cultura
Guillermo Arriaga
escriptor i guionista
“Els mexicans som molt més que violència”
La majoria dels éssers necessiten matar per sobreviure, això és al nostre codi genètic
Tres guions, Amores perros, 21 gramos i Babel, van donar fama internacional a Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958). Escriptor, guionista, director, caçador i ex-boxejador, és un home culte, que va créixer en un barri conflictiu de la capital mexicana, però ha sabut dirigir la seva energia cap a una creativitat explosiva i prolífica. Fa un any i mig va guanyar el Lleó d'Or de Venècia com a productor de Desde allá. Ara publica El salvaje (Alfaguara), una llarga novel·la amb dues històries ambientades als anys 60, al seu propi barri de Ciutat de Mèxic i als boscos de la regió de Yukon, al nord-oest del Canadà. No vol parlar d'Alejandro González Iñárritu (el director dels tres films esmentats a l'inici, amb qui va acabar barallat) ni de Donald Trump, però no cal patir: el ventall dels seus temes es desplega en moltes direccions,
Va créixer a la colònia Unidad Modelo de Ciutat de Mèxic, igual que Juan Guillermo, el protagonista d'‘El salvaje'. S'assembla a vostè o a algun dels seus amics?
Uns quants. De fet n'hi ha alguns que hi apareixen amb els seus propis noms. Fins i tot amics contemporanis. Sergio Avilés, per exemple, és un amic meu, però no s'assembla al de la novel·la, tot i que he agafat algun tret de la seva personalitat.
‘El salvaje' està protagonitzada per un orfe. La definiria com una novel·la sobre la pèrdua?
Jo crec que és una novel·la sobre el poder de la vida per damunt la mort, de la capacitat que tenim els éssers humans, ja sigui per voluntat fèrria, o pel teixit social que ens envolta, de tirar endavant. És una rebel·lia contra la pèrdua més que un lament per la pèrdua.
Ens arriben moltes notícies sobre la violència a Mèxic. Han influït en aquest llibre, o en la seva obra en general?
Les notícies de violència són una mica injustes amb Mèxic. Donen una imatge d'un país completament devastat, com si estiguéssim en una guerra permanent. Per descomptat que hi ha episodis de violència, però els mexicans som molt més que violència, i espero que això ho reflecteixi la novel·la, on la violència és un tema personal, no reflecteix com és la societat.
Cita Rosenthal al llibre: la venjança enverina l'ànima, i la justícia l'alleuja.
És una cita inventada, no ho va dir, això [riu].
M'ha enxampat, pensava que era una cita seva. En tot cas, apunta un camí de redempció? Cal buscar justícia en lloc de venjança?
Jo crec que aquest llibre és una reafirmació de la vida. Si la gent el vol veure com un llibre sobre la mort, s'equivoca. És un llibre sobre l'esperança, l'amor, la generositat i la solidaritat. Les pèrdues, la mort i la violència són part de la història, però crec que s'adjectiva incorrectament el llibre si es pensa que és sobre la mort.
La societat ens pot fer violents per motius menys nobles que la natura, representada en el seu llibre pels llops de la regió canadenca de Yukon?
No, jo crec que la societat reflecteix el que és la natura. Oblidem que la natura és profundament competitiva i profundament agressiva. La vida viu de vides. Només les plantes s'alimenten del món inorgànic. Però la majoria dels éssers necessiten matar per sobreviure, i això està en el nostre codi genètic. La civilització no sempre pot resoldre aquestes pulsions, a vegades ens sobrepassen. La lluita a la natura pel territori, les femelles, l'aliment, les jerarquies... és ferotge. La natura és indòmita.
No està d'acord amb Rousseau, doncs, i la seva teoria de la bondat de l'home salvatge...
La natura és bona i dolenta, és cruel i té bellesa, és paradoxal i contradictòria. Jo sí que crec en la condició de bondat de l'ésser humà, sóc optimista i confio en la gent. Prefereixo pecar de confiat que gastar la meva energia a ser cautelós.
Jack London i ‘La crida del bosc' ha estat una influència per al seu llibre, que passa en part a la regió de Yukon, on s'ambientava també aquest clàssic?
