Conxita Fusellas Subirós

El dia 21 va ser l'aniversari de la mort de Fidel Aguilar (21 de febrer de 1917). Al matí vaig rebre la trucada d'una néta de la Conxita dient que acabava de morir.

La Conxita era companya del CDE des de fa anys, tot i que últimament, i arran del seu estat de salut, no venia a les nostres reunions i trobades. Cada mes ha rebut la nostra circular i s'interessava per les companyes i estava al dia de les nostres activitats.

Pensant en la Conxita, em vénen al cap dos passatges de la Bíblia. Un és del Primer Testament: el llibre de Job. L'altre, del Segon Testament: la resurrecció del fill de la viuda. Crec que un i altre tenen quelcom a veure amb la vida de la nostra companya. Mai va conèixer la seva mare, perquè va morir quan ella va néixer. El seu marit, el seu únic fill i el seu nét van morir d'accident essent joves. Recordo que va dir-me: “Les persones tenen por de morir, a mi el que em fa por és viure.” M'ho va dir després de la mort del seu fill i quan era impensable la mort del seu nét i la seva companya.

Darrere la imatge fràgil d'aquesta dona, hi ha hagut sempre una dona forta. Amb una fortalesa admirable. Era una dona plena de tristesa, però alhora amb un sentit de l'humor agut i refinat (mai de riallada!). Sensible, culta i educada fins al més petit detall. Ulls clars amb mirada neta, d'un blau intens, i ben nets de tant plorar. Cabells impecables! El seu nét en tenia cura, fins que va morir. Agraïda. Sensible per a qualsevol forma d'art, la pintura i escultura eren la seva passió! Preguntar pels artistes amics d'en Jaume, el seu fill, i anar seguint les seves exposicions, des de la residència on estava últimament. Li agradava molt la música, però no l'escoltava últimament perquè la feia plorar. Cantava, llegia i recitava poemes, i el seu gran secret és que era una gran balladora (el seu pare n'hi havia ensenyat!). Obsessionada per no molestar ni fer patir a ningú, sobretot les nétes i la seva família.

Nosaltres, les companyes del Col·lectiu, vam parlar d'ella en la nostra trobada d'aquest mes, perquè sabíem del seu delicat estat de salut. La vam recordar amb afecte i admiració pensant en les anades a Ullà a visitar la nostra patrona, les celebracions, les classes, les xerrades, les presentacions de llibres, dinars...

Per mi l'última classe magistral de la Conxita ha sigut saber que ha fet ballar agafada de la mà una dona ferida i en cadira de rodes i li ha ensenyat cançons. La M.T. és una amiga nova que s'estimava amb tota l'ànima. M'ha impactat de la Conxita la seva capacitat d'estimar i enyorar, i enyorar estimant.

Ella ara descansa amb els seus estimats, a nosaltres ens queda aprendre la seva lliçó.