Recordant Salvador Quibus Sala
Dilluns varen acomiadar en Quibus de Pals, així era com l'anomenàvem nosaltres. Tenia 93 anys. En Salvador era bessó amb un altre noi, en Josep, al cel sia, que va ser durant molts anys el barber dels americans a les antenes de Pals, a part de tenir barberia al poble. Van fer el servei militar a Girona per separat; primer va venir en Josep, quan va venir en Salvador en Josep el va presentar als nostres pares, amb els quals va entrar més en contacte, ja que era paleta i es va oferir a la mare per si li podia fer alguna feina.
D'aquell servei militar en va sorgir una amistat molt difícil de descriure i encara més fins al punt que va arribar. En Quibus li va posar el primer pedrís per poder posar els iogurts acabats de fer. Ell ja no va haver de preocupar-se més de tenir un plat a taula, la mare sempre li tenia quelcom a punt. Jo tenia 1 any i ell era el que, quan venia per donar un cop de mà a la mare, em donava el menjar asseguda a la trona.
La mare sempre explicava el mateix, que mai havia hagut de comprar arròs, sempre ens arribava el saquet de Pals, o bé ens el portaven quan baixaven per anar a fer ulleres a can Solà o a anàlisis. Hem de pensar que abans als pobles no hi havia de res, i s'havia de baixar a Girona per a tot. Quan vaig tenir 10 anyets van voler que anés a festa a Pals. Ells tenien un nen, en Joaquim, 5 anyets més petit, i així vaig fer la primera sortida amb Sarfa. Puc explicar que vàrem anar a la platja de Pals amb carro i ben contents.
Ells tenien vaques per a llet i als vespres mig poble anava a buscar-ne. Eren gent molt coneguda. Vaig viure de prop l'ambient d'un poble on tots es coneixien. A la cuina de la casa, en una taula, la gent anava arribant a buscar la llet amb una lletera.
Quan vaig escriure el primer llibre hi vaig posar la foto dels germans bessons, un d'ells vestit de militar, i hi vaig explicar l'amistat sorgida arran del servei militar amb ells i molts d'altres pel fet que el govern militar es trobés a Sant Domènec i a casa hi passaven molts soldats i van fer grans amistats, com la d'en Quibus, que ha durat tota la vida.
Van ser presents al 50è aniversari i tampoc van faltar a la presentació del meu primer llibre. I, coses de la vida que vénen sense saber com, vàrem tenir una caseta als Masos de Pals que el bon amic el procurador senyor Enric de Quintana, conegut com “el pare dels belgues”, va posar a les nostres mans sabent de la nostra estima a Pals. Potser varen ser els anys més feliços per a tots, esperàvem el dilluns al vespre per marxar a Pals. En Quibus, al temps de hivern, ens hi anava a engegar la calefacció i així teníem la casa calenta.
La Teresa fa temps que ens va deixar. Ara d'aquells moments ens en queden els records inesborrables, que són els que han fet que avui dediqui aquestes ratlles a en Quibus recordant aquell noi vestit de soldat que em donava a mi el menjar asseguda a la trona.
Gràcies, Quibus, per tants anys d'amistat i de coses que vàrem viure plegats i mai oblidarem.
Descansi en pau