La República

Comunicació

Miquel Riera Planas

Arriba La República

Un nou setmanari serà al quiosc a finals d’abril amb l’objectiu de consolidar-se com a capçalera de referència de la Catalunya republicana

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Carnet de La República

El nou setmanari sortirà a un preu de 2 euros al quiosc i a 2,50 els diumenges juntament amb El Punt Avui. El projecte neix amb voluntat de fidelització del lector. Amb aquest objectiu, s’ha engegat una campanya al web www.LRP.cat per obtenir el carnet de La República i subscriure-s’hi. Les tarifes de subscripció són de 72 euros anuals per a l’edició en paper i digital, i 12 euros anuals en el cas de la digital.

Una de les apostes de La República és buscar complicitat amb el lector per mitjà de propostes de participació professional oberta en àrees com ara el disseny de portades i les il·lustracions i acudits. També s’engegarà una campanya al territori sota el lema “Vols que et vinguem a presentar La República?”, per tal que els col·lectius i entitats interessades a conèixer el projecte puguin organitzar actes de presentació.

La monarquia

Lluis Simon

‘¿Qué pone en tu DNI?’

Sovint la resposta a un debat amb algun carpetovetònic de manual acaba amb la pregunta que encapçala aquest article. És la forma que tenen de dir-te que ets espanyol quan qualsevol altre argument intel·lectual cau per terra. Segurament desconeixen que aquest seu DNI és un invent més franquista (ergo monàrquic) que els pantans. És una forma jeràrquica o piramidal que mostra d’una manera descarnada com està muntat el poder a Espanya. El DNI és en certa manera la prova definitiva de la presó en què s’ha convertit l’Estat. Quan ens l’arrosseguen per la cara ho fan amb els 73 anys de règim que la monarquia ha estabilitzat. O ho ha intentat.

Franco va tenir la idea de “marcar” tots els espanyols, els bons i els dolents, amb un número, com els xais d’un ramat, el 1951. “I qui hi posarem de número 1?”, es va preguntar. “Home, doncs jo mateix.” Va durar poc el debat. Amb el temps va morir, però el número 1, com aquells dorsals que retiren els equips de bàsquet a jugadors llegendaris, romandrà sempre en mans del dictador. Quin homenatge. El número 2, això fa més gràcia, va ser per a la seva dona. Ja em direu. I la filla, la inoblidable, Carmen Franco Polo, el 3.

Joan Carles I i tota la seva família també van col·locar-se ràpidament com a jugadors titulars en aquesta nova forma de poder d’identitat. L’emèrit es va quedar el 10, com si fos Maradona –en moltes coses s’hi assembla, de fet. I després, Helena, Cristina, Felip, Elionor i tutti quanti tenen prioritat entre el 10 i el 99.

Imagineu que a Alemanya Adolf Hitler tingués el número 1 del carnet d’identificació del país o al passaport. O que passés el mateix a Itàlia o Portugal. El Ministeri de l’Interior, ni tan sols el del govern més progressista de la història, no ha mogut un dit per canviar-ho, no sigui que la família reial hagi de rebaixar-se a aprendre’s de memòria vuit xifres i una lletra, com fem els plebeus.

Certament el DNI és el millor exemple del que significa ser espanyol al segle XXI. Cada vegada que el mireu penseu qui porta el número 1 i si sou aficionats al futbol tinc una mala notícia per a vosaltres, el 14 de Cruyff és per a la infanta Cristina. Tal volta per això l’exdona d’Iñaki Urdangarin ha complert una de les màximes del geni dels Països Baixos: “Si tu tens la pilota, l’altre no la té.” I a Espanya la pilota sempre l’han tingut els Borbons, i tots els altres l’únic que hem fet és anar al darrere perseguint ombres.

