L'òliba de Minerva i el mite aclaparat
La delegació de la Fundació Catalunya Europa a l'Empordà i la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG van celebrar ahir a la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Empúries el seminari 10 anys del pla director de l'Empordà. I ara què?, amb l'objectiu de valorar què va suposar aquella iniciativa del 2006 i quin és el futur que haurà d'afrontar la comarca. Entre el públic, molts actors del passat i el present, polítics, ambientòlegs, ecologistes, historiadors, experts en urbanisme i també escriptors. Una quarantena de persones que van seguir atentament el matí reflexiu.
El pla director de l'Empordà va néixer el 2006 fruit de la pressió del territori per dibuixar el futur urbanístic més pròxim: “Va ser molt participatiu i consensuat, i va tenir un cert simbolisme”, descrivia el delegat de la Fundació Catalunya Europa a l'Empordà, Joan Armangué. Els geògrafs Joan Vicente i Javi Martín, com a iniciadors del seminari, van adoptar el plantejament més descriptiu. Vicente va relatar les peculiaritats d'aquell pla director: “Va sortir d'una gran mobilització, era molt social, molt viscut, emblemàtic, i va tenir una resposta tecnicopolítica.” En definitiva, el va situar històricament en un marc de tensió i estrès. De seguida es va posar damunt la taula el que és obvi: “La crisi en aquests deu anys ho ha canviat tot.” L'encarregat de l'anàlisi de dades va ser Javi Martín. Va constatar que, demogràficament, el punt d'inflexió va arribar l'any 2011, i va subratllar alguns elements estadístics per facilitar debat. Per exemple, va recordar que la construcció suposava un 20% el 2008 i que ara ja només representa el 10%. I una altra de més contundent: que ara es construeix a l'Empordà un 4% del màxim històric que es va produir el 2006. En aquests anys, s'han creat moltes figures de planejaments urbanístics noves i, per exemple, 25 municipis han aprovat un pla d'ordenació urbanística municipal (POUM), una eina que enterra velles normes urbanístiques desfasades i caduques.
El secretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat el 2006, Oriol Nel·lo, i Marta Ball-llosera, ambientòloga de la Iaeden Salvem l'Empordà, van analitzar el passat i el present i van donar unes pinzellades sobre allò que creuen que ha de ser el futur. Ball-llosera va constatar, d'entrada, que la crisi econòmica n'ha comportat també una de pensament i es va remuntar al 2002, quan van confluir interessos per constituir el manifest fundacional de Salvem l'Empordà. “En aquell moment, teníem 30 expedients damunt la taula.” I va enumerar el decàleg de peticions.
Ball-llosera va ser la primera dels assistents a citar Pasqual Maragall: “L'Empordà havia de decidir si volia ser Benidorm o la Toscana.” Aquell pla director va regular els creixements urbanístics, les infraestructures de mobilitat i els espais oberts. Quan va arribar l'hora del “I ara què?”, ho va deixar clar: cal persistir en les batalles. Va esmentar el Fluvià Marina –“que encara cueja”–, El Bulli –“em sorprèn que es vulgui fer una llei a mida”– i la batalla dels nitrats –“estem dins d'una bombolla porcina”–. Aquest darrer aspecte, al seu parer, només té una solució: “Un pla de xoc.” En general, va concloure que cal planificació d'emergència i preventiva.
Nel·lo, que va precedir en l'exposició, a l'altre costat del taulell, quan es va dissenyar el pla director, va etzibar d'entrada: “La memòria és a vegades esbiaixada.” Es va mostrar partidari de parlar del futur, tot i que no va eludir parlar del passat. “Aquell pla director era molt peculiar, perquè no era ni un pla urbanístic ni un pla territorial.” Va fer història i va recordar que va arribar amb una llei d'acompanyament als pressupostos. Va coincidir amb Ball-llosera en els tres àmbits que havia vingut a regular. Saboroses van ser diverses frases que va articular en l'apartat “I ara què?”, com ara “Potser hem de sacrificar alguna cosa mediambientalment si això ens dóna feina”. O quan va usar l'enunciat hegelià “L'òliba de Minerva sempre emprèn el vol durant el crepuscle”, per venir a dir que l'administració es mou lentament i sovint tard. Nel·lo i Ball-llosera van diferir pel que fa al gruix que ha de tenir el doll de nous instruments urbanístics que cal crear. Es van trobar, però, en el camí, sense saber-ho, quan Nel·lo va defensar que cal “rearmar els moviments socials”. “No sempre hi estic d'acord, però són essencials. Ens cal una ciutadania mobilitzada.”
La mirada propera i distant la va posar l'empordanès del sud Antoni Puigverd: “Que l'Empordà sigui la comarca més mitificada de Catalunya li ha acabat fent més mal que bé.” “Aquells barcelonins que van salvar molts pobles van contribuir a crear un nou mite, el de la Toscana catalana.” L'escriptor desmuntava el mite en un tres i no res: “Ells tenien els Mèdici; nosaltres, no. A l'Empordà hi ha grans panys de pedra; a la Toscana, marbre.”
Puigverd, partidari de la MAT, aferrissadament contrari a la C-31, “com a mal necessari per tenir una energia neta”, admetia que el mite de l'Empordà ha acabat aclaparant el territori i “l'ha deixat en pilotes”. Va etzibar una bona fuetejada en criticar que el turisme i la construcció hagin estat dominants: “No ens han deixat créixer.” “Empordanesos! deixem-nos de mirar el melic”, va venir a dir, sense dir-ho.
Puigverd feia aterrar la mitificació del tot quan va expressar clarament que hi ha dos Empordàs: “El dels barcelonins, que només es fan entre ells, i el del mercat de Calaf, que és Palafrugell.” Més prosaicament ja ho havia expressat en la benvinguda l'alcalde de l'Escala, Víctor Puga: “Pensem en un Empordà idíl·lic, però l'Empordà té molts de maldecaps.” Filòsofs i literats a part, no hi ha dubte que l'Empordà necessita una sacsejada.
