Poruc

No treballo gaire. De fet, només ho faig set dies a l'any; un afortunat. Ho faig més o menys ara, de cara al bon temps. Feia temps que patia per si se m'acabava la feina. Tenia por que amb això de la crisi no decidissin prescindir de mi. Després d'estira i afluixes i de rebaixar-me el sou, sembla que enguany em tornaran a confiar l'encàrrec que ja fa uns quinze anys que faig. Només sé fer una feina però la faig ben feta. Quan surto al carrer tothom està content, la canalla em segueix i els grans s'interessen per les noves que els duc. Sóc el portador i l'anunciador de dies d'alegria i de festa. Però després de tan de patir, potser seré jo el que no voldrà sortir a treballar enguany. Renunciaré a la feina. Ho sento, però no puc. No és que sigui un vaguista. Senzillament: tinc por. No m'atreveixo a sortir al carrer. El motiu és que m'han explicat una cosa d'un senyor molt important. És un senyor que ell o els de la seva família a vegades vénen a Reus a recollir premis i a sopar amb gent que també és important, però no tant com ells. Doncs es veu que aquest senyor, quan ningú no ho sap, es dedica a matar a sang freda els que són com jo. No entenc perquè ho fa, ni tampoc entenc molt bé perquè li donen diners de tots si fa aquestes coses.

Em dic... bé, el meu nom és igual. Tothom m'anomena l'Elefant del Trapezi, el del Festival de Circ.