Mobilització per salvar els camins vells
DESTRUCCIÓ Des del món excursionista es reclama protecció pel que consideren un patrimoni històric i cultural que és víctima de noves infraestructures
S'especula que cada comarca té uns 4.000 km de camins
Els anomenats camins antics, que són les vies estretes que hi ha arreu del país, ideades fa centenars d'anys per passar-hi a peu o amb mules i que per a molts són un patrimoni històric i cultural –a més d'un bé públic– estan desapareixent a gran velocitat, principalment per l'obertura de pistes forestals, fetes a mida dels vehicles de transport, i pel tancament de moltes finques. Aquesta destrucció s'ha anat constatant els últims anys, però no s'ha denunciat d'una manera pública a gran escala fins ara, quan el Centre Excursionista de Banyoles (CEB) ha redactat un manifest que ja està circulant pels ambients excursionistes de tot Catalunya a la recerca de suport. En el text es reclama a les administracions la conservació d'aquest patrimoni per raons culturals i històriques, però també perquè –sostenen els promotors– és una font de riquesa gens menyspreable en uns moments en què s'està potenciant el turisme verd. Finalment, s'esgrimeix un argument defensat amb una metàfora ben entenedora: “Pels excursionistes, els camins són com la pista pels atletes o les piscines pels nedadors”, comparen. Tot i que els seus objectius són clars, la iniciativa es mou sobre un terreny incert. Una de les dades fonamentals de la qüestió, com és quants camins hi ha, quina extensió tenen i on es troben, és una incògnita perquè no hi ha un cens fiable, encara que sí inventaris parcials. S'especula que, de mitjana, a cada comarca catalana n'hi ha uns 4.000 quilòmetres. Per aquest desconeixement, no es pot aplicar la normativa que empara els camins vells. Aquest buit fa que, en molts casos, les administracions no puguin fer res quan, per exemple, s'elimina un camí per obrir una pista forestal.
El manifest es basa principalment en el que està passant a les zones de muntanya –on l'excursionisme hi és més freqüent– però, en canvi, la desaparició de camins ancestrals es dóna sobretot a la plana, a causa dels cultius agrícoles. “Els pagesos els acaben llaurant”, apunta el geògraf Xavier Campillo, autor de molts estudis i treballs al respecte.
Els responsables de la xarxa de senders Itinerànnia, que abasta les comarques del Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l'Estany coincideixen amb la reclamació del manifest. “A l'hora de fer l'inventari de camins per elaborar la xarxa ens vam trobar amb el fenomen que s'hi denuncia”, corrobora la coordinadora d'Itinerànnia, Adriana Ramon. “La pressió social perquè els camins no es tanquessin que hi va haver unes dècades enrere –considera Ferran Puig, propietari de l'empresa de guies de senderisme En Ruta Girona, referint-se, per exemple, a les mobilitzacions a Hortmoier (Oix)– ha anat perdent intensitat, hem perdut la consciència que són d'ús públic.”
L'èxode rural
En força casos, la desaparició de camins no és conseqüència del tancament de finques o la construcció de noves vies de comunicació, almenys aquesta és l'opinió de Joan Casellas, regidor de Medi Ambient d'Albanyà, un municipi empordanès amb un extens terme muntanyós. “La despoblació de les zones rurals registrada a mitjans del segle passat va fer que molts quedessin en desús i es perdessin”, considera. Excepte els trams de GR, la resta de camins d'Albanyà s'han perdut o s'usen molt poc, diu Casellas. “Hem demanat sovint a la Generalitat que els reobrin, i de moment no han fet res. Hi insistirem”, assegura.
“Ja hi ha una llei, només cal fer-la complir”
El geògraf i perit judicial especialitzat en camins Xavier Campillo és un referent a Catalunya quan es tracta aquest tema. Entre els seus treballs figura l'inventari dels camins rals (els que comuniquen pobles) previ a l'elaboració del mapa de la Garrotxa de la xarxa Itinerànnia. Tot i que comparteix “el lament” dels impulsors del manifest, en critica el fet quese centrin només en el valor dels camins vells des del punt de vista cultural, històric i excursionista. “S'ha de tenir una visió més àmplia; en realitat, el problema és que es tanquen o destrueixen uns espais públics, o sigui, s'impedeix als ciutadans l'exercici d'un dret com és el de passar per un camí públic”. Segons el parer de Campillo, no cal fer una normativa al respecte sinó, simplement, aplicar la llei ja existent. Però per aconseguir això, els ajuntaments haurien d'haver fet els deures i tenir ja l'inventari dels camins del seu municipi, un document que estan obligats a fer. A partir d'aquesta informació, els consistoris poden determinar quins camins es poden considerar prou rellevants per declarar-los públics i, consegüentment, dotar-los d'una protecció, per exemple, a través d'una declaració de bé d'interès local o nacional. “En realitat, hi ha molt pocs ajuntaments que hagin fet l'inventari”, assegura Campillo. Quantitativament, explica el geògraf, el nombre de camins vells afectats potser no passa del 10% o el 20% del total, “però la qüestió quantitativa no és tan transcendent com els perjudicis que això ocasiona a les persones que els feien servir”, conclou.