Darrere aquest llibre més aviat hi ha experiències de la vida. Òbviament Jack London és una referència, però el que més va empènyer la novel·la van ser vivències, més que referències literàries. Experiències de naturalesa, no necessàriament al Yukon, que vaig conèixer molt breument. Experiències meves a la natura, i de contacte amb altres cultures: aborígens a Austràlia, maoris a Nova Zelanda, indígenes a Mèxic... La seva relació més profunda amb la natura m'ajuda a comprendre.
La paraula ‘salvatge' té un sentit positiu al seu llibre.
No sé per què la paraula salvatge té una connotació negativa. Cal mantenir certa rebel·lia, negar-se a ser dominat per una civilització que cada vegada ens estova més. La meitat del món viu en la guerra i la misèria, i l'altra està en una mena de La La land, un món de fantasia. Cal mantenir cert esperit indòmit i de rebel·lia.
Hi ha escenes molt violentes a la seva novel·la, tant a Mèxic com a la natura. Per què li sembla important reflectir-les?
No és que ho vulgui reflectir, simplement és la història que un té dins de si mateix. Un no té gaire control sobre els temes, hi ha obsessions que per alguna raó et dominen. Òbviament tenen a veure amb les experiències que has tingut en la vida. No és que volgués tocar la violència, simplement la història que volia explicar tenia elements de violència. De quin lloc surten, ni jo mateix ho puc explicar.
En tot cas no és autobiogràfic? No es basa en les seves vivències?
Està alimentada de les meves vivències, però no és autobiogràfica. No atorgo al personatge la meva biografia, li atorgo vivències, experimentades per mi mateix o de les quals vaig ser testimoni o còmplice.
Els llibres, el cinema, la cultura, ens obren el món i ens poden ajudar a redimir-nos. Aquesta idea apareix a la seva novel·la.
Els llibres i l'art en general han de servir perquè, si mires en una direcció, et facin girar lentament el cap a altres llocs i descobrir el que no havies conegut abans. Et fan posar la mirada en llocs que no imaginaves i descobrir mons. I la literatura de nivell més alt, la més poderosa, et fa mantenir un diàleg amb tu mateix a partir del que estàs llegint. El cinema, l'art que et fa dialogar amb tu mateix, reflexionar, repensar..., és el de més pes, el gran art. Però no s'hi arriba per voluntat, no pots dir escriuré una obra mestra, ni una obra profunda, o d'èxit. Els escriptors només podem intentar escriure una història el millor possible.
Els mexicans han arribat a Hollywood per quedar-s'hi?
Hollywood és una meritocràcia, un conglomerat de gent oberta al talent, és igual d'on vingui. I no és un bloc de gent en una sola direcció, és un grup molt divers, heterogeni, amb diferents interessos, que entenen que necessiten donar resultats, però que de vegades agafen els diners de les pel·lícules d'èxit per fer les pel·lícules que ells pensen que s'han de fer; hi ha estrelles com Brad Pitt que utilitzen el seu poder per fer això. Jo he tingut les portes de Hollywood obertes de bat a bat, fa vuit anys que no treballo als Estats Units, i em segueixen trucant i oferint coses amb una generositat que a mi em sembla impressionant.
Per què en guions com el d'‘Amores perros' o en aquesta novel·la trenca la cronologia i converteix el relat en una mena de puzle?
No és que m'agradi, és la forma en què em surt quan escric. No tinc res predeterminat quan m'assec a escriure, vaig descobrint la història, l'estructura, tal com se'm va presentant, com crec que ens passa a tots. Anem explicant la història a salts, mai de manera lineal. Això no vol dir que en algun moment no vulgui explicar una història de manera lineal. Cada història té dins de si mateixa la seva pròpia estructura.
Es defineix com un caçador que escriu. Per què?
He caçat i segueixo fent-ho, i això ha penetrat de manera definitiva en la meva manera de veure el món. Sense caçar, m'hauria convertit en una altra persona. No tinc ni idea d'on ve aquesta passió, crec que és genètic, però des dels tres anys volia ser caçador. He sentit una necessitat de vincular-me amb la natura d'aquesta manera. Caçar em reconcilia amb la natura. Certes classes socials urbanes hem esdevingut éssers molt asèptics i higiènics. Som capaços de pagar perquè altres matin, però ens horroritzem del que caça. Ens sentim innocents, però estem asseguts en un tron de sang. Jo almenys prenc en les meves mans l'acte de caçar el que vaig a menjar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
