“El canvi climàtic és la crisi d’un model de creixement”

A par­tir d’aquesta rea­li­tat cons­ta­tada i que les pro­jec­ci­ons de futur 2030-2050 no fan res més que empit­jo­rar aques­tes reduc­ci­ons de cabal, pro­po­sem solu­ci­ons diver­ses en cadas­cuna de les con­ques. En el cas del Ter, tenim la sort que des de fa apro­xi­ma­da­ment un any es va acor­dar l’acord de la Taula del Ter pel qual la regió metro­po­li­tana de Bar­ce­lona farà un retorn del cabal trans­va­sat a par­tir de les ins­tal·laci­ons de què dis­posa de des­sa­li­nit­zació i aigua gene­rada. És una mesura extra­or­dinària­ment posi­tiva. El cas de la Muga és com­pli­cat perquè és una conca que d’acord a l’ACA ja ara és estruc­tu­ral­ment defi­citària i s’ha de fer un esforç per posar-se d’acord sobre qui­nes són les alter­na­ti­ves. En el pro­jecte n’apun­tem bàsica­ment dues, una que és reforçar la recàrrega dels aqüífers locals de la Muga, diguem, per­me­tre’n una explo­tació raci­o­nal. I dues: és molt impor­tant dis­po­sar d’un ele­ment de pro­ducció d’aigua pota­ble a par­tir d’aigua marina, és a dir d’una des­sa­li­nit­za­dora a la zona baixa de la conca bàsica­ment per a les deman­des turísti­ques. L’esta­ci­o­na­li­tat pro­voca una sobre­ex­plo­tació dels recur­sos a l’estiu, quan menys aigua genera a la conca.

Sí, és clar, el valor afe­git del turisme de la Costa Brava, des del punt de vista de ren­di­bi­li­tat econòmica o de capa­ci­tat de paga­ment, cre­iem que és un ele­ment prou impor­tant de tenir en compte perquè en l’explo­tació d’aquesta pos­si­ble des­sa­li­nit­za­dora vagi una part impor­tant a càrrec d’aquesta població esta­ci­o­nal que o bé hi passa només quinze dies l’any o hi passa com a des­ti­nació turística. Si no es fa això, la Muga serà un riu que nai­xerà al peu de la presa de Boa­de­lla i aca­barà a la res­closa de Pont de Molins. De fet, mol­tes èpoques de l’any ja passa això ara i, segons les pro­jec­ci­ons de canvi climàtic, això encara pas­sarà amb més freqüència.

La reducció de cabals en capçalera no és només a causa dels impac­tes del canvi climàtic, sinó també per la manca de gestió dels bos­cos. A la finca de Reca­sens, de l’Albera, visu­al­ment hem vist que, pas­sant com hem pas­sat dos anys extre­ma­da­ment secs, a les par­cel·les on hem inter­vin­gut les alzi­nes han seguit vives, vigo­ro­ses, i en canvi a la par­cel·la contrària hi ha hagut un 10% de decaïment. Vam arri­bar el setem­bre del 2017 i de cop i volta les alzi­nes van can­viar el color de la fulla, es van tor­nar mar­rons de cop, per què? La com­petència entre indi­vi­dus pels pocs recur­sos va fer que en un moment, a la par­cel·la on no vam fer res, les alzi­nes es col·lapses­sin. El mateix ha pas­sat a la conca del Ter amb el pi roig: a les par­cel·les on hem tre­ba­llat, el pi roig no ha tin­gut símpto­mes de decaïment, però a les altres no és que hi hagi hagut símpto­mes de decaïment, sinó que hi ha hagut mor­ta­li­tat d’exem­plars.