La monarquia

Lluis Simon

Alvise I d’Espanya

Com en el mercat futbolístic, que ara està en plena ebullició, em plantejo incorporar per a aquesta secció la nova estrella del republicanisme patri. “Per a què collons serveix el rei?” és una frase que podria haver dit un militant de la CUP o Bildu, o jo mateix, tot i que amb més finezza, L’autor –oh, sorpresa!– és la nova figura de l’extrema dreta espanyola, Alvise Pérez, el youtuber que serà europarlamentari gràcies als seus sorprenents resultats electorals. Representa els monàrquics que estan girant l’esquena a la institució perquè ni tan sols l’exèrcit, que lidera el rei, ha fet ni una passa per detenir Puigdemont.

Aquest xicot també es pregunta ara per què l’Estat dedica 10 milions d’euros cada any a la família reial. Ja va tard. Es devia perdre les classes d’història a l’institut o és un alienat més de la societat moderna. Si una cosa fan els professors d’història a Espanya, és alliçonar per dalt i per baix i per la dreta i per l’esquerra sobre com els Borbons han salvat la pàtria sempre que ha calgut en els darrers 300 anys.

La indignació de Pérez sorgeix, és clar, arran de la signatura de la llei d’amnistia per part de Felip VI. S’hi ha d’afegir que el nom fa la cosa. El seu partit o moviment es diu S’ha Acabat la Festa, i ara la “festa” inclou el rei i tota La Zarzuela.

L’ influencer és bàsicament popular en el seu propi món, tot i que els mitjans de dretes cada vegada li riuen més les gràcies. La resta de mortals el desconeixíem. I no saber de la seva existència ens feia gairebé millors persones. Segons el nou intel·lectual de les “joventuts” del PP, que és on acabaran tots –com els de Ciutadans–, Felip VI ha signat un paper “contrari” al marc constitucional i, per tant, que vigili, perquè precisament un dels projectes estel·lars de Pérez és crear la presó més gran d’Europa als afores de Madrid per col·locar-hi tots els malfactors i facinerosos d’Espanya.

El primer de la llista és Pedro Sánchez i, després, tots els independentistes, feministes, rojos i immigrants. I el rei, és clar, que vagi amb compte, ja que, tal com anem, Alvise instal·larà una guillotina a la plaça Mayor, ja sigui per esdevenir un Robespierre del tercer mil·lenni o per proclamar-se monarca ell mateix. Els seus càlculs són posar uns 40.000 homes a la nova presó, sobretot els que portin tatuatges (sic), seguint l’exemple de Bukele a El Salvador, precisament un dels grans amics que té Felip VI a l’Amèrica Llatina.

La monarquia

Lluís Simon

Reis poc catòlics

Per a certs historiadors, Espanya va néixer el dia que els que es coneixen com a reis catòlics, Ferran i Isabel, es van casar, el 19 d’octubre del 1469, per a més detalls. En realitat es va tractar d’una conspiració entre sectors de les dues corones (Aragó i Castella) que se’n van sortir de la mateixa manera que el Madrid guanya copes d’Europa, sense saber com.

El casament va ser tot un vodevil. Ferran hi va haver d’anar d’amagatotis i disfressat de mosso (tot un príncep!) per no aixecar sospites de la trama palatina que estaven ordint tots plegats. D’entrada es va falsificar una butlla suposadament feta per un papa de Roma que feia cinc anys que era mort, Pius II. Ferran i Isabel eren cosins de segon grau i la seva unió era vista per l’Església gairebé com un incest. L’engany amb el paper escrit a correcuita pel nunci italià Antonio Jacobo de Veneris, que va ser convenientment subornat, va servir per enredar el bisbe de Segòvia, que va acceptar el casament.

A la llarga això els va costar l’excomunió, però malgrat tot van portar ben orgullosos l’epítet de “catòlics” –encara ho fan en tots els llibres oficials– quan justament si una cosa no van ser és precisament això, ja que l’Església oficial va renegar durant uns quants anys d’ells.

A banda d’ensarronar bisbes, nuncis i papes, els aliats de Ferran i Isabel també van haver de burlar l’oposició d’Enric IV de Castella –germanastre d’Isabel–, que pretenia que la seva filla, Joana la Beltraneja, fos la futura reina. Per arribar al casament, Isabel es va haver d’inventar que anava a veure la tomba d’un altre germà, Alfons.

