A reveure, Dolors del Poste

Arri­bem a finals d’any i el dego­teig d’amics no s’acaba. Sem­pre dic que els pri­mers dos mesos de l’any, quan perds una per­sona esti­mada et queda mar­cada, i els dar­rers dies de l’any, amb el Nadal a prop, passa el mateix.

Dimarts a la nit em vaig assa­ben­tar que ens havia dei­xat sob­ta­da­ment feia pocs dies la Dolors Ponce i Perich, cone­guda com la Dolors del Poste de Mata. En Jaume, el seu marit, no s’ho podia ni creure. La malal­tia de moda va aflo­rar a la seva per­sona en qüestió d’un mes. La meva amis­tat em ve de quan la mare va deci­dir mar­xar de Palau perquè la seva salut ja no la dei­xava cui­dar les seves jar­di­ne­res que tant esti­mava. Un dia amb en Rai­mon vàrem veure un pis que es venia, i aquí comença aquesta petita història. El pis era d’en Jaume i la Dolors, que el guar­da­ven per als seus fills. He de dir que varen ser uns anys molt feliços.

La Dolors tocava amb les mans al cel, era una màquina incan­sa­ble; inclús quan ella ja sabia que no tenia solució, va donar pri­o­ri­tat que ope­res­sin al seu marit per poder-lo aten­dre ella.

Ahir li varen dir adeu en una bonica cerimònia al mones­tir de Cervià de Ter ofi­ci­ada pel mossèn Sebastià Aupi. S’hi varen aple­gar un munt de per­so­nes per dir adeu a la Dolors del Poste, una per­sona molt esti­mada i cone­guda per tot­hom.

Dolors, des del lloc on deu estar, enviï for­ces a en Jaume; ell diu que era el motor de la seva vida i jo ho cor­ro­boro. La Dolors era molta Dolors i ho solu­ci­o­nava tot.

Des­cansi en pau.