Un valor segur

El de dis­sabte pas­sat va ser el quart con­cert de Manel a la sala gran de l'Audi­tori de Girona, com va recor­dar el flegmàtic Gui­llem Gis­bert (veu i gui­tarra), remar­cant que aquest espai és el pri­mer on han fet el ple i han tocat en les seves qua­tre gires, el 2009, el 2011, el 2013 i el 2016, per pre­sen­tar els seus res­pec­tius qua­tre dis­cos, sem­pre amb plens abso­luts, ja des del pri­mer dia: des que el grup bar­ce­loní era la nova gran reve­lació del pop català –o del pop folk, per l'exo­tisme de l'uke­lele–, amb Els millors pro­fes­sors euro­peus, fins la con­sa­gració que repre­senta el seu últim tre­ball, Jo com­pe­teixo, del qual s'ha des­ta­cat sobre­tot el trac­ta­ment electrònic, encara que Manel hagi estat sem­pre bàsica­ment un grup d'estruc­tura molt clàssica, amb dues gui­tar­res, baix i bate­ria. Ingre­di­ents molt sen­zills –com l'esce­no­gra­fia dels seus con­certs: un gran llençol, llums ben dis­se­nya­des, no cal res més– amb els quals el quar­tet ela­bora cançons molt bones, inclo­ses algu­nes obres mes­tres. El truc? Un superb trac­ta­ment ins­tru­men­tal i bri­llants har­mo­nies vocals.

Manel va arri­bar a Girona, dins del fes­ti­val de tar­dor Tem­po­rada Alta , amb un reper­tori molt ben rodat després d'un estiu ple de con­certs. Un reper­tori pla­ni­fi­cat amb poques con­ces­si­ons: van venir a pre­sen­tar el seu últim disc i així ho van fer, ínte­gra­ment, des de les ini­ci­als Les cosi­nes i BBVA fins al Sabo­tatge final. Entre les vint cançons inter­pre­ta­des en gai­rebé dues hores, van sonar les onze de Jo com­pe­teixo –inclòs en els bisos el llarg tema que li dóna nom–, cinc del ter­cer, tres del segon –Boo­me­rang va rebre la pri­mera gran ovació de la nit– i només una del seu debut, Ai, Dolors, can­tada pel gui­tar­rista Roger Padi­lla. Manel va demos­trar així que no vol viure només dels èxits pas­sats i que creu fer­ma­ment en les seves noves cre­a­ci­ons, que poden agra­dar més o menys –la lla­tina La sero­to­nina és un expe­ri­ment simpàtic i... poc més–, però que mos­tren una autèntica volun­tat d'evo­lució i millora cons­tants. Les dues tan­des de bisos soro­llo­sa­ment recla­mats, amb èxits pre­vis com ara La bola de cris­tall i Teresa Ram­pell, van con­fir­mar que Manel con­ti­nua en estat de gràcia, omplint audi­to­ris amb música com­plexa i audaç. Un valor segur.