Un cop van tocar cuixa, o sigui poder, els nous reis van maniobrar per atenuar l’escàndol d’un casament incestuós fins a aconseguir una nova butlla que legitimés catòlicament, ara sí, la seva unió. Després que els dos monarques consolidessin la seva posició a Castella, al final d’una llarga guerra civil, i a l’Aragó, van poder executar una de les ordres religioses més convenients per al Vaticà: l’expulsió dels jueus dels territoris de les dues corones el 1492. Aquell mateix any, precisament, va ascendir a papa el cardenal de Xàtiva Roderic de Borja –Alexandre VI–gràcies a les maniobres diplomàtiques de Ferran i Isabel, com ara la instauració de la Inquisició primer a Castella i després a l’Aragó. L’antic cardenal també va arrencar de Ferran el ducat de Gandia.

Si aquell casament, com diuen alguns, va ser l’inici d’Espanya, maleït dia doncs.

La monarquia

Lluís Simon

El dia de la ‘mòmia’

El 2 de juny de fa deu anys l’actual rei espanyol, Felip VI, va salvar el seu càrrec i, sense voler-ho, la seva monarquia quan els republicans, els d’aquí i els d’allà, ja ens llepàvem els dits davant la caiguda en l’abisme de Joan Carles I. El Borbó, atrotinat per tots costats, va anunciar que abdicava després dels seus “quaranta anys de pau” –gairebé els mateixos que el seu estimat Franco.

Feia gairebé un any que l’entorn del monarca i els principals mantenidors del règim treballaven a marxes forçades per trobar una solució al descrèdit sense aturador en què havia entrat el rei, no només perquè tothom va començar a conèixer de qui es tractava realment, sinó per una salut tan fràgil que cada vegada que intervenia en públic esdevenia un perill nacional. És ben conegut l’episodi del discurs de la Pasqua Militar del 6 de gener d’aquell any que va acabar amb una lipotímia del director de comunicació de la Casa Reial, Juan Ayuso, en veure com el monarca era incapaç de connectar dues paraules seguides.

Els monàrquics i alts càrrecs espanyols que van dur a terme aquella operació no eren ximples. Per a ells o era allò o era el caos, ja que l’opinió popular sobre el rei s’enfonsava dia a dia després d’haver-se descobert la seva corrupció, l’enriquiment, les caceres a l’Àfrica i el principal motiu que va guiar la seva gestió: una dona a cada port.

Ràpidament tots els juristes i capitostos de la Casa Reial, el PP i el PSOE se les van empescar per introduir a la Constitució el canvi de cap d’estat sense que hi hagués debat parlamentari i encara menys un referèndum sobre la successió del rei. Havia de ser Felip i calia que en cap cas Helena i Cristina poguessin reclamar els seus drets. També se li va concedir, per art de màgia, un nou aforament. Tot plegat, malgrat que Mariano Rajoy va dir una de les seves frases que van fer fortuna –“Esto es un lío”–, va arribar al Congrés espanyol mastegat sota la direcció d’Alfredo Pérez Rubalcaba i Landelino Lavilla.

D’un dia per l’altre, Espanya, i malauradament Catalunya, es va trobar un altre Borbó a la seva llista negra i, per a més inri, un altre Felip, aquest cop no el V sinó el VI. Joan Carles I, mentrestant, va mantenir bona part dels seus honors. No va ser jutjat per res a l’Estat espanyol i amb la seva condició d’emèrit continua cobrant el que calgui dels pressupostos espanyols, tot i que l’operació no era salvar-lo a ell sinó la monarquia, el règim i el seu representant a la Terra.

La monarquia

Lluís Simon

Un amor per sempre

E ls socialistes hispànics estan tan escandalitzats amb el senyor Milei i les seves astracanades que han oblidat –de fet no ho han recordat mai– com aquest suposat estat democràtic que ens vam donar entre tots va donar ales a la sanguinària dictadura de Jorge Rafael Videla a l’Argentina, de bracet, és clar, amb el rei Borbó, el campechano Joan Carles I, un sàtrapa com qualsevol altre.

