Societat

Societat

La flama de la Rosa

Fa més de trenta anys que la Comissió de la Flama del Canigó d'Arenys de Mar fa parada a Sant Salvador de Bianya per deixar un ciri a la tomba d'una veïna

Recorden que Rosa Ventolà els esperava cada any amb galetes

Les peti­tes històries són les grans històries. Fa més de trenta anys, i perquè havia de ser així, que un grup de veïns d'Arenys de Mar vin­cu­lats a l'excur­si­o­nisme estan ager­ma­nats amb Sant Sal­va­dor de Bia­nya, un dels pobles del muni­cipi de la Vall de Bia­nya. Mai no els ha cal­gut for­ma­lit­zar l'ager­ma­na­ment. La com­pli­ci­tat surt del cor i de la bona volun­tat que va tenir fa més de tres dècades la Comissió de la Flama del Canigó del muni­cipi del Maresme.

El 1984 ells van ser els pri­mers a obte­nir els per­mi­sos per­ti­nents per anar a encen­dre la foguera de la nit de Sant Joan al cim del Canigó. Van bai­xar la flama cor­rent fins al muni­cipi. Quan pas­sa­ven per Sant Sal­va­dor van ado­nar-se que un home els per­se­guia amb una mena de bastó que, un cop els va encalçar, va resul­tar ser un ciri. Els va dema­nar poder encen­dre'l amb la flama del Canigó per estal­viar-se d'anar a bus­car-la a Olot. Des que va morir el seu fill Joan, duia aquesta flama fins al cemen­tiri per recor­dar-lo.

Els de la comissió de la Flama del Canigó d'Arenys de Mar es tro­ba­ven cada any amb l'home que els espe­rava a la figuera monu­men­tal que hi havia a peu de car­re­tera al sec­tor de l'hos­tal. Un any, però, en comp­tes d'ell, hi havia una dona, la Rosa Ven­tolà, que els va expli­car que el vellet havia mort i que ara ella reco­lli­ria la flama. A més, els espe­rava, i així ho va fer durant anys, amb gale­tes i begu­des perquè fes­sin un petit avi­tu­a­lla­ment per recu­pe­rar les for­ces.

Després, va venir un període de set anys en què a sota la figuera ja no hi havia la Rosa. Les pri­me­res vega­des no en van fer cas –Sant Sal­va­dor és un poble petit i rural, d'on van mar­xar la majo­ria d'habi­tants cap a pobla­ci­ons més grans i amb més ser­veis, sobre­tot quan es van obrir els túnels del Cap­sa­costa–, però en les següents van poder com­pro­var una cosa que es temien: la Rosa també havia mort.

Per això, i en no tenir notícia de cap fami­liar seu, van deci­dir ins­tal·lar una placa per recor­dar-la a la seva làpida del cemen­tiri de Sant Sal­va­dor i hi van dei­xar un número de telèfon de con­tacte. I és així com van acon­se­guir que els fills de la Rosa Ven­tolà es poses­sin en con­tacte amb la Comissió de la Flama del Canigó per comu­ni­car-los que no conei­xien aquesta història, però que, a par­tir d'aquell moment, la con­ti­nu­a­rien ells, tot i que cada any s'han de des­plaçar des de Girona fins a Sant Sal­va­dor.

Cada any, doncs, quan els de la Comissió de la Flama del Canigó pas­sen per Sant Sal­va­dor, fan parada sota la figuera, on els espe­ren els des­cen­dents de la Rosa. I com que ara les històries s'escam­pen més fàcil­ment, hi ha mol­tes per­so­nes, entre les quals hi ha una comi­tiva de l'Ajun­ta­ment de la Vall de Bia­nya, que s'afe­gei­xen a la petita cer­ca­vila que, amb gra­lles i este­la­des, es fa fins al cemen­tiri per dei­xar la flama davant de la làpida de la Rosa Ven­tolà. Peti­tes històries, doncs, que es con­ver­tei­xen en impor­tants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia