Especulació a la costa
Morir d’èxit?
L’anunci de la construcció d’un macrocàmping a Garriguella aixeca suspicàcies entre una part dels veïns, que creuen que els portarà massificació turística
Malgrat la paralització de la consulta sobre el port i sobre la modificació dels accessos a es Cars, a Tossa es manté la pugna entre dues maneres d’entendre el turisme i el desenvolupament futur de la vila
-
Pancarta contra el macro-càmping de Garriguella PAU LANAO. -
Recreació virtual del que hauria de ser el Port de Tossa Arxiu. -
A dalt els terrenys situats a ponent de Garriguella on es vol fer el càmping. PAU LANAO. -
Vista tradicional de Tossa de Mar des de la carretera que va a Sant Feliu de Guíxols PAU LANAO.
La idea de construir un port esportiu a Tossa ja havia sorgit als anys setanta del segle passat
Garriguella és el centre d’un petit món. És a disset quilòmetres de Figueres, a nou i mig de Llançà, a dotze de Castelló d’Empúries i a trenta-cinc de la frontera amb França. Les estivacions del puig de Sant Silvestre defineixen un paisatge d’alzines sureres i pinedes que van a morir a una plana de vinyes, cereals i oliveres que formen una visió única de l’Empordà. Cent quilòmetres més al sud, a Tossa de Mar, el magnetisme de la Vila Vella –que aquests dies és plena de coreans, ja que s’hi va rodar l’anunci d’una beguda refrescant específica d’aquest país i han volgut trepitjar el terreny personalment– i el cercle de muntanyes de Cadiretes i l’Albera han mantingut el caràcter particular d’un indret, batejat per Marc Chagall com “el paradís blau”, que ha anat perdent l’essència a mans d’un esperit depredador aliè als romanticismes. No volem marcar cap ruta entre el nord i el sud, sinó assenyalar la contradicció entre dues maneres d’entendre el desenvolupament del país i com les exigències de determinats plantejaments urbanístics poden hipotecar el futur de les dues poblacions.
Tant Garriguella –un poble de 857 habitants on es poden comptar un càmping, dos hotels, cinc cases rurals i dotze restaurants, i que viu essencialment de la terra, de la vinya i l’olivera– com Tossa de Mar –que tot i l’eclosió turística ha sabut mantenir un cert aire d’independència i llibertat fugint de models massificats com el del seu veí Lloret– es poden considerar dos models èxit, que es veuen amenaçats per macroprojectes urbanístics destinats a canviar-ne la idiosincràsia per sempre.
El juliol del 2016, la societat Finques Agropecuàries de Peralada SL, amb la seu social al passeig de Gràcia de Barcelona i representada per Jaume Vilardell, va presentar un pla especial urbanístic per implantar un càmping a Garriguella. L’avançament del pla especial que va rebre l’Ajuntament el 2 de febrer del 2015 proposava la utilització de 174.816,21 metres quadrats (17,48 hectàrees) de les finques situades a ponent del municipi, entre la carena del puig de la Malaveïna i la plana de conreu del marge esquerre de la riera de Garriguella, en uns terrenys del mas Tòfol. La instal·lació preveia donar cabuda a 1.995 usuaris en 665 unitats d’acampada, 265 de les quals es podrien destinar a bungalous. Tot i la defensa que inicialment en va fer l’equip de govern, encapçalat per Isabel Teixidor Damm, que havia guanyat l’alcaldia amb Junts per Garriguella (marca blanca d’ERC), la desproporció entre el que proposava la nova infraestructura i la realitat d’un poble que no arribava als 1.000 habitants va desfermar protestes entre diversos sectors, que després d’una convocatòria a la cooperativa agrícola, i amb el suport d’Iaeden-Salvem l’Empordà, van decidir impulsar l’associació Salvem Garriguella i engegar diverses accions –com ara recollida de signatures, caminades populars i penjada de pancartes– destinades a aturar el projecte. El consistori defensa el càmping, perquè, segons diuen, aportarà noves infraestructures, generà moviment econòmic i, com va declarar Teixidor, comportarà “la possible creació d’una seixantena de llocs de treball”. La part contrària ho posa en dubte, ja que, com assegura Joan Salmerón, portaveu de l’associació, “no compleix les normatives vigents ni té en compte les necessitats i els recursos existents a la comarca”. A la llista de retrets –que comença assenyalant el fet que, segons el pla territorial de les comarques gironines, la zona on s’ubicaria el càmping està qualificada “com a sòl de protecció territorial d’interès agrari i paisatgístic”–, s’hi ha d’afegir la disponibilitat d’aigua en una zona amb aqüífers esgotats i les complicacions derivades de l’arribada massiva d’uns grups heterogenis de població que podrien alterar la pau social. “No em fa cap gràcia –assegurava Sergi López de Pablo– que un poble com aquest vegi trencat el seu equilibri per un tipus de turisme que podria alterar les normes de convivència.” Marta Ball-llosera, portaveu d’Iaeden-Salvem l’Empordà, remarca que la campanya contra el macrocàmping intenta fer veure que “és un projecte molt insostenible que respon a un model econòmic de monocultiu turístic que s’escampa a l’interior i que ofega la possibilitat de repensar un model vinculat al territori, a l’agricultura i a la pagesia”.