El cop d’estat dels militars a l’Argentina va tenir lloc el 24 de març del 1976, quan Franco ja feia malves al Valle de los Caídos. En aquest context, a Joan Carles I i a Adolfo Suárez, que havien de portar les regnes cap a una Transició presumptament democràtica, no se’ls va acudir res més que ser el primer país del món a reconèixer oficialment la dictadura de Videla i companyia, que tenia empresonats, entre d’altres, molts ciutadans espanyols sense comptar els desapareguts.

El cap d’estat espanyol es va fer amic de Videla amb gran facilitat. Tampoc era estrany. Congeniaven en allò més important. Amb el reconeixement del nou règim no en va tenir prou. Calia algun gest més d’amistat entre “pobles germans”. Les denúncies creixents arreu del món sobre les violacions dels drets humans i les desaparicions d’opositors polítics no van frenar les negociacions per a una trobada del dictador i el rei, que finalment va viatjar amb la reina Sofia cap a l’Argentina el 1978. Videla va vendre la cimera com un retrobament amb la “madre patria”.

Abans del viatge, el 16 de novembre del 1978, el rei va signar en persona el decret pel qual s’atorgava el collar d’Isabel la Catòlica al dictador argentí. Durant la visita, Videla va portar els reis a festivals de tango i a un partit del Boca Juniors, i els va assegurar (sic) que mai com en aquells anys s’havia fet tant al país per respectar els drets humans.

Joan Carles també tenia l’encàrrec dels ministres de tancar acords econòmics amb la dictadura aprofitant la suposada estabilitat que hi havia en aquell moment pel control ferri de l’exèrcit en tots els mitjans de producció i l’interès per aconseguir inversions internacionals que facilitessin la consolidació del règim davant l’oposició democràtica.

A la llarga Videla i molts dels seus ministres pagarien pels crims comesos. El rei espanyol, en canvi, va ser més llest i va propiciar que tots aquells que havien comès qualsevol crim durant la dictadura espanyola entressin en una amnistia de la qual ell va ser el primer beneficiat.

La monarquia

Lluís Simon

‘Tornen’ els Borbons

No va ser com l’11 de setembre del 1714, però Felip VI, com havia fet en aquella ocasió Felip V –tot queda a casa–, va sumar diumenge passat una victòria no gens menor en territori enemic. Finalment, des que el 3 d’octubre del 2017 va iniciar la campanya de l’“A por ellos”, el seu exèrcit de monàrquics ha recuperat Catalunya per a la seva causa. Mentre els republicans i independentistes es quedaven a casa o anaven a la platja, la mobilització dels seus batallons li va permetre contemplar des de Palau una victòria indiscutible. Al costat de les legions de Vox, cada vegada més nodrides de joves neofeixistes, i del PP, amb un candidat, Alejandro Fernández, que realment es pensa que Espanya encara manté tot el seu imperi d’ultramar, va arribar la cavalleria socialista.

Aquí rau el poder del règim borbònic i de Felip VI: el PSOE i els seus servidors. Salvador Illa, des del dia que sigui president, posarà una safata que anirà de la plaça de Sant Jaume fins a la Zarzuela perquè el monarca pugui visitar sempre que li plagui el seu antic territori sollevat i observar com entre els uns i els altres l’han convertit en una autonomia més. Ja no podran ni tan sols votar mocions simbòliques contra la seva figura al Parlament. Fins i tot els pobres diputats dels Comuns –quatre gats, literalment– s’atreviran a recordar que en el seu temps van ser republicans, si realment aspiren a menjar les quatre engrunes que Illa els deixarà per acceptar-los al govern.

Els socialistes són un partit d’ordre sobretot des del referèndum de l’OTAN. Rubalcaba ho va rematar deixant lligada i ben lligada al Congrés l’arribada al poder de Felip VI després de l’abdicació de Joan Carles I, que va ser el rei que va enredar Felipe González insinuant-li que allò que deien els estatuts del PSOE de definir-se com a “partit republicà” no tenia cap transcendència des del moment que tot Espanya, comunistes inclosos, va passar a ser joancarlista.

