Aigua de vida i de discòrdia

L'aigua de la Tor­dera i el seu apro­fi­ta­ment per al desen­vo­lu­pa­ment de l'acti­vi­tat agrària de la zona que ha estat exer­cida a través de les històriques Comu­ni­tats de regants de Sant Esteve i Santa Maria de Palau­tor­dera.

Són dues enti­tats amb un ori­gen com­plex i mar­cat pels liti­gis amb Sant Celoni, que recla­mava la pos­si­bi­li­tat de fer ús de l'aigua. Ho explica Joan Por­tals i Martí a l'estudi Orígens històrics de les comu­ni­tats de regants de Santa Maria i Sant Esteve de Palau­tor­dera (1680). Els llargs plets amb la vila de Sant Celoni (1722-1826) que va ser publi­cat a les Mono­gra­fies del Mont­seny.

LA CON­CESSIÓ DE L'AIGUA DE 1680
Al segle XVII, calia tirar enda­vant una millora de la pro­ducció agrícola per, de retruc, millo­rar les con­di­ci­ons de vida de la població, molt afec­tada pels con­flic­tes bèl·lics, les impo­si­ci­ons de con­tri­bu­ci­ons en diners i en espècies o els allot­ja­ments forçosos de tro­pes. Per aquest motiu, els síndics de Sant Esteve i Santa Maria, Esteve Recort i Fran­cesc Vilà, van diri­gir-se al bat­lle gene­ral i pro­cu­ra­dor del fons reials i del prin­ci­pat de Cata­lu­nya per dema­nar la pos­si­bi­li­tat de dis­po­sar de l'aigua del riu. La res­posta, que va arri­bar el 20 de març de 1680, va ser posi­tiva i va per­me­tre que, de forma “perpètua”, els veïns de Sant Esteve i Santa Maria de Palau­tor­dera podien dis­po­sar de la mei­tat de l'aigua del riu Tor­dera “i dels tor­rents de Santa Susanna i de Can Nadal, de Vila­ma­jor”, explica Por­tals. A més, els auto­rit­zava per a la cons­trucció de res­clo­ses i recs per fer arri­bar l'aigua als camps “amb l'obli­gació de tor­nar al riu les aigües sobrants”. També els per­me­tia ven­dre, per­mu­tar o ali­e­nar el dret con­ce­dit. A canvi, els regants havien de pagar 10 lliu­res anu­als a la Bat­llia Gene­ral de Cata­lu­nya.

UNA ESCRIP­TURA DE 1826
Tot i aquesta con­cessió de 1680, va cal­dre més d'un segle per escrip­tu­rar l'acord.
El pri­mer text de 1809 era un docu­ment fet “amb pres­ses”, exposa Por­tals, que els regants van poder “rati­fi­car amb més tran­quil·litat” l'any 1826 després de la sentència que va donar la raó a aquells que volien apro­fi­tar les aigües de la Tor­dera. Aques­tes bases per al fun­ci­o­na­ment de la comu­ni­tat de regants que­den reco­lli­des en una escrip­tura de l'any 1826 que es va loca­lit­zar entre l'abun­dant docu­men­tació del mas Vilar de la Costa del Mont­seny. És un docu­ment “força útil per conèixer alguns dels pri­mers pas­sos que la gent de Sant Esteve de Palau­tor­dera va fer per cons­ti­tuir una comu­ni­tat de regants que ha arri­bat fins als nos­tres dies i que, cosa que és més impor­tant, pro­por­ci­ona nom­bro­ses pis­tes que ens per­me­ten conèixer el títol –datat l'any 1680– en què es basa­ven per apro­fi­tar les aigües de la Tor­dera i també per saber el motiu pel qual no fou fins molt més tard, els anys 1809 i 1826, que es van inten­tar regu­la­rit­zar els regs”, escriu Por­tals.

EL REBUIG DE SANT CELONI A LA CON­CESSIÓ
Aquest retard deriva de l'opo­sició expres­sada per part de regi­dors i par­ti­cu­lars “de la vila de Sant Celoni que, imme­di­a­ta­ment, després d'ini­ciar-se les obres al riu a què auto­rit­zava la con­cessió de 1680, van pre­sen­tar una demanda con­tra els regi­dors i els par­ti­cu­lars de Sant Esteve i Santa Maria de Palau­tor­dera davant del Tri­bu­nal de la Intendència del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya”, relata Por­tals. Aquest pro­ce­di­ment “impli­cava la sus­pensió imme­di­ata de les obres, la qual, efec­ti­va­ment va ser decre­tada pel superin­ten­dent de Justícia del Prin­ci­pat en un acte datat del 6 de febrer de 1722”.
Des de Sant Celoni, ente­nien que això els impe­dia “el lliure reg de les seves ter­res” i per això dema­na­ven que fos nul·la la con­cessió que es va fer a favor dels veïns de Sant Esteve i Santa Maria. Això havia d'impli­car atu­rar les obres de cons­trucció de la res­closa i les sèquies que havien de cana­lit­zar l'aigua per les fin­ques. “Fou un llarg plet que durà més de cent de anys”, afe­geix Por­tals.

DENÚNCIES CRE­UA­DES
En pri­mera instància, es va deci­dir fer atu­rar les obres. El que és cert és que l'escrit de res­posta dels deman­dats –els regants de Sant Esteve i Santa Maria– va fer can­viar d'opinió els admi­nis­tra­dors de justícia. Només van posar un límit: que no s'afectés ter­res en terme de Sant Celoni ni es fes el des­vi­a­ment de l'aigua del riu fins que hi hagués sentència. Però, a Sant Celoni, va res­pon­dre comu­ni­cant que, tot i la limi­tació impo­sada, ja s'havia fet entrar aigua a la sèquia. Una nova acta, el març d'aquell 1722, va fixar una sanció de 25 lliu­res i va orde­nar tapar l'entrada d'aigua a la sèquia. A par­tir d'aquest moment, les dues part entren en un procés d'inter­canvi de llargs escrits davant de l'orga­nisme que havia de deci­dir. Els de Sant Celoni par­len del seu dret sobre les aigües del Mont­seny, que havia for­mat part del terme històric dels senyors de Les Agu­des-Mont­seny-Montclús. Enmig, hi va haver llargs períodes de silenci fins que, 86 anys després, va arri­bar la sentència que donava la raó a Sant Esteve i Santa Maria. Amb la reso­lució, l'any 1809 s'havia de sig­nar el con­veni però les cir­cumstàncies bèl·liques del moment van impe­dir que ho fes tot­hom. Hi va haver apel·lació des de Sant Celoni que, després d'anys de silenci, es va recu­pe­rar l'any 1825. Però, un any després, es va ele­var a públic l'antic docu­ment de 1809 amb la relació de les pro­pi­e­tats de tots els regants “Era un pas exi­gi­ble en la pres­tació de garan­ties prèvies a l'exe­cució de la sentència i era la millor manera de posar en fun­ci­o­na­ment la comu­ni­tat de regants que mal­dava per ini­ciar les seves acti­vi­tats des del llunyà 1680”, exposa Por­tals.

La notícia com­pleta a