cultura

QUIM DOMENE

ARTISTA POLIVALENT

“No hem fet un pessebre, hem fet un conte de Nadal”

“Si el poema de J.V. Foix hagués tingut vint octosíl·labs, hauríem fet vint boles; sort que només en tenia nou, que acaben dient «a cal fuster hi ha novetat»”

“Volíem posar-hi els rostres de tres personatges anònims, contemporanis, però vam creure que podríem tenir problemes i ens vam decantar per la cara de J.V. Foix, Joan Miró i Pau Casals”

Artista polivalent.
Quim Domene és un artista de formació autodidacta que es va iniciar com a dissenyador gràfic, i actualment practica diferents disciplines, com la pintura combinada amb altres tècniques, però també la fotografia, la reprografia, les instal·lacions i l'escultura.
Quan vam veure que s'acabava el termini d'admissió, vam decidir provar sort, i vam guanyar

El 25 de novem­bre, demà farà una mes, a la plaça de Sant Jaume de Bar­ce­lona es va estre­nar el mun­tatge de Quim Domene i Toti Toro­nell que repre­senta el cicle de Nadal, la qual cosa va aixe­car més d'una polèmica. Per exem­ple, l'endemà el diari ABC publi­cava: “Ja és tota una tra­dició. No hi ha any que Bar­ce­lona no munti un pes­se­bre que no sigui polèmic, i aquest any, encara que en menor mesura, la polèmica també està ser­vida. Ahir es va des­co­brir el pes­se­bre d'aquest any, el segon de l'era Colau, que no és dels més trans­gres­sors però des­taca perquè no té Reis d'Ori­ent com a tals, que són uns dels per­so­nat­ges ine­lu­di­bles de les fes­tes nada­len­ques. En aquesta ocasió els subs­ti­tu­ei­xen tres il·lus­tres cata­lans, el poeta J.V. Foix, el músic Pau Casals i l'artista Joan Miró.”

Real­ment vostès tenien ganes de pro­vo­car?
Ni de bon tros. Més que un pes­se­bre, volíem repre­sen­tar un conte, el cicle nada­lenc, i així vam pen­sar que, ara que es com­plirà el trenta ani­ver­sari de la mort de J.V. Foix, un escrip­tor amb el qual ens sen­tim molt iden­ti­fi­cats, el millor home­natge seria aga­far la seva obra Ho sap tot­hom i és pro­fe­cia i con­ver­tir cadas­cun dels octosíl·labs del poema nada­lenc –n'hi ha nou– en una escena que ens remet al cicle de l'any que estem vivint, un temps de màgia, lite­ra­tura i/o tra­dició. Aquesta aposta tam­poc deixa de banda l'aspecte religiós.
Quin camí els va por­tar de la Vall de Bia­nya a la plaça de Sant Jaume?
L'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va con­vo­car un con­curs res­trin­git, i a en Toti i a mi, que ens conei­xien, ens van dir si hi volíem par­ti­ci­par. Feia molts anys que no em dedi­cava al pes­se­brisme, però no podia obli­dar que les pri­me­res inter­ven­ci­ons artísti­ques les vaig fer en aquest camp. Com tot­hom sap, aquí a Olot hi havia molta tra­dició i a més comptàvem amb el mes­tratge d'un frare caputxí, en Marià Oli­ve­ras, que alhora era cera­mista i havia ense­nyat a pri­me­res figu­res com en Claudi Casa­no­vas i en Joan Car­ri­llo. Vaig par­ti­ci­par alguns anys en la mos­tra, per exem­ple el 1995 amb el mun­tatge La fugida d'Egipte, al pati de l'Hos­pici; vaig uti­lit­zar les cai­xes de cartró que es fan ser­vir per a les pane­res amb què les empre­ses obse­quien els tre­ba­lla­dors per trans­for­mar-les en eines de denúncia sobre les con­di­ci­ons que patei­xen molts països afec­tats per con­flic­tes bèl·lics, pobresa endèmica o enfron­ta­ments reli­gi­o­sos. A hores d'ara, però, creia que aquesta etapa ja estava superada i, en un prin­cipi, ni en Toti ni jo vam fer gaire cas de l'ofe­ri­ment. Vam dei­xar pas­sar el temps, fins que en veure que s'aca­bava el ter­mini d'admissió, vam deci­dir pro­var sort, i vam gua­nyar. El nos­tre pro­jecte com­bi­nava l'ani­ver­sari de la mort de Foix amb l'humo­risme, la iro­nia i l'oni­risme del poeta.
I després, què?
Van venir les pres­ses. Si el poema hagués tin­gut vint octosíl·labs, hauríem fet vint boles; sort que només en tenia nou, que aca­ben dient “a cal fus­ter hi ha nove­tat”, i és per això que hem fet una part de les esce­nes del mun­tatge amb fusta.
Com qui­nes?
Vam lle­gir aten­ta­ment el poema i vam aga­far tots els ele­ments tra­di­ci­o­nals del Nadal: el tió, el dinar, els inno­cents, el nai­xe­ment o els Reis. Vam pre­sen­tar un pro­jecte molt mòbil, amb autòmats que es mouen a través d'un motor amb tem­po­rit­za­dor, i com que als seus poe­mes Foix parla de molta gent que balla, vam deci­dir que el nos­tre seria un mun­tatge actiu. Vam dis­se­nyar nou espais, un per cada estrofa, que vam tan­car en grans esfe­res de plàstic, on per exem­ple vam repre­sen­tar un arbre de lle­tres, el colom de la pau, l'home dels nas­sos que està pen­jat sobre un munt de lli­bres i cada lli­bre és un mes de l'any, el nai­xe­ment o els Tres Reis. A aquests últims volíem posar-hi els ros­tres de per­so­nat­ges anònims, con­tem­po­ra­nis, però vam creure que podríem tenir pro­ble­mes i ens vam decan­tar per la cara de J.V. Foix, Joan Miró i Pau Casals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.