Rafael Pascuet, publicista

L’amic de fa cap a 40 anys era nas­cut a la Terra Ferma. Va estu­diar eco­no­mia; però, lec­tor voraç, de seguida va apas­si­o­nar-se pel peri­o­disme, les edi­ci­ons i les publi­ca­ci­ons.

Amb la seva muller, la Carme, van viure un temps a Eivissa, on ella va ser pro­fes­sora d’anglès de l’ins­ti­tut. Entre altres obres va publi­car-hi Teoría(s) de Ibiza (1983), un recull d’assaigs.

Arri­ben a Figue­res amb plaça al Mun­ta­ner per a la Carme i amb els dos fills, Arnau i Anna. Serem molt veïns –3r i 4t– durant uns anys i tindré l’opor­tu­ni­tat de viure i admi­rar en directe les acti­vi­tats del Rafa, home de cul­tura i publi­cista. Va ser bibli­o­te­cari a l’Ins­ti­tut Vell i va edi­tar una petita joia bibli­ogràfica: Breu elogi del lli­bre (1984). Després, amb peri­o­di­ci­tat men­sual, Papers Empor­da­ne­sos (1984-1986), suple­ment cul­tu­ral del set­ma­nari HN, pre­miat amb el Tas­sis i Tor­rent.

Segui­da­ment (1987-1989) va ser el cap de redacció de la vella capçalera fede­ral, el men­sual Empordà Fede­ral –diri­git per J. Gui­lla­met–, que també con­te­nia, cada número, un dos­sier cul­tu­ral. La tren­tena d’edi­ci­ons apa­re­gu­des solien merèixer el comen­tari de “no sem­bla pas fet a Figue­res”.

Pas­cuet, no cal dir-ho, va impli­car en tota aquesta pape­rassa les plo­mes de la comarca i bona part de tot el país. Cap de comu­ni­cació en els Jocs Olímpics del 1992; comis­sari de l’Any Fages del cen­te­nari del poeta (2002); coor­di­na­dor i edi­tor del Memoràndum del premi M.À. Anglada des de la pri­mera edició, del 2004; edi­tor i, en part, autor d’Entre­lluchs. Una apro­xi­mació empor­da­nesa a Ernest Lluch (2001), Figue­res, lli­bre de la Ram­bla (2004), i, amb E. Pujol, La revo­lució del bon gust: Jaume Mira­vit­lles (2007).

El 2015 vaig tenir el goig que m’edités l’Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner. Crònica interna del pri­mer ins­ti­tut de l’Estat (1839-2014).