Sant Feliu de Guíxols
Fi d’etapa al varador ganxó
El responsable de l’escar de Sant Feliu, Pere Carré, renuncia a renovar la gestió de la instal·lació, engegada pel seu avi als anys trenta
Ports de la Generalitat preveu que el nou adjudicatari hi haurà de fer una inversió milionària
El titular del servei d’avarada d’embarcacions al port de Sant Feliu de Guíxols, Pere Carré, enceta la que podria ser l’última temporada de les instal·lacions. La concessió de Ports expira el juliol del 2018, i Carré, que té 70 anys, té decidit i assumit que no aspirarà a renovar-la: “Ho hauríem de fer tot de nou, amb una inversió que fa una dècada vam xifrar entre 12 i 15 milions d’euros. Per a mi és inviable, encara que busqui socis capitalistes.” El pla especial del port guixolenc preveu mantenir-hi una rampa d’avarada, però amb unes instal·lacions més àmplies i nova maquinària per al maneig d’embarcacions de fins a 150 tones, el doble, teòricament, que fins ara.
I és que la rampa actual, una infraestructura promoguda entre el 1933 i el 1935 per l’avi de Carré, amb el suport d’un consignatari i dos advocats que es van encarregar dels tràmits, estava dissenyada per moure naus d’un màxim de 80 tones. Però, a còpia d’habilitat i atreviment, el net d’aquell Pere Carré Quintana, mort en un bombardeig durant la Guerra Civil a Sant Feliu, recorda amb un punt de murri que n’han tret “de fins a 150 tones, un remolcador avariat de Palamós que va aixafar els carrils” de l’escar.
Una altra curiositat, que alhora és el secret que justifica aquestes fites, és el vell motor elèctric que arrossega el cable de remolc. Carré explica que data del 1905 i es va dissenyar per a un muntacàrregues dels històrics magatzems barcelonins El Siglo. Quan un violent incendi va destruir l’edifici, l’any 1932, el van adquirir i el van adaptar al nou ús amb reduccions i altres ajustos. Amb el sistema de la rampa, detalla, ha anat improvisant solucions i tècniques per varar diferents tipus de vaixells, a excepció de catamarans de mànega excessiva. Ell mateix idea el procediment per calçar el casc i assegurar l’estabilitat sobre el cabestrant sense desperfectes a les hèlixs, timons orses de velers i els diferents tipus de quilles.
L’època d’esplendor del negoci va durar fins fa tres dècades: “No hi havia temporada baixa, i sempre teníem entre 15 i 20 barques en espera per entrar a l’aigua o sortir-ne”, rememora. El manteniment de les embarcacions de fusta requeria una desena de persones, amb equips comandats per tres o quatre mestres d’aixa, calafats i peons. Però la progressiva substitució dels tradicionals cascos de fusta pels polièsters els va anar restant feina. “Cada cop hi ha menys flota de pesca i la majoria d’embarcacions de fusta s’han anat desballestant”, lamenta. A això, s’hi afegeix la reducció de despeses de manteniment que fan els patrons: “Quan el negoci donava, podíem treballar amb un vaixell fins a tres cops l’any, i ara tot just ens el porten un cop perquè puguin passar la inspecció.” El nombre de vaixells de creuer turístics també s’ha reduït a la zona. I l’activitat de la nàutica recreativa els permet subsistir, però no els convida a afrontar els costos d’una nova concessió.
Pròrroga, com a molt
Carré avança que comunicarà formalment a Ports les seves intencions en els pròxims dies i, com a molt, els oferirà l’opció d’una pròrroga provisional, fins que hi hagi el nou adjudicatari, per garantir la prestació d’un servei que a la zona d’influència de la Costa Brava només funciona, amb les mateixes dimensions, als ports de Roses i Arenys de Mar. Mentrestant, fa balanç de la singladura i manté la vocació col·leccionista de peces històriques com ara eines clàssiques de fusteria que empraven els mestres d’aixa, a més de plànols, fotografies i documents. A l’Arxiu Municipal ja conserven els plànols del 1933. I ell ha continuat preservant un bon tros d’història portuària de Sant Feliu de Guíxols al segle XX.
