cultura

Mirador

Aires de família als Goya

Els resultats poden ser més o menys contundents, però la lògica de la família sempre s'imposa

De cara enfora, els Goya sempre han estat una festa molt local. Quan contemplem per televisió una cerimònia, sembla com si la gran família del cinema espanyol beneís i premiés aquells que considera dels seus, mentre margina els que poden resultar estranys per als interessos del gremi o els que han crescut fora de casa com Pedro Almodóvar. Les festes poden agradar més o menys. Els resultats poden ser més o menys contundents, però la lògica de la família sempre s'imposa.

Tarde para la ira no era ni millor ni pitjor que altres pel·lícules que hi concursaven. Va guanyar el Goya a la millor pel·lícula perquè algú dels seus, Raúl Arévalo, a més de ser un bon actor, ha demostrat que també sap dirigir. L'atreviment i el coratge necessiten ser premiats i festejats per tota la comunitat. Emma Suárez va rebre dos Goya per dues pel·lícules que no interessaven als acadèmics, però calia premiar-la. Era la filla pròdiga que tornava a la casa gran després d'haver estat oblidada pel gremi. El seu reconeixement tenia alguna cosa de mea culpa col·lectiu, per això varen forçar un premi doble. No importava si als Gaudí li havien donat el premi a la millor actriu principal per La propera pell. La solució era desplaçar la seva interpretació en aquesta pel·lícula a un paper secundari i així podia tenir dues estatuetes per la mare de La propera pell d'Isa Campo/Isaki Lacuesta i per la Julieta d'Almodóvar.

J.A. Bayona s'ha imposat com un dels membres de la família que cal protegir sigui com sigui. És el director simpàtic que es passeja per les cerimònies amb el seu germà bessó. És el bon noi que anima les festes amb llagrimetes toves. Bayona, però, és sobretot el paradigma del cineasta industrial que cal premiar, encara que només sigui perquè ha tingut el mèrit de destronar Alejandro Amenábar. És cert que no contracta actors espanyols, però dona molta feina als tècnics i projecta les glòries del cinema espanyol cap a les Amèriques. J.A. Bayona encarna la materialització del petit somni de la família: guanyar diners en el mercat autòcton i somniar que algun dia es pot conquerir la terra promesa.

Encara que de portes enfora sembla que la família està molt unida, de portes endins la cosa és més complicada. L'Acadèmia ha tingut tres juntes en tres anys. La darrera va dimitir el passat mes de juliol després d'unes quantes picabaralles internes. En la cerimònia, la majoria dels actors es lamentaven que només un vuit per cent d'ells podien tenir feina, però no s'adonaven que una part de la crisi del sector és deguda al fet que l'oferta d'oportunitats és limitada i que en la majoria de pel·lícules sempre hi surten els mateixos. També es va dir que les xifres eren bones. Un monstre em ve a veure ha fet uns 27 milions d'euros a l'Estat espanyol, ocupant una quarta part de tota la quota de mercat del cinema ibèric. De tota manera, no es va dir que ni Tarde para la ira, ni Que Dios nos perdone, ni 1898: Los últimos de Filipinas havien recaptat menys d'un milió d'euros. Es va silenciar que l'anomenat cinema del mig que sembla alimentar la gran família del cinema espanyol té greus dificultats per trobar el seu públic. És engolit per les grans produccions parlades en anglès o pels subproductes que viuen del populisme ranci.

En un dels seus gravats, Francisco de Goya va escriure una frase enigmàtica: “El son de la raó produeix monstres.” Potser el somniador il·lustrat del títol estava pensant en el rerefons de la gala dels Goya 2017, i en els que vindran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA
CrÒNICA

Un Sant Jordi fred, però esplendorós

TEATRE

La Perla 29 incorpora un ‘Zoo de vidre’

BARCELONA
CRÒNICA

Banyoles, lectora i novel·lada

crònica

Diada radiant en el retorn a l’essència

crònica

Una sola música que tothom balla com vol