Renovar-se i regenerar-se
Xavier Albertí
Ja fa uns dies que ens hem tirat a l'esquena l'últim 21 d'aquest calendari i es veu que el nostre petit món encara no s'ha extingit. Això sí, malgrat les nombroses profecies que s'animaven a quantificar generosament el panorama del futur, ara sembla indiscutible que el 2012 ha estat un dels anys més exigents que haurà viscut darrerament el teatre català. Tots som conscients que el seu futur més o menys immediat dependrà directament de la qualitat amb què sapiguem respondre als interrogants que han quedat sobre la taula, i que previsiblement encara ens acompanyaran al llarg dels propers anys. Serà essencial, doncs, que siguem capaços de consolidar el compromís actiu que tenim amb la nostra societat de la manera més honesta i exigent, molt precisament ara que s'han començat a consolidar tendències i que s'han sabut reposar a la nostres sales tants èxits de públic, molts dels quals d'autoria catalana. Per bé que a primer cop d'ull el 2012 ens hagi tornat a deixar una cartellera raonablement amable i tranquil·la, resultaria un greu error ignorar que s'han començat a obrir debats apassionats que encara caldrà estimular més i escoltar millor, si volem evitar que el nostre paisatge escènic s'encalli en automatismes focalitzats en la por i les falses il·lusions. Al llarg dels últims anys, la societat catalana ha apostat per invertir amb decisió en el seu teatre, i aquest 2012 ens ha recordat que ara és el moment de demostrar més que mai que la inversió feta ha valgut la pena, i que els ciutadans d'aquest país tenim necessitat de ritus civils col·lectius en què puguem articular amb llibertat de pensament els valors ètics i estètics que ens defineixen com a societat. És el moment de demostrar que, ara més que mai, tenim necessitat de les arts escèniques per contribuir a alimentar el nostre esperit ciutadà. Per aquesta raó, els nombrosos teatres que tenim repartits per tot el territori no poden acabar esdevenint mers edificis buits, sinó que és fonamental que sapiguem convertir-los en autèntics espais de reflexió comuna que ens ajudin a vertebrar la nostra convivència col·lectiva i que inqüestionablement donin sentit a l'esforç social que els ha fet possibles. En moments en què determinats canvis de paradigma són necessaris i inevitables, cal saber aprofitar aquests canvis des d'un esperit constructiu que els faci renovadors i regeneradors, treballant amb un gran rigor artístic que ens permeti no malbaratar res de tot el que ja tenim i que, a partir d'aquest 2013, ens haurà de fer més servei que mai.
