“La primera ordre per caçar bruixes és catalana”

He docu­men­tat prop de trenta judi­cis per brui­xe­ria en només cent anys al Pallars, entre finals del segle XV i del XVI. És insòlit. Nor­mal­ment a Cata­lu­nya hi havia judi­cis per brui­xe­ria en epi­so­dis de crisi, de males colli­tes, en anys de pesta. Se'ls atribuïa tots els mals. Però al Pallars no, els judi­cis són nom­bro­sos i cons­tants, és com si fos un feno­men autòcton. De fet, al Piri­neu català tenim la pri­mera prova docu­men­tal de per­se­cució legal de les brui­xes de tot Europa.

En tot cas, hi ha la prova docu­men­tada més antiga. El 1424 el comte de Pallars va pro­mul­gar a les valls d'Àneu unes ordi­na­ci­ons on es legisla sobre un nou crim con­tra Déu i con­tra els homes que és la brui­xe­ria. El docu­ment, en català, des­criu una sèrie d'homes
i dones que van de nit i juren fide­li­tat a un boc i maten els nens i donen met­zi­nes... És la pri­mera vegada que apa­reix aquesta des­cripció de la bruixa a nivell euro­peu en un docu­ment legal.

En els judi­cis les acu­sa­des expli­quen que són gua­ri­do­res, que saben de remeis i d'her­bes, que aju­den en els parts. També hi havia homes jut­jats per brui­xots, però el 80% eren dones. Eren gent que havia con­ser­vat conei­xe­ments cura­tius ances­trals i ritu­als pagans pre­cris­ti­ans i als quals la gent del poble recor­ria quan alguna per­sona o alguna bèstia es posava malalta. En un dels judi­cis, una d'elles relata una oració ritual per curar nens malalts, una oració que parla d'un llop que ronda les cases i que cal fora­gi­tar.

Som a la baixa edat mit­jana, hi ha un canvi cul­tu­ral, es va obrint pas el raci­o­na­lisme, l'Església és forta i comença a llui­tar con­tra les res­tes del paga­nisme a Europa. A més, es creen els estu­dis de medi­cina ofi­ci­als. Tot això va cre­ant un dis­curs con­tra els brui­xots i les pràcti­ques paga­nes. Els pre­di­ca­dors van per tot Europa pro­cla­mant que són pràcti­ques del dimoni. A més, el resul­tat dels judi­cis hi aju­dava: amb la tor­tura totes con­fes­sa­ven que sí, que s'ente­nien amb el dia­ble, que feien encan­te­ris malèfics. I aca­ba­ven a la forca. Era difícil sor­tir-ne viu.

Un dels més interes­sants és el de Mar­ga­rida Rugall, de la Coma de Mont-ros, a la vall Fosca. Casa Rugall encara exis­teix avui. A ella la van jut­jar el 1548 i la van con­dem­nar a morir. Un dia, fent recerca de camp a la vall Fosca, una dona em va expli­car que sí, que conei­xia la Vella Ruga­lla, i a més que l'havia trac­tat de jove i que era gua­ri­dora. Em va dir que de petits l'ana­ven a veure per acon­se­guir remeis perquè lla­vors no hi havia metge. Això sí, els pares els deien que no es dei­xes­sin tocar per la Ruga­lla. Es refe­ria a una des­cen­dent de la Mar­ga­rida Rugall que va viure en aque­lla casa a prin­cipi del segle XX. El record de la brui­xe­ria s'ha man­tin­gut ben viu.