Són cinquanta-cinc els lingüistes que tenen presència en la retolació de les vies urbanes de totes les terres de parla catalana.

N’hi ha una bona colla que només tenen dedicada una via, que sol ser un carrer: Ramon Amigó (Reus), Miquel Arimany (Roda de Ter), Pere Barnils (Centelles), Joaquim M. Bover (Palma), Josep Escrig (Llíria), Joan Esteve (Nàquera), Pau Estorch (Olot), Samuel Gili Gaya (Lleida), Carles Grandó (Elna), Josep Nebot (Vila-real), Jeroni Pau (Roses) i me’n descuido uns quants. Però vull esmentar Rosalina Poch i Ferrer (Igualada), que va formar part de l’equip de professors que van ensenyar català, del 1933 al 1939, sota la direcció de Pompeu Fabra. Juntament amb Esperança Figueras, el 1973 va publicar Nou vocabulari de barbarismes. És l’única dona entre els cinquanta-cinc.

Després hi ha els lingüistes una mica més recordats, que ja es mouen en el plural de dues vies o més: Antoni Febrer i Cardona (Ferreries i Maó), Josep Balari (Barcelona i Sabadell), Tomàs Forteza (Palma i Santa Maria del Camí), Josep Giner (Albaida i Carlet), Antoni Griera (Sant Bartomeu del Grau, Sant Cugat del Vallès i Vic), etcètera.

Els lingüistes més populars, en tot cas, són deu: Mossèn Alcover, Joan Coromines, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Manuel Milà i Fontanals, Francesc de Borja Moll, Antoni Rovira i Virgili, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. D’aquests, el que té menys vies al seu nom en té dinou (Coromines); i els dos que en tenen més són Ramon Llull (127, amb poblacions que tenen dues vies al seu nom) i Pompeu Fabra (250, amb una població, Rubí, que arriba a tenir tres vies: carrer, plaça i passatge). Fabra és el líder.

Les informacions que recullen les plaques són diverses: lloc i any de naixement i mort, però també sintagmes com ara, en el cas de Fabra, “gramàtic i lexicògraf”, “filòleg”, “gramàtic”, “filòleg i lingüista”, “gramàtic i lingüista”. En alguns casos s’hi afegeix “autor de la gramàtica catalana”, “considerat l’ordenador de la llengua catalana” o “creador de l’ortografia catalana moderna”.

Fabra té una presència majoritària a Catalunya, testimonial a Andorra, Mallorca i Catalunya del Nord i nul·la al País Valencià. Ni un sol carrer té Pompeu Fabra, el “seny ordenador de la llengua catalana”, en terres valencianes. Ho corrobora el MapaFabra (anypompeufabra.cat).

Això em fa pensar que, com a societat, alguna cosa no hem fet bé perquè els lingüistes que han treballat per la nostra llengua no siguin recordats d’una manera transversal en tot el territori. Sanchis Guarner no té carrers a Catalunya i Milà i Fontanals, per exemple, no en té a València. Només Ramon Llull és a tot arreu.

L’enhorabona als autors de l’exposició Lingüistes pel carrer: Àngela Buj, del Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les Comarques Centrals dels Països Catalans, i Jesús Bernat, de la Societat d’Onomàstica. El projecte creix i els autors demanen suport per complementar-lo: jbsensegel@gmail.com. A l’agost l’exposició es podrà veure a la Universitat Catalana d’Estiu.