El zàping
Homes d'honor
Un any després, es fa necessària aquesta visió cronològica
El pilot Yoshiyuki Yamaoka, que va abocar aigua al reactor de Fukushima, explicava, uniformat, com es va prendre una missió de risc –els pilots de Txernòbil havien mort de càncer– i com la dona, entre plors, l'encoratjava pel que, més enllà d'un deure patriòtic, és un deure moral. En escoltar el pilot, amb els ulls espurnejants de la joventut –el japonès és poc expressiu però els testimonis són igual de colpidors–, em va venir la imatge dels kamikazes de la Segona Guerra Mundial. Homes d'honor. Homes com els voluntaris que, coneixent els nivells de radiació, van entrar a l'edifici del reactor, a les entranyes de l'infern, per obrir la vàlvula. Homes que, en la foscor que els oculta la identitat, reconeixen que no n'haguessin estat capaços. Homes que, en marxar de Fukushima, es van sentir alliberats com Takashi Sato, exinspector de la central. “Complir la missió i córrer d'allà”, com deia el cap de bombers Osami Kamanaka. Homes com el primer ministre, que va sentir “una esgarrifança que li va recórrer l'espinada” quan va saber la gravetat de la situació. El documental del 30 minuts reconstruïa amb detall les hores, dramàtiques, posteriors al desastre i la gestió de la crisi en la seva fase més crítica. Un any després, es fa necessària aquesta visió cronològica dels esdeveniments, amb imatges inèdites com les dels bombers preparant-se per acostar-se als reactors amb les mànegues, però també es fa necessari –amb el relat en primera persona– el reconeixement als qui en lloc de córrer “van complir la missió”.
