Cultura

Art

exposició

La recuperació d'un surrealista

Fa reflexions que l'acosten a Picasso
EEl fet d'abraçar l'avantguarda, que podia ser considerat un pecat de joventut en el cas de Jaume Sans, seguirà sent per a ell una manera d'entendre i gaudir de la vida

La lògica de l'avantguarda|

L'exposició Jaume Sans (1914-1987). La seducció de les avantguardes que es presenta a Ca l'Arenas de Mataró, llança per primer cop una mirada global sobre la trajectòria d'un artista de qui es coneixien poc més de quatre obres d'abans de la Guerra Civil i alguna presència escadussera en algun museu. El comissari, David Santaeulària, ha tret el màxim de suc dels arxius i la memòria familiars per mostrar-nos un personatge polifacètic, tan avantguardista en la seva forma de viure d'acord amb els temps moderns com en la formalització de l'obra que ha donat resultats diversos en pintura, escultura, disseny i col·laboracions en arquitectura.

Nascut a Sitges, visqué a Cuba, Barcelona, l'Escala i, els darrers trenta anys de la seva vida, a Cabrera de Mar. Sense ambició de fer carrera artística, això no obstant, Jaume Sans es va veure involucrat de molt jove amb els artistes i grups de l'avantguarda catalana dels anys trenta, com ADLAN (Amics de l'Art Nou, 1932-1934) i els arquitectes del GATCPAC, i participà de dues de les exposicions considerades històriques del surrealisme aquí: Tres escultors que presenta ADLAN (1935) i Grup logicofobista (1936). ADLAN promogué exposicions de Man Ray, Miró, Calder, Arp, Picasso i pintura primitiva, entre altres. Gairebé sense voler-ho, es va veure immers en una opció estètica rebel, amb la complicitat que teixien mecenes com Joan Prats i artistes com Joan Miró, Àngel Ferrant i el grup afí a la revista sitgetana L'Amic de les Arts, amb el poeta J.V. Foix i el crític Magí A. Cassanyes al capdavant. El fet d'abraçar l'avantguarda, que podia ser considerat un pecat de joventut en el cas de Jaume Sans, seguirà sent per a ell una manera d'entendre i gaudir de la vida, manifestant-ho en la passió pel maquinisme i els avenços tècnics i mecànics, pels cotxes, les motos i la velocitat, pels dissenys senzills de mobles, elegantíssims, i en la simplicitat d'una arquitectura mediterrània, maridatge de racionalisme i tradició popular.

Jaume Sans amb els escultors

Si dins del surrealisme català dominaven els pintors, no és menys cert que els escultors hi tingueren un paper també rellevant, i gairebé tots ells han reconegut en un moment o altre els deutes amb Àngel Ferrant i el seu mètode educatiu el temps que va ser present a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona (1932-1933). Amb un cartell dissenyat en collage per Salvador Ortiga, hi apareixen els escultors Ramon Marinel·lo, Eudald Serra i Jaume Sans, disfressats de militar, prostituta i torero, tres tipologies de personatges de l'època. Per les fotografies d'objectes desapareguts, les escultures de Jaume Sans estan fetes de formes arrodonides i toves, personatges poc definits, amb títols extravagants i encara avui indesxifrables, com El benefactor trompeta (1934), motiu de diversos dibuixos amb personatges de formes amorfes i arrodonides, sota l'influx de les morfologies de Hans Arp.

Imbuït de l'esperit dadà, com ho palesa l'autoretrat Dada 14 que va dibuixar el 1929, fa ús de l'objecte combinat. Una escultura feta amb una cullera de fusta, una batedora de ferro i una peça de ceràmica és batejada amb el nom de Verge romànica (c.1934-1935), la qual serà replicada per una ben coneguda peça d'Antoni Clavé. A l'exposició Logicofobista exposà l'obra Camagüey hidráulico en cuclillas (1935), avui al MNAC, un paisatge metafísic, que fa honor a l'objecte surrealista, però també a l'arquitectura, al moble i a personatges del seu repertori, com el famós benefactor trompeta. Hi ha moments que el dibuix en el paisatge se li desplaça cap a un surrealisme dalinià (una sabata amb herbes, personatges tous).

La postguerra informal

El que no es coneixia de Jaume Sans és què havia pintat a partir del 1940. Per primera vegada surten a la llum unes pintures que reflecteixen el seu intent de caminar vers l'informalisme, però sense abandonar del tot aquelles línies arrodonides dels seus personatges que assenyalen uns espais de construcció del quadre. En alguns casos, fa reflexions que l'apropen a Picasso, en altres, i aquí és on es veu millor la seva evolució del surrealisme a l'informal, és quan s'acosta a Henry Moore. Sense datar ni signar, moltes d'aquestes pintures estan fetes sense pretensions, la qual cosa els atorga la gràcia de la gratuïtat de l'art. Un espai dedicat al context artístic situa Jaume Sans al costat del surrealisme de Leandre Cristòfol, Àngel Ferrant, A. García Lamolla, Alfonso Buñuel i Erwin Bechtold, amb qui mantingué una llarga amistat i que allotjà a Cabrera de Mar, però també amb artistes de l'informalisme català, com Daniel Argimón, Joan J. Tharrats i Joan Vilacasas. El país ha donat personatges creatius com Jaume Sans, però gairebé mai no ha posat les condicions perquè el talent es consolidi i agafi embranzida històrica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.