Societat

Res de pit i cuixa, el règim imposava pudor als artistes

Amb una Església reforçada i amb tot el poder per fer i desfer al seu abast, la institució es va alçar com a sentinella dels bons costums i la decència. Així, els teatres del país es van veure obligats a programar les companyies procedents de Madrid que oferien la mateixa programació per tot l'Estat, majoritàriament sarsueles i clàssics espanyols. Les sales de ball, que en plena postguerra eren la principal diversió de les classes populars, sovint eren motiu de la més estricta vigilància. Però justament, en un moment de dificultat econòmica, la necessitat de distracció era molt gran i els teatres del Paral·lel van viure una revifalla. No cal dir que els espectacles de revista i music hall passaven per la més estricta censura. Els censors revisaven els llibrets dels espectacles amb lupa, així com el vestuari, que no podia mancar al decor. Seguint la ley de vagos y maleantes quedava regulat el transvestisme. Els actors podien sortir a escena disfressats de dona sempre que, en acabar el xou, sortissin a saludar ja vestits d'home. Ara bé, tot aquest embolcall púdic no era res més que això, un embolcall, i a la pràctica les faldilles pujaven i els escots baixaven. Una bombeta vermella situada entre bambolines avisava de la presència d'un censor a escena i aleshores tot es tornava, per art de màgia, decorós i decent. Les batudes, com és d'esperar, eren també habituals en els teatres del Paral·lel, sobretot en moments especialment delicats, com ara les visites de Franco i la celebració d'esdeveniments assenyalats, com per exemple el XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona.

Al cinema, la Junta Superior de Censura de Salamanca, creada el 1937, i el Gabinete de Censura Cinematográfico, amb seu a Sevilla, s'encarregaven de controlar i retallar totes les produccions cinematogràfiques seguint la moral franquista. El Gabinete s'ocupava específicament de les estrangeres. No cal dir que amb les procedents de Hollywood, amb les seves estrelles mig nues, les oficines treien fum. Els cartells que es penjaven als cinemes del país també havien estat retocats, s'esborraven els escots (una de les obsessions dels censors) i es cobrien altres parts impúdiques del cos femení. Com en el cas del teatre, feta la llei, feta la trampa. Els directors del país van saber contornejar les prohibicions, igual que cantants i escriptors, a còpia d'enginy i d'ironia. Un cas evident d'això són La pell de brau, de Salvador Espriu, que va superar la censura malgrat el to crític, i les cançons reivindicatives de Quico Pi de la Serra, com ara la famosa Verda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Societat

El Tribunal de Comptes arxiva la denúncia d’Agbar contra Colau

Barcelona

Millora la satisfacció dels usuaris de l’atenció primària

girona
societat

L’ajuntament investigarà l’origen de la brossa que es deixi fora dels contenidors

figueres
educació

USTEC denuncia la falta de recursos per fer realitat l’educació inclusiva sis anys després de la seva aprovació

barcelona

Omplerts els primers habitatges amb el nou model de ‘cohabiting’

torroella de montgrí
Societat

Arrenca el Mobile World Congress

L’Hospitalet de Llobregat

Els empresaris volen instal·lar una dessaladora a l’antiga depuradora de marisc

roses

Nova campanya d’USTEC per reclamar més recursos a les escoles

girona
Jordi Masquef
Alcalde de Figueres (Junts per Figueres)

“Tot s’ha complicat molt i el polític ha de donar exemple”

figueres