Hi ha mas­ses bos­co­ses que, pel seu estat de madu­resa, d’evo­lució, d’àmbits de diver­si­tat, millor no tocar-les, però això en tot cas és un 3% de tots els bos­cos de Cata­lu­nya. Què fem amb l’altre 97%? El Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura té dades sobre el fet que només es ges­ti­ona el 25% d’aquests bos­cos i que en el 75% no fem res, per tant, s’incre­menta la vul­ne­ra­bi­li­tat. Els bos­cos no poden evo­lu­ci­o­nar perquè són molts indi­vi­dus com­pe­tint per pocs recur­sos. Poso el símil de quan hi ha una vaga de metro: què fem tots els que estem enca­bits dins del metro? Doncs començar a suar perquè tenim poc espai, comen­cem a trans­pi­rar. Als bos­cos de Cata­lu­nya els està pas­sant això, fins al punt que mol­tes mas­ses bos­co­ses estan tan suma­ment estres­sa­des que ja no fan efecte d’embor­nal de car­boni, eme­ten més diòxid de car­boni que no pas en cap­ten.

Abso­lu­ta­ment. I tant que és necessària, radi­cal­ment necessària. Des d’un punt de vista de ser menys vul­ne­ra­bles als impac­tes del canvi climàtic i de fre­nar aquesta reducció de cabals cir­cu­lant dels rius. És radi­ca­ment neces­sari aju­dar i con­tri­buir-hi, sobre­tot, des del món urbà, que vol un país bonic, i net i endreçat, que té un cost.

Tam­poc és que els de titu­la­ri­tat pública esti­guin gaire millor, eh? Doncs fent ren­di­ble la gestió fores­tal. Ara, el conei­xe­ment sobre el que s’ha de fer amb els bos­cos a Cata­lu­nya és bru­tal. Saben per­fec­ta­ment quin tipus de gestió s’ha de fer en funció de l’objec­tiu que vul­guis acon­se­guir: fusta, millor diver­si­tat, reducció de risc d’incendi, incre­ment de pro­ducció de bolets... Per què no es fa? Perquè majo­ritària­ment, a part del pro­blema de la pro­pi­e­tat pri­vada i l’ato­mit­zació d’aquesta pro­pi­e­tat, el valor al mer­cat del pro­ducte que s’obté és igual o infe­rior en la majo­ria dels casos al que costa treure’l. Per tant, si quan sor­tim de la ciu­tat volem veure un país endreçat, bonic i verd, hem de ser cons­ci­ents que té un cost. Cal­dria con­tri­buir, crec que finan­ce­ra­ment, a fer pos­si­ble que això sigui ren­di­ble.

No forma part dels resul­tats del Medacc però en el seu marc hem comen­tat més d’una vegada que els cata­lans que vivim en els pri­mers 30 quilòmetres de línia de la costa cata­lana, que som gai­rebé el 90% de la població, ens satis­fem d’aigua d’uns rius i d’ali­ments d’un ter­ri­tori que és terra endins. Si volem seguir tenint ali­ments i aigua hem de col·labo­rar finan­ce­ra­ment a través, per exem­ple, del fet que amb el rebut de l’aigua es faci gestió fores­tal als rius cata­lans.

El canvi climàtic no és res més que el pro­ducte d’un model de crei­xe­ment deter­mi­nat, d’uti­lit­zació de recur­sos, de relació de l’admi­nis­tració amb els ciu­ta­dans. El canvi climàtic és la crisi d’aquest model, per tant si real­ment volem resol­dre’l o llui­tar-hi en con­tra o ser menys vul­ne­ra­bles als seus impac­tes, cal can­viar el model. Si seguim apli­cant les matei­xes pau­tes de com­por­ta­ment o d’explo­tació de recur­sos no ens en sor­ti­rem. Tapa­rem forats, però no ens en sor­ti­rem. Cre­iem impor­tant la par­ti­ci­pació dels usu­a­ris en una taula amb les admi­nis­tra­ci­ons res­pon­sa­bles i tots els actors interes­sats d’aquell ter­ri­tori on, pri­mer, dis­cu­tir la diagnosi i, segon, saber les mesu­res a apli­car. Que n’hi ha deu i ens posem d’acord en tres, doncs tirem enda­vant les tres. El que no val és que l’admi­nis­tració segueixi vehi­cu­lant les solu­ci­ons als pro­ble­mes a par­tir de la capa­ci­tat d’influència de deter­mi­na­des enti­tats del ter­ri­tori perquè tor­na­rem a fer allò que aques­tes volen que es faci, que no sem­pre obe­eix a allò tan famós que se’n diu l’interès gene­ral.