Paradís trencat
El 14 de novembre del 2016, Tossa de Mar va saltar als informatius estatals quan el TSJC va suspendre provisionalment el referèndum que havia convocat el consistori governat per Gisela Saladich i que s’havia de celebrar el diumenge 20 amb la pregunta “Esteu d’acord amb la iniciativa de modificar el pla general d’ordenació urbanística municipal per possibilitar la futura construcció d’un port, els seus accessos, un hotel de cinc estrelles i quatre habitatges a Tossa?”.
A la zona escollida, es Cars –un espai catalogat d’interès, però no protegit pel PEIN–, el projecte preveia un port de tres dàrsenes, 453 amarraments, garatges, magatzems, 5.000 metres quadrats de locals comercials, un hotel i xalets, i prometia feina per a 1.200 persones. La proposta va ser acollida per les autoritats locals i algun sector de la població com un mannà que podria assegurar feina tot l’any, però alhora va desfermar divergències entre, d’una banda, els veïns que apostaven pel nou model –que en el fons consistia a atraure un turisme de masses que portaria més dinamisme econòmic i més activitat constructora i comercial– i, de l’altra, els que consideraven que la vila havia de mantenir els nivells de qualitat que li havien permès ser un destí cobejat per famílies i viatgers que buscaven bon servei i tranquil·litat. Es van aixecar veus en contra, com les del Centre Excursionista i Amics de Tossa, associació nascuda el 1992 que, entre altres objectius, col·labora en la protecció i la conservació del medi natural. Segons asseguren els seus portaveus, Ramon Gascons, Jaume i Sebastià Lleonart, per entendre el que està passant a la vila cal remuntar-se al 9 de juliol del 2015, quan el Departament de Territori i Sostenibilitat va aprovar el nou POUM i, quatre mesos després, ja se n’havien demanat vuit modificacions. “Entre d’altres, la cala Morisca, l’última cala verge, que a la banda de garbí pertany a Lloret i que està protegida des de fa més de dotze anys, mentre que per la part de Tossa es demana un canvi d’usos del sòl per fer una zona hotelera de 56.806 metres quadrats, 26.000 dels quals són edificables, i una zona residencial de 26.621 metres quadrats”, explica Gascons. “A la platja de la Mar Menuda –continua Gascons–, es volen requalificar fins a 21.288,77 metres quadrats de sòl de protecció forestal, augmentar 3.300 metres quadrats el sostre privat i aixecar a primera línia de mar (o sigui, recular 20 metres, com mana la llei de costes) un hotel «de tres plantes més una», definició que fa l’alcaldessa per no dir que se n’aixequen quatre.”
La prohibició de la consulta sobre el port va aixecar veus irades –un responsable polític convergent va qualificar el síndic de greuges, Rafael Ribó, que s’hi havia mostrat en contra, de “figura agra i sinistra”–, i es van viure moments d’incertesa fins al 17 de novembre del 2016, quan el jutjat contenciós administratiu número 2 de Girona va informar que el magistrat desestimava les al·legacions presentades pel consistori, concloïa que la consulta no es podia fer sense el permís de l’Estat i en decretava la suspensió definitiva. No ha estat el capítol final.
La idea de construir un port esportiu a es Cars ja havia sorgit als anys setanta del segle passat i va ser recuperada el 2002 pel govern de CiU, mentre que, el març del 2012, l’equip de Gisela Saladich, ja al poder i amb la condició sine qua non que l’inici de les obres anés lligat a la consulta popular, va signar un conveni amb les societats Star Assetes i Feanda2, propietàries d’unes finques de la zona des Codolar, per tirar endavant la construcció. L’acció judicial ho va aturar.
“El projecte del port no està descartat, tan sols està paralitzat en espera que l’Ajuntament pugui fer la consulta –asseguraven els portaveus d’Amics de Tossa–. Creiem que la proposta és un subterfugi. No es vol preguntar sobre el port, ja que fer-lo o no és responsabilitat de l’Estat; el que es vol és demanar el permís del poble per modificar el pla urbanístic d’una de les zones de penya-segats més potents de la costa, obtenir llum verd per arrasar amb tot el litoral verge que tenim entre la Vila Vella i la cala Llevadó. Aquesta és la intenció.”