El trident monàrquic, que sosté la indissolubilitat d’Espanya i la sacralitat constitucional, permetrà que Felip i la seva família continuïn fent de les seves a Catalunya a costa dels nostres impostos. Haurem de sofrir els falsos somriures del rei espanyol cada vegada que inauguri alguna cosa. Ara, a més, ho podrà fer amb el futur president de la Generalitat besant-li les mans, els peus i tot el que calgui. Un retorn al passat amb totes les de la llei. Jordi Pujol i Joan Carles I també eren els millors amics i encara ho deuen ser, perquè al primer no s’atreveixen a portar-lo a judici per tot el que sap del segon.

La monarquia

Lluis Simon

El referèndum de Franco

Fa uns dies va morir la coneguda periodista Victoria Prego, que va fer fortuna a TVE divulgant la versió oficial de la Transició, aquella que ens diu que Espanya és encara avui dia el país de les meravelles gràcies als mateixos polítics franquistes i a Joan Carles I. Prego, malgrat el seu constitucionalisme indestructible, va obrir sense voler la capsa de Pandora del procés democràtic dels anys setanta, un recipient que ràpidament tot el sistema mediàtic espanyol va tancar abans que el geni que hi havia a dins volés lliure i destorbés massa la Pax Hispànica.

En una entrevista de la periodista a Adolfo Suárez, aquest va confessar, en un moment en què es pensava que no el gravaven, com Joan Carles I va assegurar-se el càrrec, el sou, el futur de la seva família i tot el que vindria després, com ara l’adquisició d’una fortuna incalculable. Per què no hi va haver un referèndum constitucional sobre quin havia de ser el model d’estat, si el retorn a la legalitat republicana vigent del 1936 o mantenir el monarca escollit per Franco?

“La major part dels caps de govern estrangers ens exigien un referèndum sobre monarquia o república. Vam fer enquestes i perdíem.” “Perdíem”, ho deia en primera persona perquè ell, de fet tots ells –els coneguts com a pares de la Constitució–, s’incloïen, és clar, en el bàndol monàrquic, ergo franquista. Calia trobar una solució per evitar que Franco perdés la seva última batalla després d’haver guanyat la guerra el 1939. Per evitar haver de convocar una consulta sobre la monarquia, doncs, es va col·locar per escrit les paraules rei i monarquia en la llei de la reforma política del 1977. Explícitament els ciutadans, votant que sí, segellaven la permanència d’una de les últimes institucions franquistes. Una manipulació de llibre. No era el primer referèndum constitucional sinó el darrer del franquisme.

El contingut de l’entrevista, realitzada quan el joancarlisme era religió oficial (1995), no va ser revelat fins al 2016. Prego tampoc en parlava en les seves arengues a favor del règim. No fos cas que allò desmentís una de les bases del periodisme, la recerca de la veritat. Una evidència com aquella desmunta el seu propi relat. L’únic amb certa influència, això també s’ha de dir, que en aquell moment va pressionar a favor del referèndum, segons les paraules de Suárez, va ser Felipe González.

La monarquia

Lluis Simon

El rei parla ‘baléà’

Ara resulta que ens ha sortit un rei secessionista. Tot i que ens van dir que era el preparao i un home il·lustrat, ara sí que n’ha fet una de bona. Ha lliurat l’estatus de “reial” a l’Acadèmi de sa Llengo Baléà, un grupuscle que defensa a les Illes, contra tota evidència científica, que l’idioma propi no és el català. Són negacionistes de la unitat de la llengua seguint l’exemple de tots aquells que fa anys que prediquen el mateix al País Valencià. Els de Vox, que governen en algunes institucions, ja han aplaudit amb entusiasme aquest reconeixement ben explícit de La Zarzuela a l’acadèmia.

