la crònica
Cauen les primeres fulles
Quatre idees de com poden acabar els èxits
S'hi està tan bé, quan ja tens el que volies. Per fi una parella, o una feina, o una casa, o un embaràs... Però és d'una intensitat tan alta que l'has de rebaixar.
I, rebaixant-la, veus el problema. Ara que tens l'avió, necessitaràs combustible. El combustible val un ronyó. El ronyó val el seu pes en or. L'or és temps. El temps que necessites per volar. I demanes una pròrroga, sisplau, per poder assumir el que has guanyat. No tinguis i no podràs perdre, deia aquell, com si no tenir no volgués cap esforç i no fos també un gust.
Una pròrroga, sisplau. Com un soldat jove a la trinxera, et vendries l'ànima per salvar la pell fins a l'hora de sopar. Però és que si te la compren continuaràs venent el que sigui per arribar a després del sopar, i al final del dia, de l'any, del segle, del mil·lenni, fins al judici final. Revaloritzar el futur maltracta el passat, que és la part existent. Quin problema. Que de pressa que ens vinculem a les coses bones. Que de pressa que es tornen un dret adquirit.
Es casa aquest octubre. Està espantat. No pel canvi de vida que li ve a sobre, ni perquè ella, tan inconstant, s'hi pugui repensar. Mira quina cosa estúpida. El nuvi té un mal presagi. L'espanta el viatge de noces. No vol agafar l'avió. Dècades, li ha costat trobar una dona que mínimament li fes el pes, i anys per convèncer-la, i tot s'aguanta per un fil i, ara que es casen, quines ganes de jugar-s'ho tot. Però és que ella des de petita que té la dèria de viatjar a l'Índia. Trona. S'enfosqueix de cop el cel, el fuselatge dels avions tremola allà dalt.
Semblava que quan arribéssim a un cim hauríem de respirar alliberats i dir que ara ja em puc morir, però és a la inversa. Més que de la derrota, la por és de no poder assaborir la victòria. Tingues el que volies. Et tornaràs hipocondríac. Potser no creiem prou en nosaltres mateixos i busquem un impost al guany, que en el fons sempre trobem massa fàcil? Fora el desig, hem de reomplir-nos. Amb la casa comprem la hipoteca, el buit de tota cosa acomplerta.
Malaventurat contrapès. No viuràs si no és per veure com van morint-se els teus.
Un corredor de fórmula 1 avantatjat és a punt d'arribar a la meta. Pateix per no agafar malament l'últim revolt. També al cervell va accelerat, i no paren de venir-li preguntes al cap. Faria bé, ara, de deixar-se guanyar? O era millor idea no dedicar-se a la competició? Molt bé. No ha rebentat la roda, no se li ha calat foc al motor, no ha envestit contra les graderies plenes de gent, no hi ha hagut sang, ni ossos trencats, ni morts entre el públic. Guanya la cursa. Tornant cap a casa, condueix a poc a poc. Quant trigarà a oblidar la victòria i a abaixar la guàrdia?
Va ser el cas de la Sandra Rupit. Quaranta anys. Després de quinze mesos d'operacions i de quimioteràpia per un càncer de pit, li van donar l'alta. Va tornar a casa radiant. S'havien acabat les anades i vingudes a l'hospital, les anàlisis i les interpretacions suspicaces, la vigilància extremada perquè no hi hagués complicacions. Havia vençut el càncer. El pessimisme s'havia esfumat. Era jove, va resar en secret un parenostre, va celebrar-ho amb els amics i se'n va anar de viatge. Es va deixar a casa les pastilles per l'asma. Amb aquella victòria, quina importància tenien. No va pensar-hi més. Al cap de vint dies de l'alta, moria asfixiada. Insuficiència respiratòria i aturada cardíaca.
