cultura

les claus de sixena

montse frisach

El convent aristocràtic

La història del monestir de Sixena està marcada per la protecció reial però també per la dissort

Sança de Cas­te­lla (1154-1208), reina con­sort d'Aragó i esposa del rei Alfons el Cast, és a Osca, dedi­cada a cons­truir un mones­tir de l'orde de sant Benet. Estem a la segona mei­tat del segle XII, en un moment en què la Corona d'Aragó es dedica a inten­tar repo­blar ter­ri­to­ris recu­pe­rats dels àrabs. Els mones­tirs no només són espais de reco­lli­ment religiós, sinó eines de con­trol del repo­bla­ment a través dels ordes monàstics. Sent a Osca, a Sança li arriba una curi­osa notícia. A la parròquia de Sixena, als Mone­gres –on viuen 35 veïns, pro­ba­ble­ment d'ori­gen andorrà–, la imatge de la Mare de Déu des­a­pa­reix cada nit de l'església però apa­reix enmig de l'illot d'una lla­cuna, pròxima al riu Alca­na­dre. Els veïns la tor­nen al seu lloc cada matí, segurs al prin­cipi que el tras­llat noc­turn deu ser cosa de brètols. Però la trans­lació es repe­teix cada nit i la talla de la Verge sem­pre acaba enmig de l'illot. Els veïns fins i tot pro­ven de por­tar l'escul­tura a dues altres parròquies veïnes, Urge­llet i Sena, però la mare­dedéu és tras­lla­dada cada cop a la lla­cuna, mal­grat que alguns facin guàrdia per vigi­lar-la. No havent-hi una expli­cació raci­o­nal, final­ment, la reina és infor­mada del mira­cle. I a Sixena, la reina acaba con­vençuda que l'apa­rició de la Verge a la lla­cuna és un senyal diví que és allà on s'ha de cons­truir un mones­tir.

Aquesta és la lle­genda de la fun­dació de Santa Maria de Sixena. Una nar­ració que, segons els his­to­ri­a­dors, expli­ca­ria que Sança, moguda per la fe, prengués una decisió difícil de com­pren­dre ja que el ter­reny sobre el qual es va cons­truir el mones­tir no era ni de bon tros el més ade­quat per a un edi­fici de grans dimen­si­ons. Van cal­dre com­ple­xes obres de dre­natge i cla­ve­gue­ram per aixe­car el com­plex i els pobles de Sixena i Urge­llet es van tras­lla­dar a un de nou, Vila­nova de Sixena. És cert que l'encla­va­ment era un bon lloc de pas –entre Osca, Bar­bas­tre, Sara­gossa i Lleida– per a una cort iti­ne­rant com era la de la Corona d'Aragó, però, mal­grat això, els his­to­ri­a­dors encara es pre­gun­ten per què es va triar un ter­ri­tori tan pan­tanós.

Aquesta cir­cumstància ha mar­cat la història de Sixena al llarg dels segles. Però en aquell moment, el mones­tir, fun­dat el 1188, va néixer amb tots els pri­vi­le­gis pos­si­bles per ser un símbol del poder de la Corona d'Aragó, des­ti­nat a ser panteó reial. Sança va ser la fun­da­dora de la secció feme­nina de l'orde de Sant Joan de Jeru­sa­lem a la península, però les mon­ges, que en prin­cipi seguien la regla de sant Agustí, gau­dien d'una regu­lació espe­cial que els per­me­tia entrar i sor­tir del recinte amb bas­tant lli­ber­tat. Un any després, es van aca­bar les obres de l'església i del panteó reial, on es va enter­rar la infanta Dolça, que aca­bava de morir.

El cert és que Sixena es va començar a assem­blar més a una cort aris­tocràtica que a un con­vent en aquells pri­mers anys, cosa que explica la seva riquesa artística. Les mon­ges pro­ve­nien de famílies nobles, començant per la mateixa Sança, que en enviu­dar va aca­bar jurant els vots. Sança va ser enter­rada al panteó reial del mones­tir, així com el seu fill, el rei Pere II el Catòlic –pare de Jaume I El Con­que­ri­dor–, i les seves filles, les infan­tes Dolça i Eli­o­nor.

