Llibres

El conte

Lluís Muntada

Ulisses

“Un llegeix i escriu precisament perquè no plora i perquè és capaç de doblegar els condicionants

Jo ja veia que els desterraments que van patir els escriptors Ovidi o Caro Levi –per posar dos exemples– eren un model de privació de llibertat molt greu. Però, ingenu de mi, pensava que, en paral·lel, aquells desterraments havien tingut la compensació d’augmentar el temps de dedicació d’aquells dos escriptors a la lectura i a l’escriptura. Atrapat en aquesta sínia urgent en què el moviment de la roda quotidiana d’obligacions justifica un nou moviment de la roda quotidiana de més obligacions, va arrelar a dins meu la idea que un període de guaret (un confinament o una malaltia suau, posem per cas) podria ser una bona oportunitat per escurçar la distància entre, d’una banda, les meves ganes de llegir i escriure, i de l’altra, el temps real per poder-m’hi dedicar. Directament absurd, vaig oblidar dos principis bàsics. El primer: la història incondicionada no existeix. I un llegeix i escriu precisament perquè no plora i perquè és capaç de doblegar els condicionants (les “traves necessàries”, per dir-ho amb la poètica de Josep Carner a la mà) i per transformar en literatura tot el que toca des de la seva circumstància concreta, la que precisament el fa faedor, ja sigui desterrat a Êboli, allunyat de la seva Roma estimada, o apressat pel desfici de la seva particular i humana comèdia entre Flaçà i Barcelona. I segon. Vaig oblidar que un confinament és com posar un depredador (tu mateix) a dintre d’una gàbia on ja hi ha un altre depredador (que ets tu mateix, però escindit). En la soledat buida d’un temps sense cap altre projecte que el de deixar passar el temps –no és cap altra cosa que això, un confinament–, tu t’escrutes amb tu abans de saltar-te a la jugular.

Durant aquestes tres setmanes m’he empassat tota la filmografia d’Ingmar Bergman. Sota la pluja que queia en un cementiri humil i encaixonat entre muntanyes esquerpes, hem acomiadat el meu tiet més estimat. He redescobert casa meva, aquesta matriu. I he revisat infinitat de notes que durant aquests primers 55 anys de vida he anat esgrafiant al vol. Unes poques m’han servit per (des)teixir aquest text, que ja ha començat fa estona presidit per una paraula, “Ulisses”, que potser ja és més un substantiu que no pas un nom propi.

Hi ha un moment trencadís i sublim a parts iguals en què la persona que està essent torturada té un poder immens sobre el torturador: el secret que el botxí vol arrancar-li. Hi ha poques coses tan ben cínicament calculades com els afusellaments a trenc d’alba, quan el dia s’inaugura i puja, una esperança segada i cegada en la llum que tot just neix. Adeu és la paraula que millor expressa la fràgil canya pensant que som, els humans. Sempre m’ha meravellat significativament que sigui Argos, el gos fidel, el primer ésser que reconeix Ulisses quan l’heroi, envellit i espelleringat, vestit amb robes estrafolàries, trepitja de nou la pàtria després d’una odissea de vint anys. El sudari de la Verònica és per a mi el prodigi més creïble de Crist. Les paraules que més busco són terra, foc, aigua, vent, bosc i mare. Quedar-me immòbil, en això ha consistit la meva fugida. El càstig més malvat de tots els càstigs és el que Zeus va imposar a Atenea: no poder conèixer mai el goig dolorós del desig. Fa uns dies, a l’enterrament del meu tiet, vaig notar que tenia el parenostre rovellat. Entristir-se per la pèrdua i, en la mateixa invasió exacta, sentir com et puja un guèiser d’alegria per tot el temps compartit amb aquella persona. L’amor pel buit deu ser l’oposat a l’horror vacui, un imant de la refracció: les vegades que (desconeixent-ho) no hem estat traïts, les vegades que (encara que ho ignoréssim) els altres no han deixat d’estimar-nos, les vegades que (sense saber-ho) hem deixat de morir... Ser (i no només estar) en el radi zero de les paraules d’un Ulisses que pren notes sobre aquest miracle quotidià que confirma l’existència dels miracles quotidians: la vida en totes les seves formes i perills i riscos i covardies i atreviments. Només això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

BARCELONA/IGUALADA
ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA