Societat

Patrimoni

La litúrgia del fum

La carbonera de Sant Climent de Peralta s'ha convertit en un fenomen de la contrada, que va més enllà de l'esforç anual de recuperació d'un vell ofici

Aquest cap de setmana van desmuntar la pila de la vintena edició

Superat el perill de morir d'èxit, s'ha consolidat com a necessitat social encaixada entre l'estiu i Fires

Durant la carbonera, els àpatses converteixen en un fòrum en què les vivències pròpies es col·lectivitzen

Quan l'estiu s'endreça i abans dels empat­xos de cas­ta­nyes a Fires, pren pro­ta­go­nisme cada octu­bre, i ja en fa vint anys, la car­bo­nera de les Gavar­res –des de fa dis­set anys ubi­cada al pla de Can Fri­gola a Sant Cli­ment de Peralta–, un esforç col·lec­tiu de recu­pe­ració de la memòria popu­lar que ha esde­vin­gut amb els anys un feno­men de la con­trada, una crida a la soci­a­lit­zació i al bon veïnatge. En defi­ni­tiva, un fòrum en què s'ofe­guen mal­de­caps quo­ti­di­ans, en què la crisi ho sem­bla menys i en què s'aprèn que la llu­e­lla és una trampa per arre­ple­gar rato­lins, es des­co­breix si cal treure o no el grill als alls abans de picar-los per fer un bon alli­oli i, fins i tot, un es pot apro­xi­mar a la veri­tat en un fet tan deci­siu per a l'evo­lució humana, com és saber, final­ment, si el vi fa sang.

Reme­mo­rar octu­bre rere octu­bre un vell ofici arre­lat pro­fun­da­ment a les Gavar­res ha fet de la pila una excusa per a la tro­bada i la xefla, un fre al dia a dia, una coça a les pre­o­cu­pa­ci­ons. Vint anys d'un ritus fumat, d'una litúrgia que con­sis­teix a tras­lla­dar els àpats –l'esmor­zar, el dinar i també el sopar– d'espai i por­tar-los a peu de les Gavar­res per con­ver­tir-los en fòrum de col·lec­ti­vit­zació de vivències. “Què hi fa tota aquesta gent un dime­cres, sopant al mig de les Gavar­res?”, es pre­gun­tava un visi­tant pri­me­renc la set­mana pas­sada. “Viure”, era la res­posta.

I la car­bo­nera, és clar. Aquesta és la gran excusa per a molts, però, per a molts, també, és un gran exer­cici de peda­go­gia, un reco­nei­xe­ment a aquells homes que van aixe­car un país, anant a bosc, una expressió que ara sona diu­men­gera.

Lluís Pla, el car­bo­ner en cap, ja fa vint anys que s'arrima a la pila per ense­nyar als més joves com es car­bo­nava la lle­nya d'alsina i les rabas­ses de bruc per fer carbó, un ele­ment impres­cin­di­ble a les cases per cui­nar. Amb 89 anys, en Lluís sem­pre té coses per ense­nyar als petits de les esco­les, a qui ense­nya com s'empila, com s'emba­luma, com s'encén, com es bit­lla i com es des­em­pila. I als més grans també. Amb ells com­par­teix debat sobre el color del fum, la con­veniència de fer més forats o no perquè la fusta car­boni així o aixà. Per­so­nat­ges com ara Josep Ale­many, en Coia, o Narcís Parals, el Moli­ner, el rei de l'alli­oli, són actors d'una repre­sen­tació amb un gran pro­ta­go­nista i un repar­ti­ment coral igual d'impor­tant.

Pep Matas, his­to­ri­a­dor i advo­cat, va calar foc a la pila en l'encesa honorífica d'aquest any. La seva apor­tació, molt en el ter­reny de la inducció intel·lec­tual, va ser engen­dra­do­ra­ment vital. Ell va ser qui va començar la frase “i per què no...” que va engres­car Lluís Pla i Simon Cru­a­nyes, dos vells car­bo­ners, a fer la pri­mera pila el 1993 al mas Bau­lida dels Met­ges.

L'experiència va ser un èxit i es va repe­tir l'any següent al mateix indret. D'aquells pri­mers anys, Matas expli­cava l'anècdota que van pro­ta­go­nit­zar dos joves guàrdies civils del Seprona. “Uste­des no pue­den hacer esto aquí”, van venir a infor­mar. Lluís Pla va resol­dre el mal­de­cap. Bóta en mà i amb sigil, s'hi va apro­par. “Volen pro­var-lo?”, els va sor­pren­dre amb habi­li­tat bos­que­tana. Un parell de xar­ru­pa­des cadas­cun a la bóta i tot arre­glat.

El 1995, l'Ajun­ta­ment de Fora­llac va donar suport a la ini­ci­a­tiva i va orga­nit­zar la cuita al camp de la cadena de Fitor, que ja va tenir molt bona aco­llida. Per aquest motiu l'any següent es va deci­dir tras­lla­dar-la fins al mas Fri­gola, al peu del massís, en un indret més acces­si­ble. I d'això ja fa dis­set anys.

L'Ajun­ta­ment de Fora­llac i l'Asso­ci­ació del Cau dels Pins han fet créixer al llarg d'aquests vint anys, el ritual anual del fum. Per mig, un inter­canvi amb car­bo­ners suecs (2001) i amb uns altres de nord-cata­lans (2007-2008) i una crei­xent popu­la­rit­zació, degu­da­ment esmorteïda en algun dels moments en què hi ha hagut un risc de morir d'èxit.

Paper clau també ha estat el suport docu­men­ta­lista de Toni Martí, que ha enre­gis­trat tot allò que hi suc­ce­eix i ha con­tribuït a la seva difusió amb la pro­ducció de tres docu­men­tals –Homes de fum, El caliu de la memòria i Quinze car­bo­ne­res a les Gavar­res– que expli­quen la recu­pe­ració de l'antic ofici i el caliu que ha gene­rat al seu vol­tant. Dis­sabte van reco­llir el carbó de la pila del 2012. I fins a l'any vinent. Quan acabi l'estiu, molts dema­na­ran hora al metge per fer-se les anàlisis de sang anu­als. “Això s'ha de fer sem­pre abans de la car­bo­nera”, es tor­narà a sen­tir una i altra vegada arran de pila.

Vell ofici
Simon Cruanyes i Lluís Pla, vells carboners de les Gavarres, han ensenyat durant anys tot allò que sabien de l'art de fer carbó a bosc a les noves generacions. El nord-català Quim Costa i Lluís Ribas, de Sant Gregori, també hi han contribuït.
17
anys.
Salvi Frigola rep des de l'any 1996 la carbonera i la seva gent a casa seva.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.