Les des­pu­lles de Pere II no van arri­bar a Sixena fins al 1217, qua­tre anys després de la seva mort a la bata­lla de Muret. La raó d'aquest retard és que el rei Pere va ser tit­llat d'heretge per haver defen­sat els interes­sos dels càtars de Llen­gua­doc, però després de com­pro­var que la defensa de les ter­res occi­ta­nes per part del rei català tenia una intenció pura­ment ter­ri­to­rial, el Papa va auto­rit­zar el seu enter­ra­ment a Sixena, al panteó reial. De fet, la des­feta a Muret va supo­sar l'inici del domini francès a Occitània. Les des­pu­lles del rei no van arri­bar soles. Set cava­llers, que també van caure a Muret defen­sant el rei cata­la­no­a­ra­gonès, van ser enter­rats en sarcòfags a la façana del mones­tir. Durant la des­trucció de Sixena el 1936 els cadàvers del panteó reial, que esta­ven momi­fi­cats i en molt bon estat de con­ser­vació, van ser pro­fa­nats i este­sos pel terra i es diu que un dels anar­quis­tes va ballar amb el cos de la reina Sança.

El segle XIV va ser un moment d'esplen­dor a Sixena, sobre­tot quan Blanca d'Aragó i Anjou, filla del rei Jaume II, va ser la pri­ora del mones­tir. És el moment en què es rea­lit­zen les magnífiques pin­tu­res de la sala capi­tu­lar, avui en dia al MNAC. És a la cadira pri­o­ral, con­ser­vada al Museu de Lleida i que no està entre els béns recla­mats per Aragó, on sem­bla que s'asseia Blanca en les grans oca­si­ons. Al com­plex hi vivien ales­ho­res un cen­te­nar de mon­ges, però s'ha de comp­tar que no esta­ven soles. Cadas­cuna d'elles solia anar acom­pa­nyada per ser­vents, don­ze­lles i assis­tents de tot tipus. Les reli­gi­o­ses solien sor­tir amb freqüència, entre d'altres coses per fugir de les èpoques de més humi­tat a Sixena. A més, al mones­tir també hi havia una petita repre­sen­tació de fra­res del mateix orde sant­jo­a­nista. La població del mones­tir, doncs, era nom­brosa i això va obli­gar a cons­truir anne­xos a les mura­lles, a les tor­res i fins i tot al sos­tre de l'església. Era també una manera de sor­te­jar les con­di­ci­ons insa­lu­bres als bai­xos de l'edi­fici.

Un ter­cer moment d'esplen­dor de Sixena va ser quan el mones­tir va gau­dir de la pro­tecció del comte Pere II d'Urgell (1340-1408), home riquíssim que va ser el gran mece­nes artístic a Cata­lu­nya a l'època. Va ser el poderós comte qui va rega­lar a la seva filla, Isa­bel d'Aragó i Mont­fer­rat, monja de Sixena, un valuós por­ta­pau d'or i esmalt per al mones­tir, peça avui en dia des­a­pa­re­guda i bus­cada fins i tot per la Inter­pol perquè va ser robada de la caixa forta del MNAC el 1991, quan el museu estava en obres. D'Isa­bel és també una de les cai­xes sepul­crals poli­cro­ma­des del Museu de Lleida, i que és un dels objec­tes recla­mats per Aragó.

La decadència de Sixena comença just després de la mort d'Isa­bel d'Aragó el 1434. Però hi va haver intents de reflo­tar el mones­tir, en una època en què la Corona d'Aragó era ja un somni esvaït. A finals del segle XVIII, els pro­ble­mes de salu­bri­tat de l'edi­fici van plan­te­jar la neces­si­tat de fer-ne una recons­trucció, demo­lint fins i tot l'edi­fici antic. L'arqui­tecte Fran­cisco Rocha va pro­jec­tar un edi­fici nou, de tall neoclàssic i molt més gran­di­loqüent que el mones­tir romànic. La cosa anava enda­vant i les mon­ges guar­da­ven en un lloc ben pro­te­git els diners per por­tar a terme l'obra. Es va arri­bar a la xifra de 55.000 duros, amb la qual es podria haver ini­ciat la recons­trucció amb tota tran­quil·litat. Però la dis­sort va tor­nar a col­pe­jar Sixena: uns ban­do­lers van entrar al mones­tir de nit i es van empor­tar els diners. Els lla­dres van ser per­se­guits i final­ment pen­jats a Sara­gossa, però la idea de recons­truir Sixena es va apar­car per sem­pre.

En el seu lloc es va deci­dir orna­men­tar el palau pri­o­ral amb pin­tu­res del car­toixà Manuel Bayeu, germà del més cèlebre Fran­cisco Bayeu, cunyat de Goya. Aques­tes pin­tu­res van ser des­truïdes durant la Guerra Civil, igual que ho serien par­ci­al­ment les pin­tu­res medi­e­vals i gran part de l'arqui­tec­tura del mones­tir. Però aquesta ja és una altra història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia