Violència nihilista

Com s'ha constatat amb l'estrena de la pel·lícula a França –tot i que amb una dimensió discreta per la limitada incidència del cinema en la societat actual–, realitzada prèviament a la projecció als festivals de Toronto i Sant Sebastià, on va ser programada ahir a concurs, la polèmica sembla inevitable a propòsit de Nocturama, amb la qual el director Bertrand Bonello segueix un grup de joves que executen diversos atemptats simultanis en llocs simbòlics de París: la Defense, el ministeri d'Interior, la seu d'un banc i una estàtua de Joana d'Arc. Bonello ho fa sense voler donar-ne explicacions (tampoc justificacions) i potser amb un nihilisme semblant al dels seus personatges. Concebut el projecte abans de l'atemptat a Charlie Hebdo, la polèmica és inevitable perquè el film aborda una qüestió extremament delicada de manera desconcertant.

Els joves de Nocturama no provenen exclusivament de la banlieue ni han sigut captats pel radicalisme islàmic. És un sorprenent grup divers i interclassista d'uns joves que coincideixen a creure què “no hi ha futur”, i que posen bombes sense explicar el perquè, tot i que un àrab parli del paradís o que hi ressonin antigues pràctiques anarquistes. Allò únic que resta claríssim
és la violència implacable de l'estat a través dels cossos de seguretat un cop localitzen el grup en uns grans magatzems. En la primera part, Bonello mostra els joves deambulant pels carrers i el metro de París fins als atemptats. En la segona, els tanca als magatzems, un refugi que es converteix en una ratera.

Als grans magatzems, Bonello confronta els joves a pulsions consumistes (tan paradoxal com simptomàtic) i a maniquins dins d'una posada en escena que, també a través d'estàtues, posa en tensió i confusió el que és viu i el que és inert com si fos difícil distingir-ho en el món actual. Aleshores Bonello, que en el seu film anterior va aportar un interessant retrat d'Yves Saint-Laurent, es lliura a una certa retòrica formal i a un esteticisme d'aparador que pot desconcertar: és una mirada crítica als signes dels temps o s'encomana de la banalitat? Com també desconcerta i pot posar-se en qüestió com aborda una manifestació de la violència contemporània: és la consciència de la dificultat de trobar-hi explicacions o cau en un cert nihilisme irresponsable? No és fàcil afrontar una pel·lícula com Nocturama, i cal pensar-la i discutir-la més enllà de la crònica urgent d'un festival. En tot cas, la seva projecció ha creat interès en una secció oficial que, fins al moment, transcorre discretament amb films com ara l'islandès The oath, una mena de telefilm de gènere sobre una família distorsionada per un traficant de drogues. En canvi, les seccions paral·leles bullen amb pel·lícules com ara les dues perles que Isabelle Huppert ha vingut a presentar: Elle, de Paul Verhoeven, i L'avenir, de Mia Hansen-Love, que també requereixen parlar-ne més.