De personatge a periodista

En un moment de crisi del periodisme (en tots els sentis), i de la reinvenció de l'ofici que moltes veus clamen com si fos la panacea, és necessari fixar-se en la trajectòria de qui, en els últims mesos, és el més premiat: Jordi Évole. Més encara que la “reinvenció”, Évole ens ha recordat que és ara que cal tornar als bàsics. Què és ara que cal fer les preguntes que el ciutadà, el contribuent, el client del banc, el votant, l'usuari de la sanitat es fa. I aquí rau el seu èxit: acompanya les preguntes d'un deix mofeta, un tarannà irònic i un halo d'estudiant etern amb els texans i la caçadora. La seva trajectòria és també la de l'evolució del personatge al periodista: de qui s'asseia en una grada per fer l'acudit a Buenafuente –d'El Follonero– a qui se'n va a Qatar a posar el dit a l'ull. Hi ha reminiscències d'aquest periodisme de la conyeta, l'ADN d'El Terrat, però Évole excel·leix quan fa de reporter, més encara que quan basa el programa en l'entrevista monogràfica. Évole és el garant del periodisme televisiu de denúncia; a diferència de Mercedes Milá, que a Diario de... exerceix mètodes més inquisitius, d'aquells propis de la càmera oculta i amb una actitud fiscalitzadora. Hi ha altres reporters que a través de la vivència, busquen també la seva veritat. Però a Samantha Villar últimament la veiem més de festa al Carib que no embrutint-se en el fang. La trajectòria d'Évole és un exemple a seguir? Per a molts estudiants és una referència. Fa 30 anys ho era Huertas Claveria. Els temps, com els herois, també canvien.