Per comunicar al Parlament la decisió de Felip VI, l’entitat ha fet un comunicat en què amb gran esforç ha exhibit els trets d’aquesta nova llengua sorgida per combustió espontània: “Mos ès molt grat dirigimmós a Vostè/s per saludal.lo cordialment y comunical·lí que se mos ha concedid es Títol de ’Real Academia de la Lengua Balear’ o Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà.”

La concessió d’aquest nou estatus ha provocat reaccions de tota mena i el conseqüent enrenou entre les comunitats polítiques i científiques. El diputat Lluís Apesteguia (Més) l’ha clavada. “Són els Borbons fent de Borbons. Els impulsors del baléà, amb tot, no caminen sols. La Reial Acadèmia Espanyola els ha donat ales i, en un informe oficial, ha comparat la nova llengua amb l’arameu, la que parlava Jesucrist. Tot quadra. El rei, el messies, la llengua espanyola i, finalment, la independència lingüística. Segons els adalils de la nova llengua mallorquina, aquesta es remunta als temps dels fenicis. Segons ells, Miguel de Unamuno ja en parlava el 1916 i va ser reconeguda per la mateixa RAE el 1926 com a llengua diferenciada.

L’acadèmia va sorgir el 1992 emmirallant-se en la ja coneguda i blavera acadèmia de la cultura valenciana, que també ha promulgat des dels seus inicis unes normes ortogràfiques diferenciades del català normatiu. S’ha de dir que el 90 per cent dels seus comunicats els ha fet aquests dies en castellà, probablement perquè ni els seus membres són capaços de lligar dues frases en la seva “pròpia” parla.

Arran de la polèmica, Vox ha demanat al govern balear substituir el nom del català pel de “llengües balears”. Em pregunto per què en plural. No es conformen amb un idioma per a totes les Illes? Quants en volen?

La monarquia

Lluis Simon

Bestiari il·lustrat

Per molta ràbia que ens faci el duc de Berwick, l’home que va liderar les tropes en la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714, també ens hauria de fer llàstima per tot el que està vivint des de l’infern quan observa com ha quedat el seu llegat. L’aristòcrata i militar es deia James Fitz-James Stuart, era fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra, i va deixar en terres espanyola una colla de descendents que van culminar en un espantall prou conegut, María del Rosario Cayetana Fitz-James Stuart, la duquessa d’Alba, morta i ben enterrada fa deu anys.

Aquesta dona va passar tants cops per sala d’operacions del seu cirurgià estètic de confiança –res a envejar amb el gran Victor Frankenstein– que va quedar convertida en una imatge digna d’un sonet de Quevedo. També s’ha dir que se’n fotien, d’ella, sobretot els que no sabien de la seva fortuna incalculable. Era, de fet, la tercera persona que més subvencions rebia de la política agrària de la Unió Europea gràcies a les seves extensions interminables de latifundis. També tenia el rècord Guinness de títols nobiliaris, i la seva àvia, Victòria Eugènia de Battenberg, havia estat la reina consort d’Espanya, la dona d’Alfons XIII. Eren, de fet, els seus padrins.

En els seus darrers anys, la seva cara semblava talment com la d’una persona exposada a mil anys de radiació atòmica amb la pell tan i tan estirada que hom podia percebre les mil pomades que cada dia s’havia de posar perquè l’horror públic no anés a més.

El seu tercer casament és especialment rellevant. Un arribista de manual, Alfonso Díez, la va enredar cridat pel seu compte corrent. La diferència d’edat era considerable, però va ser la parella de moda, juntament amb els reconeguts fills de la dona, en la premsa rosa. Les seves aparicions públiques eren tremendes per la diferència d’aspecte entre el monstre d’Alba i la imatge del funcionari. Díez, que no té res de ximple, va aprofitar el seu ascens social per fer-se amic de la reina Sofia. No només això. Quan la seva dona va morir va començar a trucar-li sovint i es van fer tan amics que Pilar Eyre va insinuar que eren amants, ja que l’emèrita tenia ganes també de donar-se alguna alegria, com havia fet tota la vida Joan Carles I.