio Arévalo, que des­taca que gràcies al mate­rial els joves “no tro­ba­ran totes les res­pos­tes però sí que es plan­te­ja­ran totes les pre­gun­tes” que durant tanys anys hem cre­gut, errònia­ment, que era millor esqui­var.