Adéu, Pere

Ahir no va ser un bon dia. A mig matí va trucar un molt bon amic. “M'han operat unes quantes vegades i no me'n surto. M'han dit que això s'acaba.” Al migdia, una altra trucada: “En Pere Vila s'ha mort.” Dos amics. Un ens ha dit adéu definitivament. L'altre, sembla que no durarà gaire. Tots dos, seguidors del món de l'esport.

En Pere Vila Vilahur de Salt el vaig conèixer quan jo era molt jovenet. Feia informació esportiva i ell formava part de la directiva del Club de Futbol Salt d'en Jordi Carabellido i en Manel Lladó. Va ser qui va gestionar el traspàs d'en Dani Cabezas, en Carbó i en Siria al València. A més del Salt, era un seguidor entusiasta del Barcelona i del Girona. No faltava mai a l'Estadi. Quan podia anar al Nou Camp, ho feia. Acompanyant el seu cunyat, en Quimet, la seva presència a Montilivi era habitual. Va viure els moments difícils del Girona i també els joiosos. En els darrers mesos no ha ocupat el seu seient a la tribuna. El trobàvem a faltar. Una cruel malaltia el va allunyar de l'Estadi. No ha pogut gaudir de l'esprint dels gironins i no podrà gaudir de l'ascens, si aquest, finalment, s'aconsegueix.

En Pere Vila era un personatge molt peculiar. Era especial. Tenia el seu caràcter. Ho vaig poder constatar quan s'encarregava de les obres de la meva llar. Però tenia aquell punt d'humanitat que el feia entranyable. La setmana passada parlàvem per telèfon. Vàrem parlar de la seva malaltia i jo li donava ànims. Es va posar a plorar. En Pere Vila era molt emotiu. Era, com he dit, una persona especial, molt especial.

Adéu, Pere.