la crònica

Jardí dels Alemanys

De temps que no hi pas­sava, pel car­rer dels Ale­manys. Pot­ser la memòria em falla, però diria que hi havia uns esgla­ons a mig car­rer que ara no hi són. Hi anava quan hi tenia l'estudi Narcís Coma­dira –ja fa molts anys, però pot­ser encara l'hi té, tot i que ho dubto–, i recordo que el car­rer era força rònec, una mica dei­xat, pro­ba­ble­ment fins i tot brut. Ahir la pedra era solemne i enllus­trada, les por­ta­la­des nobles cui­da­des i riques, el terra net i l'aire gras, de tar­dor manyaga, que no es deci­deix a mar­xar. Ves­pre­java.

He entrat al jardí dels Ale­manys, que visita tanta gent, ara que és tan habi­tual pas­se­jar pel cim de la mura­lla. Fa pocs dies Josep Tarrés es quei­xava que els ser­veis muni­ci­pals no havien regat les flors de la pas­sada expo­sició. Una de les bas­ses arti­fi­ci­als és, com deia en Josep, eixuta; però l'altra encara aguanta aigua. Pot­ser és que l'hivern pas­sat ha resul­tat més plujós del que es podia espe­rar del clima gironí. Era sol al jardí. Només les veus d'algú que es reta­llava al damunt dels murs, pel camí de ronda. El terra, ben net; els bancs –pot­ser pocs, és cert–, cui­dats, que con­vi­den a repo­sar-hi una estona. I les plan­tes ufa­no­ses entre els arbus­tos tre­ba­llats, reta­llats. Penso que en Tarrés es mira aquell jardí amb ulls de pare paràs, que mai no n'està prou con­tent, que vol­dria sem­pre el millor per a cada pedra o cada fulla.

Entro després al jardí de la Fran­cesa, dar­rere l'arqui­tec­tura ossosa de la cate­dral. Pot­ser una mica dei­xat, però net, romàntic, sug­ge­ri­dor. Una pare­lla hi juga amb dos gos­sos manyacs entre els par­ter­res. L'escul­tura de la Pia Cro­zet, El crit de la bruixa, ha rebut la visita d'algun pin­tor des­con­si­de­rat que li ha enver­me­llit els lla­vis i el dibuix dels ulls, pot­ser amb un pin­ta­lla­vis. No és res greu, tot sigui dit. Trobo a fal­tar ara mateix que les cam­pa­nes de la cate­dral que sé ador­mi­des al cam­pa­nar pro­cla­min alguna hora solemne. Però es veu que no toca.

A les esca­les de la cate­dral alguns espor­tis­tes fan l'exer­cici de pujar i bai­xar cor­rent diver­ses vega­des. Suo només de veure-ho. Que són noranta cada vegada! Baixo a poc a poc, admi­rant la celístia del cap­ves­pre, amb unes pin­ze­lla­des gri­ses que enfos­quei­xen les dar­re­res llums del dia. Des de la ter­rassa de L'Arc con­firmo que la res­tau­ració ja aca­bada ha dei­xat la façana de la cate­dral tan blanca que ha per­dut aquell rovell dau­rat que els anys hi havien dipo­si­tat amb paciència. També m'ho féu notar aquest dia en Tarrés. Caldrà dos-cents anys per tor­nar a veure la cate­dral tal com era, em deia. I jo li vaig res­pon­dre, tran­si­gint, que, la veri­tat, ja no tenia pressa.

Cap a les nou, un grup de cas­te­llers mun­ten un pilar de tres i el pugen amb decisió fins a l'últim replà. Final feliç.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.