La història de l'Alex

No trobaran res d'excepcional en la història d'aquest llagosterenc que raneja als quaranta anys, però és precisament per aquesta raó que em penso que té interès. Al capdavall, els girs que ha fet la seva vida són els que ha fet la nostra societat i el traç que ha dibuixat la seva economia personal és el mateix que il·lustra els gràfics depressius que ara branden els economistes quan descriuen, amb erudició, per què no ha passat res del que segons les seves previsions havia de passar. La història de l'Alex Teixidó és, de fet, la història dels darrers anys. M'explica que va crear una petita empresa dedicada a la instal·lació de telecomunicacions en edificis i que, com tothom, va quedar afectat per l'ona expansiva de la crisi immobiliària i empantanegat per una successió desesperant d'impagaments. Només les criatures celestials aconsegueixen fer front al que es deu sense cobrar el que et deuen i l'Alex, que és absolutament terrenal, va acumular 6.000 euros d'endarreriments en les quotes d'una hipoteca de 80.000 euros concertada amb la Caixa de Terrassa, la que sempre està al teu costat. Encara que les caixes siguin jurídicament entendridores fundacions privades de caràcter assistencial, la condescendència amb els deutors no forma part de la seva obra social, i el deute, després de passar pel jutjat, va quedar convertit en 16.000 euros. I com que qui no es pot fer càrrec de la quota mensual de la hipoteca difícilment aconseguirà pagar 16.000 euros, l'Alex es va resignar a un embargament que segons les seves previsions l'havia de deixar sense casa però també sense deutes. Aquesta, però, no és una història amb tranquil·litzador final feliç, i el seu habitatge, que havia estat taxat pels perits enviats per l'entitat bancària en 200.000 euros, després de la subhasta va ser adquirit per la mateixa entitat per una quarta part.

Avui, l'Alex no té casa, viu a lloguer i continua devent, com a mínim, uns altres 50.000 euros, i la Caixa de Terrassa ha augmentat el patrimoni i segueix tenint un deutor que molt probablement acabarà pagant. Així van els negocis en les agitades aigües de la nostra economia. No sé si cal descriure l'enorme entusiasme d'aquest llagosterenc quan observa que mentre s'esdevenia el seu naufragi, en aquest país s'ha posat a disposició de les entitats bancàries més de 230 mil milions d'euros dels recursos públics sense condicions, o quan se li recorda que, justament, són aquestes entitats i les seves pràctiques els responsables essencials de la climatologia actual. Ja ho veuen: històries d'una barqueta petita en les procel·loses aigües de l'economia i també de pedra petita sota la maquinària inexorable de l'administració. Perquè per l'Alex, el darrer glop amarg s'ha produït quan, seguint la llei d'hisendes locals, l'Ajuntament de la seva població li ha reclamat 1.220 euros de la plusvàlua que teòricament es va generar amb la venda de la casa, encara que fos en un procés d'embargament. L'Alex oculta la seva desesperació sota una certa perplexitat i una rialla que, malgrat tot, li esclata espontàniament. Sap que la seva és una història corrent, que el seu cas és el de molts, que així són les lleis a aquesta banda de la selva i que malgrat que en els darrers temps hem descobert uns quants pecats capitals i assistit a unes classes d'economia extraordinàriament reveladores, no sembla que hi hagi gaire propòsit d'esmena. I no obstant això, hi ha tanta gent desesperada, tanta indignació latent, tanta distància amb el món de la política, que fa una certa por pensar en qui pot capitalitzar-ho.