torna-la a posar, sam
Còmics contra nazis
75 anys després, ‘Ser o no ser' es manté com una sàtira àcida, fresca i divertida
Expliquen que Billy Wilder es lamentava de la mort d'Ernst Lubitsch (“No more Lubitsch!”) a la sortida del seu funeral, el 1947, i un altre mestre del Hollywood clàssic, William Wyler, li va respondre: “Pitjor encara, ja no hi haurà més pel·lícules de Lubitsch!” Actor i popular director a Alemanya abans de ser importat per Hollywood el 1923, el director de Ninotchka va ser un mestre de mestres, inspirador directe per a cineastes com el mateix Billy Wilder o Joseph L. Mankiewicz. Un altre dels grans, Frank Capra, escrivia de Lubitsch a les memòries: “La seva petjada era a cada pla del film. Va establir, per a les comèdies romàntiques d'alt estil i per als vibrants musicals, un estàndard que pot ser que mai sigui igualat. El toc Lubitsch era únic.”
Ser o no ser (1942) passa per ser, en la majoria d'històries del cinema, la seva obra mestra. Ambientada a Varsòvia el 1938, té com a protagonista un grup d'actors que preparen una comèdia sobre Hitler quan les tropes del Tercer Reich envaeixen Polònia. En un joc teatral evocat posteriorment a L'art de la comèdia, d'Eduardo de Filippo, els actors utilitzaran el seu art interpretatiu i les disfresses de nazis per ajudar la resistència antinazi i salvar-se. Carole Lombard, que poc abans de l'estrena va morir en un tràgic accident d'aviació, és l'actriu principal de la companyia, Maria Tura, i Jack Benny és el seu marit Josef, una estrella turmentada perquè, cada vegada que inicia el monòleg de Hamlet “Ser o no ser...”, un espectador s'aixeca de les primeres files i surt del teatre.
Humor i ironia contra els nazis
“El que va fer Josef Tura amb Shakespeare és el que fem ara nosaltres amb Polònia”, diu el cap de la Gestapo de Polònia a un agent nazi, sense saber que parla en realitat amb el mateix Josef Tura disfressat. Situacions còmiques com aquesta es van succeint en una comèdia elegant, sofisticada, intel·ligent, irònica, però carregada també d'una crítica implacable al nazisme que en aquells moments, el 1942, arrasava Europa. Christian Aguilera i Núria Dias escriuen al llibre Los directores de cine del siglo XX: “Ser o no ser és la seva obra mestra, en què des de les primeres imatges d'una Varsòvia devastada per la II Guerra Mundial, tracta d'harmonitzar el sentit de la ironia amb un contundent al·legat contra els règims totalitaris.”
Hi ha pocs gèneres cinematogràfics amb una data de caducitat tan inexorable, amb tantes dificultats per suportar l'exposició al pas del temps. Però gent com Ernst Lubitsch (o Wilder i Mankiewicz, esmentats en aquesta pàgina) van demostrar que clàssic de la comèdia no és un oxímoron, que aquests conceptes poden conviure perfectament en una mateixa frase. Ser o no ser n'és una prova. Sorprèn que, 75 anys després, continuï sent tan fresca, àgil i divertida. Un mèrit que cal atribuir, en primer lloc, al guió de Melchior Lengyel i Edwin Justus Mayer. Però també a la mestria de Lubitsch i la seva “sàvia posada en escena i una utilització de la càmera que no interfereix en el ritme fluid d'una narració fonamentada en la qualitat dels guions, en ocasions àcids o irònics”, escriuen Aguilera i Dias.
Dos mesos abans de l'estrena, el 20 de gener del 1942 –fa 75 anys i 2 dies–, es va decidir la “solució final a la qüestió dels jueus” (l'Holocaust) a la conferència de Wannsee. No sé si Ernst Lubitsch hauria conservat les ganes de fer una comèdia sobre els nazis si hagués sabut què volien fer. En tot cas, la seva manera de ridiculitzar-los em sembla molt més elegant i apropiada que l'absurda idea de Roberto Benigni a La vida és bella, d'organitzar una gimcana en un camp d'extermini.
