Comunicació

Mirador

Josep M. Figueres. Professor de la UAB

Dolors Genovès, la força del documental

Un dels grans baluards de TV3 en la seva implantació d’èxit al país fou, al costat del sentit jove i modern, el futbol del Barça, la democràcia que es volia exposar, la catalanitat regnant, les notícies en directe... el documental. Una nova estació televisiva que s’expressava, en català, i aleshores a mitjans dels vuitanta, això sol era un alt mèrit, i oferia la visió de l’ahir, de la història fora de les mirades sectàries i maldestres del franquisme.

En aquest èxit del documental per televisió hi tingué un paper molt central una jove historiadora i periodista que primer fou redactora des dels inicis de la televisió pública catalana el 1884 i que el 1992 passà a dirigir la secció de documentals, tot esdevenint alhora, a més, i ací el seu alt mèrit, una gran directora que marcà tot un estil de rigor en l’ús de les fonts (testimonis i documents), d’exigència en el guió i de gran treball en els altres aspectes formals –música, locució, attrezzo, exteriors...–. El resultat havia de ser un programa de novetat,m llaminer, només així s’obtindria la curiositat del públic i per tant treballava molt i molt especialment la presentació de les novetats, com un atractiu més periodístic. Fou mestre en la preparació, un documental com cal és de gestació llarga, d’escriure, produir, rodar, realitzar i muntar, i Genovès aspirava que en aquell tema, com en la bibliografia historiogràfica, el documental marqués un abans i un després. En definitiva, que el documental fos, com la premsa o l’entrevista, una font més. Calia prestigiar-lo i amb el seu treball rigorós ho aconseguí.

Amb aquesta voluntat s’entén com a la televisió pública el documental fos una bandera més, un ganxo. Sortosament TV3 ho va seguir i molts professionals han seguit en aquest objectiu, i avui podem dir que la fàbrica de documentals que és, o podria ser, TV3 és tota una garantia de qualitat. I ho avala l’audiència. El dia que s’estudiïn els impactes dels documentals emesos es veurà com les xifres de mig milió i àdhuc set-cents mil persones (!) que el seguien en directe fou tot un èxit, i havent de competir amb un film de moda o un partit estel·lar. Els historiadors i periodistes podem estar reconeguts de la feina feta esbrossant camí.

Genovès mimava els documentals. Abans en la preparació, en el rodatge no sacrificant el temps o pressupost a l’objectiu, i fins i tot en la promoció. Preparava un DVD per a la presentació als mitjans, cercava una difusió en els canals d’aleshores o amb tribunes que els poguessin projectar, era tot un sentit de projecció, i així com diem, Sartre dixit, que un llibre no és si no és llegit, podem parafrasejar-ho afirmant que un documental tampoc és si no és vist. I Genovès fou molt vista en una temàtica que té com a eix la història immediata i deriva al final a l’anàlisi del present.

Malauradament el documental, segurament, per les pantalles, la millor eina d’impacte per transformar la percepció de la realitat esdevé encara avui imprescindible. I els fets històrics, siguin els que siguin, la pandèmia del 1918, la Societat de Nacions a Barcelona, la tortura en la transició, els estralls de la dictadura de Primo de Rivera en la cultura catalana, grans realitzacions de la cultura catalana sigui una editorial o una revista, personatges rellevants, etc., seran vius si són coneguts i sabem les dificultats que té el coneixement de la història de Catalunya en la docència reglada. Mai s’acaben els programes lectius, mai hi ha les hores suficients. Les pantalles, amb el seu sentit d’amenitat, agilitat, impacte, vives i arrapades a la pell juvenil, esdevenen la tribuna ideal per a un reportatge i són tan enlluernadores com una entrevista d’actualitat, essent així ideals perquè la nostra joventut conegui la història del seu poble.

Com a homenatge televisiu es podria recuperar i tornar a emetre Topografia de la memòria, una excel·lent radiografia de les polítiques en contexts diferents –l’Argentina, Sud-àfrica, l’Estat espanyol– i la necessitat de treballar perquè hi hagi veritat en el coneixement i reparació en la justícia en les malvestats del passat immediat.