Si cada vegada tenim menys dis­po­ni­bi­li­tat d’aigua, per­ce­bem que hem de ser molt curo­sos amb què, per a qui i qui fixa el preu del que plan­tem. El tri­an­gle canvi climàtic, ali­men­tació i aigua és un tri­an­gle d’aquells que hau­ria de ser equilàter. I no ho és. No exis­teix cap pla­ni­fi­cació del que es con­rea a Cata­lu­nya. Qui ho deter­mina? El mer­cat. Qui és el mer­cat? No ho sabem, alguns dies està a Chi­cago, uns altres a Van­cou­ver i uns altres a Xan­gai. Depèn dels valors dels ali­ments en aquests mer­cats es planta una cosa o se’n deixa de plan­tar una altra. I l’aigua, què? “L’aigua és igual. Ja me la por­ta­ran”, dius. No és que l’hagin de por­tar o no, és que arri­barà un punt en què no podràs tenir garan­ties d’aquests con­reus. Té sen­tit regar amet­llers del Segre, 12.000 m³ per hectàrea i any d’un riu que no té prou aigua com el Segre? Té sen­tit regar milers d’hectàrees de frui­ters si la fruita després en el millor dels casos s’uti­litza per fer sucs? Hem de pren­dre consciència d’això. Una part impor­tantíssima de la pro­ducció agrícola a Cata­lu­nya va per la indústria agro­a­li­mentària per engrei­xar porcs. Pot­ser no cal que men­gem tanta proteïna ani­mal! Si real­ment volem fer les coses ben fetes, hem de qüesti­o­nar i redi­ri­gir el model de crei­xe­ment que hem fet ser­vir fins ara. Podem fer ciu­tats molt resi­li­ents, molt intel·ligents, però si aques­tes ciu­tats tenen un rerepaís que no té aigua ni als rius ni per a l’agri­cul­tura, no sé quins ali­ments tin­dran.

De la mateixa manera que hem tin­gut par­cel·les fores­tals a les dues con­ques, també a la zona de reg de les dues con­ques, con­jun­ta­ment amb el cen­tre expe­ri­men­tal Mas Badia de l’IRTA, hem tirat enda­vant aquesta cam­pa­nya que és el Giro­reg. S’ha fet amb blat de moro, el 2014 i el 2016, en camps de pomera. En aquests, l’estalvi d’aigua no és tan sig­ni­fi­ca­tiu però per con­tra la ren­di­bi­li­tat econòmica de la pomera regada amb Giro­reg és gai­rebé d’un 7% supe­rior a la ren­di­bi­li­tat econòmica de l’altra. Hem demos­trat que no només es pot pro­duir el mateix amb menys aigua, sinó que també la ren­di­bi­li­tat econòmica s’incre­menta, bàsica­ment perquè t’estal­vies bom­be­jar o impul­sar menys aigua.

En prin­cipi sí, però hi ha dos obs­ta­cles, com el fet que part dels regants tenen por que si això s’aplica a tot arreu lla­vors l’admi­nis­tració hidràulica redu­eixi les con­ces­si­ons d’aigua que té. Això denota que cal una nova gover­nança de l’aigua, cal ges­ti­o­nar l’aigua d’una manera dife­rent entre l’admi­nis­tració i els actors que tenen aques­tes con­ces­si­ons. L’altra és perquè el sis­tema de reg neces­sita una inversió per fer-lo més efi­ci­ent. Diguem que tant de bo fos exten­si­ble d’una manera imme­di­ata. Nosal­tres el que asse­nya­lem és un camí, i és un camí que, per exem­ple, al baix Ter ja hi ha més de qua­ranta pro­pi­e­ta­ris de ter­res agrícoles que estan apli­cant aquest meca­nisme.