Consol Marcó i Vidal
Ahir, dissabte de primavera, vas emprendre el vol, un vol cap als núvols, cap a aquest cel que avui neix ennuvolat, acompanyat d'aquest vent que els empeny per deixar-te lliure el camí cap amunt... un vol cap aquest sol que t'espera a tu i que ens escalfa i ens reconforta a nosaltres....
I tots ens hem quedat immersos en una tristesa profunda, en què les paraules han emmudit; és el nostre cor l'encarregat de parlar-te, d'enyorar-te i d'acompanyar-te...
I sí!!! Estàs volant, però la teva essència queda entre nosaltres, inesborrable... infinita en el temps... perenne, com els arbres que no perden mai fulles.
I ens robes un somriure mentre acluquem els ulls i et veiem amb aquest posat elegant i esvelt, aquest caminar decidit, reflex inequívoc d'una dona lluitadora, valenta com poques, enèrgica i vital, carregada d'amor vers la seva família, vers els seus... una dona emprenedora, estimada i respectada per tothom...
Has iniciat aquest vol molt ben acompanyada per les persones que més t'estimen, perquè en el fet d'estimar no existeix el passat, sinó només el present i el futur.
Vola amb suavitat, vola amb tranquil·litat, fes-ho sense presses... tard o d'hora ens tornarem a trobar.
Que el viatge et sigui plaent i planer...
(*) En nom de la resta de nebots