Genovès hi excel·lí, i en tres dècades en feu una quinzena en un ritme constant. Reportatges des de l’inicial de Dalí (1985) fins als qui li donaran un gran impacte social, i que van ser, amb la implicació de detractors i admiradors, centre de debat. De la seva vintena de documentals, ara és imprescindible, per història, recordar Operació Nicolai (1992), Sumaríssim 477 (1994), L’or de Moscou (1994), F. Cambó (1996) i Joan March (2003). En tots ells hi ha l’afany d’una documentació fresca obtinguda en viatges llunyans, com als arxius moscovites o a la cantonada, als arxius militars tancats i oberts quinze anys després de la mort de Franco. Una voluntat d’exigència formal, de fidelitat a la història a Moscou. Amb l’Hilari Raguer l’havíem elogiat i en parlar de memòria i justícia, de periodisme i història valorarem molt Topografia de la memòria (2008), un documental esplèndid en factura, i més viu avui que ahir, que ja és dir, i que es podria tornar a emetre com un homenatge, i un servei social. A més ara que hi ha la llei polèmica i discutida per totes bandes de la dita memòria històrica.

Un dels seus documentals, Adeu, Espanya, fou el 28 programa més vist de l’any de TV3, però centrem-nos en els històrics convencionals. Per aquesta labor acceptà amb molta il·lusió el premi que li atorgàrem a Mèxic, al Museu Nacional d’Antropologia en el marc de la XXI FLAH, Feria del Libro de Antropologia e Historia, on Catalunya i la cultura catalana foren protagonistes el 2009. Exposicions, col·loquis, debats ocuparen una desena de dies amb gairebé setanta escriptors i professors, també dos cineastes, ella i Josep M. Forn, que foren reconeguts internacionalment pe la seva labor en relació amb la història. Parlaren Benito Taibo, per la FLAH; Hugo Villas, director de l’Instituto Mexicano de Cinematografía, i Josep Bargalló, director de l’IRL. Emocionada, digué: “Els bons documentalistes tenim un objectiu comú: mostrar la realitat de la forma més honesta possible.” Portava 25 anys exercint a TVC, a qui va donar les gràcies per haver pogut fer tots els documentals que ha fet. Fou un acte dels que compartirem emoció pels lligams entre història i societat.

Acabem amb unes paraules seves en un article sobre la necessitat de protegir el patrimoni, i no només documental –hemerogràfic, arxivístic, fotogràfic...– sinó també visual, i els directors de documentals en coneixen les limitacions, com per exemple la falta d’imatges dels camps de concentració franquista: “Acabem. La ficció, la no ficció i preservar els documents sonors, fotogràfics i fílmics obren un gran ventall als joves i no tan joves historiadors. És un treball que emociona perquè saps que allò que vas descobrint amb paciència, coneixement i mètode, també ho podràs compartir amb moltes més persones que confien en el rigor i la solidesa de la teva recerca.” Amiga Maria Dolors, reposa en pau, que la teva obra perviu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un Súper3 digital per al segle XXI

barcelona
estat espanyol

Pérez Tornero deixa la presidència de RTVE perquè ja no veu “viable” aplicar el seu projecte

Madrid
L’Última Hora, 25 de setembre

L’Última Hora, 25 de setembre

barcelona
L’Última Hora, 24 de setembre

L’Última Hora, 24 de setembre

barcelona
SOCIETAT

Conveni entre el CAC i el regulador audiovisual lituà

MARIA BOUABDELLAH SHAIMI
COMUNICADORA

“La diversitat hi ha de ser i no com a quota”

BANYOLES

Un ‘late show’ diari amb Joel Díaz a TV3

BARCELONA

Més de 1.600 pacients han passat pel servei de rehabilitació de Roses

roses

Apostes digitals a Catalunya Ràdio

BARCELONA