Cinema

Sergi Pérez

Director de cinema

“Bergman ha estat allà amb mi des de sempre”

Si fas malament una pel·lícula et costarà més fer la següent, sigui la segona o el número que sigui

Per arribar a rodar el seu primer llargmetratge, El camí més llarg per tornar a casa, el terrassenc Sergi Pérez va haver de recórrer al micromecenatge, però la recompensa va ser gran: va guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula en versió original catalana i l’han convidat a una quarantena de festivals de tot el món. Format a l’Escac, on fa classes, ha dirigit quatre videoclips de Manel, i aquest estiu té previst acabar el guió del seu segon llargmetratge.

És difícil aixecar un primer llargmetratge?
Des de la meva experiència, sí. La meva primera pel·lícula no va tenir un circuit ortodox, la vaig fer des del crowdfunding i estalvis, i des d’una emergència de rodar aquella història molt ràpida. Estic envoltat de companys que fan la seva primera pel·lícula i t’asseguro que el viatge és difícil: per l’experiència del rodatge, però també quan busques finançament, surts a fora a presentar-la, estàs exposat a la crítica... Tot és nou i difícil. Però val la pena.
Hi ha qui diu que el segon llargmetratge és més difícil...
Això no m’està passant. La sensació és que la primera la vam fer molt de pressa, sense meditar-la gaire, i m’ha quedat la recança que es podria haver fet millor. Però la sensació és que va ser una carta de presentació que va estar bé, va tenir repercussió i amb això esperem que no sigui difícil trobar finançament. Per al desenvolupament de guió ens l’han donat. Ja veurem després. Jo crec que si fas malament una pel·lícula et costarà més fer la següent, sigui la segona o el número que sigui, excepte si ets un dinosaure: si fas bon cine i tens una davallada en una o dues pel·lícules, no et costarà tant. De tota manera, a Espanya hi ha molts cineastes amb primeres pel·lícules, arribar a la segona sí que costa.
Entremig ha dirigit un videoclip de Manel.
Això es fa quasi per amor a l’art. Amb Manel hem fet videoclips des que vaig fer el de Dona estrangera [2008]. Som amics des de fa molt de temps i quan treuen un disc solen fer un videoclip amb mi, n’hem fet quatre, i un amb un altre realitzador. Som col·legues, ja sé quin és el seu to i què volen.
Tenen videoclips sense relació entre lletra i imatges, però al darrer sí...
A vegades volen sortir de la literalitat de la lletra, del que escriu el Guillem Gisbert. Amb Benvolgut vam fer una cosa absolutament surrealista. Depèn de com ens vingui de gust, intentem renovar-nos... A l’últim, Sabotatge, la idea va sorgir del Guillem, volíem fer un videoclip amb el màxim d’agenollades possibles.
Què està preparant per al segon llargmetratge?
Estic escrivint un guió sobre un personatge que és intersexual, sobre malentendre què és la masculinitat en un procés de trànsit. M’estic endinsant molt en el que és la teoria Queer i em fascina.
Què és la teoria Queer?
Surt del feminisme dels anys 90 i planteja una societat sense gèneres. Neix de les lesbianes feministes radicals, que criticaven les lesbianes més ortodoxes perquè acabaven agafant rols heteronormatius: parelles amb un membre que porta els diners i l’altre que es queda a casa i cuida els nens... Arran d’aquesta crítica va sorgir la teoria Queer, que s’ha anat ampliant molt.
Com es concreta al guió?
La pel·lícula va sobre un personatge que té totes les etiquetes: és intersexual, està en un procés de trànsit per una operació que s’ha de fer, també és transsexual... És algú que té tota una bandera d’etiquetes a sobre i això li pesa i li crea un curtcircuit. És un personatge que resulta antagònic per a l’espectador, també estem jugant una mica amb això. Ho escric amb Marçal Cebrian i estem fascinats, tot i que és complicadíssim.
Ha citat Bergman, Haneke i els Dardenne com a influències. N’hi ha moltes més?
Sí, i tant!, sobretot com a usuari de cinema; a l’hora d’escriure i rodar s’acaba limitant una mica. A la primera pel·lícula eren Haneke, Lars von Trier, Kelly Reichardt... i sempre deia que hi havia Bergman; jo el vaig veure molt quan era adolescent, fins i tot li vaig agafar ràbia quan anava a la universitat, era tan fosc, i en aquesta època volia veure coses més lluminoses, i en acabar els estudis el vaig tornar a recuperar. M’adono que Bergman ha estat allà amb mi des de sempre, però el ventall és molt ampli, no tinc cap elitisme a l’hora d’anar al cinema.
Té també referents catalans?
D’aquí tinc referents també. Competir amb Marc Recha per als Gaudí per mi va ser el màxim. Pau i el seu germà, Petit indi i l’última, Un dia perfecte per volar, em van semblar meravelles. He vist molt cinema d’aquí que m’ha agradat molt: Cesc Gay, Villaronga i Mar Coll; tot i que és més jove que jo, Tots volem el millor per a ella i Tres dies amb la família són un referent per mi.
Se sent de l’Escac? És una ‘escola’ o simplement un lloc on estudiar?
Sí. Treballo allà fent classes, i a molts altres llocs. El que sí defenso és que hi ha una pluralitat molt gran. Semblava que hi havia un format l’Escac, de cinema més comercial, però ja fa temps que s’ha vist que no. Sergi Casamitjana [director gerent de l’escola]diu que l’Escac fa les pel·lícules del director, del creador de l’obra, aposta per la seva personalitat.
Què és Niu d’Indi?
És una petita productora que neix de Compacto, que és de l’Aritz Cirbián. Va crear productores com si fossin línies editorials diferents. Niu d’Indi fa les propostes més independents i d’autor. La idea és que la meva segona pel·lícula sorgeixi de Niu d’Indi, que es diferencia d’altres productores més convencionals en el fet que és una cooperativa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia