Maig festiu

La ciutat és en festes. Ha complert la setmana gran, amb gatzara a dojo, i durant dues setmanes més li queden importants convocatòries, com ara la Festa de les Migas o la vesprada de Baix a Mar, amb sardinada i havaneres, dos dels actes que més badalonins aglutinen. Ara, els carrers del barri Centre fan olor de pólvora cremada i de llamineres aromes d'arrop, mentre ressonen els tabals i es recorden els goigs en honor dels sant patró. El mes de maig és festiu a Badalona i al seu programa s'hi troba de tot, i força; fins i tot en temps de crisi es pot trobar un forat per lligar unes jornades festives, tot i que aquest any el pressupost d'aquests esdeveniments s'hagi retallat d'un 15%.

La història de les festes de maig badalonines és de llarga volada i s'origina a l'entorn del patronatge de sant Anastasi i la confraria del sant, creada l'any 1671, amb una vida activa que alimentà alguna història i moltes llegendes. És el 1940 que s'aposta per afegir un component lúdic al pròpiament religiós, i es recorre a un escrit del Baró de Maldà –el Calaix de sastre del 1785–, en què es parla que els pescadors del poble cremaren “un figurón” al sorral. Giró Prat, Ribó Arenas i Vergés Vallmajor, administradors de la confraria, encarreguen la realització d'una figura demoníaca que serà cremada en la cloenda de la Passada del Sant. Des d'aleshores, el sant i el dimoni han fet tàndem en l'agenda ciutadana i han centrat les festes, primer patronals, després de primavera i, a partir dels ajuntaments democràtics, del maig festiu.

Però no hi ha festa sense debat i a qualsevol llapis s'hi pot fer punta. Amb actitud maldestre, coincidint amb l'inici de les festes, el govern municipal féu pública la prohibició de música i gatzara al carrer a partir de quarts d'una de la nit, la qual cosa fou interpretada per les associacions juvenils com una declaració de guerra. L'Ajuntament no pensava aplicar l'ordenança fins després de les festes, però els moviments alternatius, molt polititzats, no deixaren passar l'ocasió. Demés, les barres de bar dels actes programats, que eren gestionades pel Consell de la Joventut, foren concedides a altres entitats i, com a darrera decisió errada, es desvià un concert alternatiu de la rambla al sorral. La sang no arribà al riu però el govern pepero i els joves badalonins marcaren distància.

Són les festes. Una ciutat que té un programa oficial i una festa major alternativa ha d'estar preparada per sentir a la gola el gust a pólvora, tan si l'encenen els uns com els altres. Darrere de qualsevol celebració, quasi sempre hi ha un greuge comparatiu.