“Una part de l'empatia s'aprèn amb la cultura”

I.L.: Està molt bé així. Les nominacions han servit perquè la pel·lícula s'hagi reestrenat en sales, i si els premis serveixen perquè hi vagi més gent, perfecte. Fa anys que això passa amb els Goya, i sembla que amb els Gaudí passa el mateix. Benvingut sigui!

I.C.: Cap al 2003 o 2004 van aparèixer una sèrie de notícies als diaris sobre gent que reapareixia al cap de molts anys perduda. En alguns casos van resultar ser impostors, i en altres no. Sense fixar-nos en cap cas concret, ens va donar el punt de partida per a una història sobre algú que apareix i es pot construir una identitat nova, com pot fer-ho, i si el passat i els vincles familiars li posen límits.

I.L.: Sí, un dels grans temes de la pel·lícula és si som a temps de refer la nostra vida, si podem corregir els nostres errors i començar de zero. Si la propera pell ens la podem fer nosaltres mateixos o estem condemnats a carregar el pes del destí. Ens podem corregir, refer? O la nostra vida ja està escrita?

I.L.: L'han rebut molt bé a tot arreu, i una cosa que ens han comentat molt i ens ha impactat és que la gent després discuteix sobre què succeeix al final, dies després encara segueix donant-hi voltes.Això és molt bonic, no ens havia passat mai.

I.C.: Sí, nosaltres confiem molt en l'espectador, som subtils, no remarquem molt les coses perquè hi hagi un marge de participació de l'espectador. I.L.: És una pel·lícula en què tothom es pot sentir identificat. I.C.: Sí, és empàtica, emotiva. Parla dels vincles mare-fill, que toquen molt tothom. I.L.: Segurament és la pitjor por, perdre un fill.

I.L.: Totalment, el cinema serveix per ficar-se al cap i les emocions d'altra gent, poder viure vides que d'una altra forma no viuríem. Una part de l'empatia s'aprèn amb la cultura, amb l'art, el cinema, la literatura... En aquestes gales parlem molt de cinema com a indústria i com a valor econòmic, i jo crec que és una forma d'explicar-ho perquè s'entengui millor, però el més important és aquesta part de coneixement i empatia.

I.C.: Teníem molt clar que volíem situar aquesta pel·lícula en un poble de frontera i havien d'estar-hi presents els tres idiomes, català, castellà i francès, i viure-ho amb la naturalitat que es viu a la vida quotidiana, en què acabes barrejant idiomes i tots ens entenem. Això afegia un repte narratiu i actoral per a Àlex Monner, que comença parlant en francès, després parla català i a mesura que s'integra al poble va perdent l'accent. Hi ha un joc d'aproximació dels personatges en funció de l'idioma. Volíem que això fos un element essencial de la pel·lícula. I.L.: Nosaltres vivim en aquesta mena de polilingüisme, amb l'Isa parlem en català, amb els pares en castellà, s'hi barregen paraules o frases en altres idiomes... Igual que passa en les relacions amb l'Emma, l'Àlex i el Sergi a la pel·lícula. Això succeeix cada dia a qualsevol domicili de Catalunya i en altres països com ara Suïssa. El cinema ho reflecteix molt poc, hi ha una mena de por que si poses subtítols, la gent no anirà a les sales. Volíem apostar per això perquè té una vessant molt realista i també dramàtica, per la transformació dels personatges. I.C.: La gent no només no s'ha fet enrere, sinó que és una de les coses que el públic ha valorat més positivament, aquesta barreja d'idiomes com a la vida real.

I.C.: Totalment, la pel·lícula és l'Àlex, l'aixeca sencera sobre les seves espatlles. I.L.: En recollir el premi a la millor pel·lícula també ho vam dir, que l'Àlex és la pel·lícula, i per tant un premi a la pel·lícula és per a ell.